GUAPOS CON GLAMOUR

Ana Netrebko y Erwin Schrott en Don Giovanni de Mozart.

Relacionado con lo que se ha dicho de la tiranía en la ópera y en un sentido cada vez más acusado está el condicionamiento de la belleza. La cosa empezó rechazando a Aquiles Machado porque no daba el tipo de protagonista que determinada ópera exigía. Hay sí guapos "sueltos" como J.D.Flores o R. Villazón. Pero hoy la pareja de moda no es la ya superada de A. Georghiu y R. Alagna sino la de A. Netrebko y el barítono uruguayo Erwin Schrott. Si según las malas lenguas Villazón tuvo un idilio (o más) con la Netrebko ahora se ha terminado. La pareja de moda, Schrott-Netrebko luce glamour (cachas y belleza) y espera un hijo. Seguiremos la historia en las revistas del corazón.

Sopar verdià

L’altre dia vaig dir que ja explicaria com havia anat el sopar verdià. Com havia afegit que estava una mica decebut i l’Antoni Manero em va preguntar per què, aprofitaré per explicar el sopar i les meves impressions.
Per començar diré que la meva referència del conferenciant de Simon Boccanegra, el senyor Fernando Fraga es limitava als articles que escriu a la revista Diverdi i d’un llibre sobre Giuseppe Verdi que a mi em va agradar molt en què explicava una mica de la seva vida però sobretot les seves obres.
Em va sobtar, per inesperat, el to que va donar a la conferència que un no pensa que hagi de ser avorrida i plena de referències però que esperava que fos seriosa. Els conferenciants sempre expliquen alguna anècdota divertida per trencar el to massa doctoral. Però a mi em va semblar que tota la conferència va ser massa dispersa i lleugera de manera que es perdia la possible coherència i el rigor. La mateixa Sra. Rosa Samaranch li va indicar que literàriament en García Gutierrez en què es basaven dues obres de Verdi (Simon Bocanegra i El trobador) era bastant dolent mentre ell defensava l’important paper que va tenir en el romanticisme espanyol. Defensar els dos arguments literaris i operístics pot fer riure si no plorar.
Les reunions del grup verdià es van dur a terme en l'Espai Liceu i varem assistir a més de Ramon Bassas i Antoni Manero, Marc Balcells, Quim Colomer, Albert Fernández i jo mateix. Allà s'havien tractat diversos temes com propostes d'acció, sobretot les més immediates. La Estrella Estévez estava molt esverada:"Tot són homes. A veure si espabilem noies!" Be la propera vegada alguns dels senyors ens disfressarem de "lagarterana".

Superades les formalitats de la presentació pel Ramon Bassas (que explicà la importància de que existís un grup verdià com ja hi havia un de wagnerià dintre de Amics del Liceu) i els projectes per l’Antoni Manero (un proper diàleg amb els protagonistes del Simon Bocanegra i altres a més llarg termini) el sopar va derivar cap a un camp que crec que es va polaritzar totalment en un tema en el qual molta gent pot estar d’acord però potser no era el moment. El dels directors d’escena. I a més amb molt pocs matisos: encara que hi va haver més persones que en veu més baixa van intervenir, el diàleg (?) va ser una llarga llista de retrets als directors escènics. Tots els altres varem callar, potser perquè alguns estaven totalment d’acord, però d’altres, no se sap. La qüestió és que ningú ni de la taula ni del públic va ser capaç de reconduir el tema. Jo esperava parlar de Verdi i de projectes del grup i de persones que volguessin col·laborar però com sempre vaig acabar escoltant malifetes de Bieito, Kuffer, etc. A veure si a partir d'ara parlem del què toca quan toca. Cada cosa al seu lloc i cada tema al seu moment. Si un dia necessitem parlar malament dels directors d'escena organitzem un viatge a Jerusalem i al Mur de les lamentacions anem dient tot allò que se'ns acudeixi. Com els jueus no ens entendran, tranquils. Però si us plau quan estiguem parlant o intentant parlar de Verdi, dediquem-li el temps al nostre venerat compositor. Tot lo altre és perdre el temps.

Tiranies

Avui sembla que tots estem d’acord, en major o menor mesura, que la majoria de les nostres representacions operístiques (i/o teatrals) estan condicionades pels directors d’escena alguns amb experiència en el camp en què treballen i altres sense cap assaig rellevant anterior.
No hauríem d’oblidar que en el ampli mon del què parlem hi ha hagut èpoques en què uns o uns altres han imposat la seva autoritat: Al segle XIX, els divos/divas, castrati/prima donna i altres cantants exigien del compositor àries que s’ajustessin a les seves qualitats la qual cosa va provocar que moltes òperes tinguessin afegits i canvis que no figuraven en la obra original. El segle XX va tornar a ser el dels intèrprets (començant per Caruso i acabant amb Pavarotti, Domingo, Carreras, Fischer –Dieskau, Christroff, etc. o començant per Maria Caniglia i passant per la Falgstad, la Nilsson, la Callas, la Tebaldi, la Caballé, la Gruberova, la Bartoli o tantes altres). No em tingueu en compte els que no hi són. Però aquest segle XX va ser també el dels director musicals que des de Toscanini han tingut cura de retornar a les partitures originals, depurant-les de tot allò que el temps i els cantants havien anat afegint. I en algunes ocasions el propi Toscanini ha va haver de fer contra els mateixos cantants que volien imposar els seus punts de vista. No parlarem de von Karajan però si del mestre Zedda que tant ha fet per les obres de Rossini.
Per tant la conclusió és que si al llarg de la història hi ha hagut uns sectors que s’han imposat als altres, siguin els directors musicals, els cantants o els empresaris, ara que, segons tothom, hi ha crisi de veus, s’imposen els directors d’escena. I no només per això. La influència del cinema que visualment és molt més ric que el teatre o la òpera ha influït en aquest domini. I no oblidem que al cine també hi ha hagut cicles: directors, productors, actors... la fàbrica de somnis sempre ha tingut personatges sobre els quals ha girat l’espectacle.

"Los ricos, esos desvergonzados". por Gregorio Morán

En las “Sabatinas intempestivas”, Gregorio Morán titula su artículo de 27 de diciembre de 2008 Los ricos, esos desvergonzados. Entresaco algunas de sus frases.
“No nos reímos ni nada de los albaneses cuando se descubrió la estafa piramidal” Se refiere a la implantación del capitalismo en Albania entre 1990 y 1997 por las características piramidales que tenía.” Unos pocos se beneficiaban de la aportación de muchos que eran los que perdían el dinero.
“Bernard L. Madoff, el rey del Palm Beach Country Club, el judío pródigo, modelo de generaciones sionistas, el mago de las finanzas del siglo XXI, el que marcaba el camino, el mesías financiero de la nueva era, el Midas de los Midas”. Así lo calificaba. Y añadía en cuanto a su método: “Y como le podría explicar cualquier alumno de primero de económicas, lo suyo no era la vulgar pirámide, que al fin y al cabo exige muchos cómplices para el delito, sino el esquema Ponzi, en el que basta con uno que esté en el secreto.
Confieso mi embeleso ante el fenómeno de Bernard L. Madoff. Bastaría decir que aún hoy me quedo perplejo ante el más grande estafador que ha conocido la historia.”
Habla después de su detención y de las amabilidades con que fue tratado.
Tras analizar lo que llama los intríngulis de la gran estafa. Y termina:
“Y Madoff ha hecho una aportación fundamental a nuestra civilización, por varias razones. La primera, que el sistema es una estafa. La segunda, que la legalidad sólo se aplica a los que la asumen. Y la tercera, que nuestra candidez sólo es equiparable a nuestra ignorancia.
¿Saben cuándo los tigres de las finanzas empezaron a detectar los problemas de Madoff? El día que supieron que las donaciones a obras benéficas habían ascendido sólo a 95.000 dólares. Cuando a un sobrino suyo le detectaron leucemia, se encargó a través de los medios de publicitar que había entregado 6.000.000 de dólares para la investigación sobre el cáncer.” Amén.

AUTORA DE LES FOTOGRAFIES DE LA VISITA AL LICEU

Estimada Estrella: Tens tota la raó. He fet molt malament en no citar l'autora de les fotografies de la visita al Liceu, especial pels voluntaris. Pensava convidar-vos a tots els amics voluntaris al meu bloc i ho faré aviat però això no treu que amb lletres majúscules anuncïi urbi et orbe que l'autora de les fotografies de la visita al Liceu és la excel·lent companya i millor fotògrafa ESTRELLA ESTÉVEZ.

ACLARIMENT SOBRE UNA QÜESTIÓ

La Lourdes se'm queixa de què jo no vaig ensenyar algunes panoràmiques del Liceu de les que es veuen a les fotografies del blog. Però és que jo tampoc havia tingut la sort de veure-les fins el dia de la visita que va ser com un regal de Nadal per als voluntaris. Ho sento però no es visiten pel públic aquestes zones. Sento fer-vos una mica d'enveja però ja veieu que jo em puc considerar un afortunat perquè després de dos anys de guiar visites per primer cop me les van ensenyar. I las comparteixo amb tots vosaltres. Gràcies per la vostra comprensió.

FELICITACIÓ

Bones festes a tothom i millor any 2009, ple de salut, sobretot salut, amor i calerons

BARÇA CAMPIÓ D'HIVERN

"Estamos que nos salimos" comentari molt madrileny. Nosaltres som més continguts i encara que estem cofois i satisfets anem dient el que diu el Guardiola: "Encara no hem guanyat res". Però de moment no ens treu ningú la satisfacció. I a més per sota el nas se'ns escapa la rialleta pensant en els 12 (dotze) punts que li portem al Madrit. En fi com li deia a la meva amiga Anna aquest matí: Dels altres no en tindrem gaires però això equival a un orgasme com Deu mana. Amen.

Grup Verdià dintre Amics del Liceu

Només donar notícia de la creació del grup Verdi a Amics del Liceu. El fet en si és meravellós. Ens varem reunir unes 25 persones a l'Hotel España i ens va acompanyar el crític Fernando Fraga que havia donat la conferència de Simon Boccanegra al Liceu una estona abans. Després de sopar vam tenir un intercanvi d'impressions i es van presentar algunes propostes. Ja us parlaré del què em sembla més endavant. Vaig quedar una mica decebut.

SIMON BOCCANEGRA AL LICEU

Simon Bocanegra al Liceu
Demà dimarts 23 de desembre s'estrena Simon Bocanegra de Giuseppe Verdi, dirigida per Paolo Carignani i la direcció d'escena de José Luis Gómez. No sembla que el paper estelar estigui ocupat per algú d'alçada: en principi estava previst Carlos Alvarez però està malalt i ha estat substituït per un baríton opac com Anthony Michels-Moore. La Stoyanova serà una bona Amèlia-Maria perquè a un bon nivell és una verdiana molt interessant. El Fiesco de Giacomo Prestia no promet gaire i l'Adorno de Neil Shicoff pot ser preocupant. Seguim sense tenir sort amb els Verdis al Liceu. Des de fa massa temps. Només els més espectaculars com Aida emmascaren la mediocritat de les veus. I com a més quan tenim un de bo els altres no estan a l'alçada... Sort que la música de Verdi ho supera tot.

UNA DIVA ÚNICA Y UNA GRAN DIVA

Montserrat Caballé va cantar aquesta NORMA a Orange el 1974. Bufava un mestral inclement però la Caballé, en el seu esplendor, va poder imposar-se al vent i va fer una de les millors representacions de la seva carrera cantant una de les millors obres del seu repertori. Ella és una lírica que ha intentat conrear diferents repertoris i es pot considerar que els seus èxits se centren a la dècada dels setanta. Ha tingut una llarga carrera sobretot comparada amb l'altra intèrpret, Maria Callas, que va concentrar els seus èxits en quinze anys (entre el 1950 y 1965), mentre Montserrat Caballé l'ha allargada més de quaranta. La Caballé té la seva virtut principal en el fiato (la capacitat de regular la sortida de l'aire des del abdomen). Això li ha permès cantar amb uns filats primíssims que es transformaven en fortes i tornaven al fil de veu mantenint-la sense respirar amb la qual cosa els personatges de Donizetti, Bellini, Rossini, Puccini o R. Strauss i els barrocs ens parlaven sense respirar amb un legato (unió de frases sense tallar)insuperable. A mi em sembla que els grans èxits els ha tingut en la trilogia Tudor de Donizetti: les seves Anna Bolena, Isabel d'Anglaterra o Maria Estuarda son impresionants i la seva Lucrezia Borgia la catapultà a Nova York substituint la Marylin Horne. La seva oració de Maria Estuarda és inoblidable. Y en l'altre extrem la seva Salomé era colpidora. No podem oblidar la seva Tosca però tampoc alguns personatges de l'òpera francesa o alemanya.
I ara he de parlar de la Callas? Doncs si, perquè com és UNICA no tinc cap problema a dir que és tan genial que les altres, TOTES les altres, queden molt lluny. I això que les figures aquells anys eren abundants i extraordinàries: Schwarzkhopf, Grummer, Resnik, Tebaldi, D'Angelo, Victoria dels Angels, Birgit Nilsson...En els seus inicis, era una lírica amb traços de lleugera que podia tenir agilitats i cantar la Rosina del Barbero, però el que més destacava en la seva veu era la expressivitat, la intenció i poder arribar a greus profunds. Es a dir que la seva tesitura podia recòrrer desde els greus d'una mezzo als aguts d'una lírica. La creació o recreació de personatges com Medea o Norma van consagrar-la com la figura que va canviar el món de l'òpera al segle XX. En la seva interpretació, en la seva veu estava la tragèdia grega. En cert sentit el paper que va jugar Toscanini en la direcció d'orquestra, el va representar Maria Callas en el cant de l'òpera. Ordre, veritat, fidelitat a la partitura que en molts casos s'havien perdut, van començar a recuperar-se aquests anys i han continuat fins avui. És cert que la seva personalitat moldejada per una situació familiar complexa, va influir negativament en la seva carrera, curta com ja hem dit, i que després de importants pèrdues de veu es va arruinar de manera definitiva volent ser la reina de la jet set de la ma d'aquell impresentable que era l'Onassis. Què li veurien les dones? Millor no imaginar.

Dos divas cantan Casta Diva

A sobre de la pinta. Quina por! Així es veu l'escenari des de la pinta. Estem 30 metres per sobre l'escenari

Escenari des de la làmpada

Perspectiva inèdita de les pintures de Perejaume.

No és una pintura sinó una fotocomposició

El valent de les alçades. Interior de la làmpada

Per aqui està la màscara de'n Jordi Pujol

Miralls del decorat reflecteixen el sostre

Un dia magnífic.

Ahir ens varen convidar al Liceu com a voluntaris a un aperitiu amb motiu del Nadal. O això vaig entendre jo. Perquè encara que vaig arribar tard amb rapidesa me’n vaig adonar que la cosa tenia més suc. Efectivament,els voluntaris i els caps de les visites del Liceu acompanyats del cap del Departament Tècnic, Lleonard Garuz, havien començat a recórrer l’escenari. Estava cobert el fossar de l’orquestra i hi havia la disposició d’un conjunt musical que a la nit interpretaven el Messies de Haendel popular. Allà ens varen mostrar noves perspectives de la sala i els seus instruments (càmeres de TV digital que se inauguraven aquests dies), Després, a l’escenari ens varem “introduir” a la escenografia de l’imminent “Simon Bocanegra” amb una plataforma horitzontal de miralls que puja i baixa i unes portes laterals també amb miralls que s’obren i tanquen segons sigui la localització de l’acció teatral. La sorpresa continuava. Al darrera i als costats de l’escenari vam poder accedir a llocs on mai podem fer-ho i és com el plaer del què és prohibit. I a més les perspectives són molt diferents.
El més interessant, sorprenent i desconegut va arribar després. Vam pujar a la zona interior de la làmpada. La perspectiva des dels oculs i vertical i horitzontalment era impressionant. I si no, mireu els testimonis gràfics. Varem veure a més de les llums, els canons de la il·luminació de l’escenari. Des d’un punt es veu la paret de l’escenari a la part més superior on l’artesà que va fer la decoració va deixar la seva empremta fent una màscara amb el rostre d’en Jordi Pujol.
Finalment i encara pujant més vam arribar ala pinta, un terra enreixat del qual pengen les bares que sostenen les làmpades que il·luminen l’escenari des de dalt i dels costats. I per sobre els motors que mouen tota aquesta complexa maquinaria, aïllats per no fer sorolls i tot amb una sensació de que funciona que quasi fa por. Quan alguns recordem com funcionava l’antic escenari a base de força humana i per què no dir-ho amb perills evidents, avui ens sembla que un Deus ex machina fa que tot funcioni quasi de manera inexorable.

Messi després del segon gol.

Darrera E'too

¡Barça...Barça...Baaaarça!

Han passat tres dies però l’alegria encara continua: Un 2-0 al "Madrit" és sempre un motiu d’alegria però si a més això significa que es quedin a dotze (12) punts del Barça llavors ja és quasi orgàsmic.

El mateix arbre al maig, el mateix arbre a la tardor

Cita sobre los cambios históricos y sus expectativas

Nunca llegó la revolución – nosotros que tanto la quisimos, como diría Daniel Cohn-Bendit – pero llegó la democracia, tal vez no era como la queríamos pero… como diría Rudyard Kipling, eso, amigos, es otra historia.

J.Mª Huertas y otros. La Cataluña de los sesenta.

Mentides

Vaig fer bons propòsits però no varen servir de res.

CURS GORGORI A CAIXAFORUM

Interessant i amè. No us explicaré el curs (haver anat) però si alguna anècdota.
"En què es diferencien un terrorista d'una diva?" "En què amb el terrorista es pot negociar".
Entre molts d'altres cantants de diferents tessitures va parlar de Callas i de Caballé. La Callas tenia en la seva veu "la tragèdia grega", greus profunds i àgils aguts que li permetien abraçar papers molt diferents des de la Rosina del Barbero fins la Medea , la Tosca, la Norma, etc. I de fet la seva llegenda i el seu mite es van crear en només quinze anys de carrera. Després la veu se li va esguerrar i no va tornar a ser mai la mateixa.
De Caballé va destacar el seu fiato: aquest control de la respiració que li permet anar del fil de veu al forte i mantenir les notes i fer els legatos com ningú no ho ha aconseguit. La Caballé que és una lírica ha fet papers extraordinaris com la Lucrezia, Roberto Devereux, Norma, Tosca... i d'altres que ha adaptat a la seva veu

NOTA

He estat mandrós i fa dies que no afegeixo res. Avui intentaré compensar-vos

Sull aria Cecilia Bartoli Renee Fleming

Voi che sapete. Cecilia Bartoli

LICEU: LES NOCES DE FIGARO

Aquesta setmana han començat al Liceu les representacions de Le nozze di Figaro, l'òpera de W.A. Mozart. Com totes les seves és una obra molt important i sempre omple els sentits amb la seva música. La representació a la qual vaig asistir dijous dia 13 va ser molt bona. En primer lloc l’equip de cantants (se’n necessiten cinc que tenen molt paper i cinc més que són uns secundaris amb molta partitura) va ser molt bo i sobretot equilibrat, molt ben compenetrats perquè el mestre Ros Marbá i l’orquestra van estar a bon nivell. Van destacar les dues sopranos Emma Bell i Ofelia Sala, el baríton Ludovic Tezier i el baix-baríton Kyle Ketelsen i la mezzosoprano Sophie Koch que representaven respectivament els papers de la Comtessa, Susana, el comte d’Almaviva, Figaro i Cherubino. A més del conjunt van destacar en diverses àries com “Non piu andrai, farfallone amoroso” (Figaro) ,”Voi che sapete” (Cherubino) “Dove sono” (comtesa) que va ser molt emocionant i aplaudida i el duet de Susana i el compte “Crudel perché fin’ora”.
El tema de les escenografies dona sempre molt de joc. Com ja es sabut avui dia ja no tenim la tirania dels cantants divos (estan en extinció si no ho han fet ja), ni dels directors d’orquestra autoritaris tipus Karajan, però el seu lloc l’han ocupat els directors d’escena que volen sobresortir en l’espectacle. Sigui perquè estan convençuts (una mica) sigui perquè el que volen és escandalitzar i el seu ego creix amb les escridassades del públic el cas és que es difícil veure un muntatge que no te l’hagin d’explicar. I això no és. Ens demanen que llegim un llibre en un idioma del que desconeixem l’alfabet y per tant el lèxic, la sintaxi, etc. La posta en escena d’aquestes “Nozes” no va ser radicalment revolucionaria, és més en molts sentits va ser brillant… si no fos perquè de forma gratuïta trasllada l’acció als anys trenta del segle XX quan la acció com tots sabem té lloc al segle XVIII. Això vol dir que quan alguns personatges parlen de drets feudals no s’entengui que pugui passar en aquesta època que assenyalàvem. Lluís Pascual va ser el director d’escena amb un equip important que en alguns casos va ser més fluix del què acostumen (Franca Squarciapino en el vestuari i Albert Faura en la il·luminació).

EL TIEMPO

Fugit irremeabile tempus (El tiempo huye de forma imparable) Virgilio.
Omnes vulnerant, ultima necat (Todas hieren, la última mata) Máxima en los relojes.

Y sin embargo hay un tremendo dicho castellano que habla de “matar el tiempo” en el sentido de no hacer nada de manera consciente y voluntaria, una manera de distraerse.
Hoy se habla más “de perder el tiempo”, lo contrario de ganarlo para algo provechoso.
La soberbia nos impide darnos cuenta de que invertimos los términos: es el tiempo el que nos mata a nosotros. Somos nosotros los que nos ocupamos en quehaceres para no ser conscientes de que el tiempo se nos lleva.

LA RACHA DEL BARÇA

Lo malo de estas situaciones deportivas, especialmente en Barcelona, es que cuanto más se tiene más se quiere. Que llevan once partidos sin perder, pues queremos doce. Si no lo consiguen, habrán perdido todo el crédito ganado y la aureola de ángeles excelsos se convertirá en cuernos de demonio.

CHAFARDERIAS

En los cursos de Caixaforum con Jaume Radigales i Marcel Gorgori que hablan respectivamente de Puccini y La voz en la ópera, nos han contado algunas anécdotas que en algún caso pueden considerarse chafarderías. Pero la verdad es que en medio de las explicaciones son de agradecer “e si non e vero e ben trovato”.
De Puccini se conoce con pelos y señales su vida amorosa con distintas mujeres, desde la legítima esposa a varias que estuvieron a punto de serlo y las amantes, ocasionales o no, que le acompañaron. La historia más truculenta sucedió cuando su esposa aseguró que su marido se acostaba con una joven menor de edad que trabajaba en su casa. La muchacha no pudo soportar la presión social y se suicidó envenenándose. Se descubrió entonces, a través de la autopsia, que había muerto virgen. El retruécano llega cuando se sabe que con quien se había acostado Puccini había sido con una hermana de la suicida. Esto es como “El caso”.
Jaume Radigales atribuía a la mala conciencia de Puccini el tratamiento que había dado a alguno de sus personajes femeninos, todos ellos muy matizados pero con una gran personalidad. En este sentido se aparta del modelo Liu , de Turandot, que aún siendo fuerte tiene una gran sensibilidad y una capacidad de renuncia que la lleva a la autoinmolación.
Marcel Gorgori explicó que entre los tenores la cuerda dramática estaba prácticamente extinguida y que cantar las obras de Wagner era un reto para cualquier teatro pues el riesgo de fracaso era enorme. Incluso en Bayreuth, Wofgang Wagner salió en el primer entreacto de Sigfrido, pues se habían escuchado los primeros abucheos dirigidos al tenor. “Si ustedes conocen a alguien que pueda hacerlo mejor preséntenmelo y el próximo año cantará aquí. Pero si no, por favor, dejen trabajar a los que los están haciendo. Gorgori añadía que Roger Alier atribuía la ausencia de tenores wagnerianos a que no se comían garbanzos (¿) en abundancia. ¡Este Alier, siempre tan perspicaz y brillante!

UNA LÁPIDA PARA JOHN KEATS
(Cementerio inglés de Roma)


Herido por amor de la Belleza,
la mayor recompensa obtuve pronto.
Bajo la yerba y su feliz leyenda
oigo las dulces flautas del otoño.

Alejandro Duque
Donde rompe la noche

Crisis ¿para quién?

Supongo que lo mejor es tener una actitud comtemplativa ante la vida. Quizá Richard Gere tenga razón y haya que irse con los monjes del Tíbet a tocar los tambores y los platillos y a ver pasar la vida con indiferencia. Al fin y al cabo la crisis que nos ataca ahora lo hace, como siempre, a los mismos y como ha hecho a lo largo de los siglos: los pocos poderosos se salvan de la quema, los demás entre todos pagamos los platos rotos y aquellos se recuperan y retoman el poder. Y como alguna vez haya empezado a tomar cuerpo una sublevación/revolución han acabado deglutiéndola, denostándola, anulándola, o convirtiendo a sus líderes en iconos del sistema. ¡Qué triste y no qué bello, es vivir!

La Cenerentola

Representación de La Cenerentola

de Gioachino Rossini al Liceu Tem-

porada 2007-2008. J.Di Donato

J.D. Flores. Escenografia Comediants