dimarts, 30 de desembre del 2008

GUAPOS CON GLAMOUR

Ana Netrebko y Erwin Schrott en Don Giovanni de Mozart.


Relacionado con lo que se ha dicho de la tiranía en la ópera y en un sentido cada vez más acusado está el condicionamiento de la belleza. La cosa empezó rechazando a Aquiles Machado porque no daba el tipo de protagonista que determinada ópera exigía. Hay sí guapos "sueltos" como J.D.Flores o R. Villazón. Pero hoy la pareja de moda no es la ya superada de A. Georghiu y R. Alagna sino la de A. Netrebko y el barítono uruguayo Erwin Schrott. Si según las malas lenguas Villazón tuvo un idilio (o más) con la Netrebko ahora se ha terminado. La pareja de moda, Schrott-Netrebko luce glamour (cachas y belleza) y espera un hijo. Seguiremos la historia en las revistas del corazón.

Sopar verdià




L’altre dia vaig dir que ja explicaria com havia anat el sopar verdià. Com havia afegit que estava una mica decebut i l’Antoni Manero em va preguntar per què, aprofitaré per explicar el sopar i les meves impressions.
Per començar diré que la meva referència del conferenciant de Simon Boccanegra, el senyor Fernando Fraga es limitava als articles que escriu a la revista Diverdi i d’un llibre sobre Giuseppe Verdi que a mi em va agradar molt en què explicava una mica de la seva vida però sobretot les seves obres.
Em va sobtar, per inesperat, el to que va donar a la conferència que un no pensa que hagi de ser avorrida i plena de referències però que esperava que fos seriosa. Els conferenciants sempre expliquen alguna anècdota divertida per trencar el to massa doctoral. Però a mi em va semblar que tota la conferència va ser massa dispersa i lleugera de manera que es perdia la possible coherència i el rigor. La mateixa Sra. Rosa Samaranch li va indicar que literàriament en García Gutierrez en què es basaven dues obres de Verdi (Simon Bocanegra i El trobador) era bastant dolent mentre ell defensava l’important paper que va tenir en el romanticisme espanyol. Defensar els dos arguments literaris i operístics pot fer riure si no plorar.
Les reunions del grup verdià es van dur a terme en l'Espai Liceu i varem assistir a més de Ramon Bassas i Antoni Manero, Marc Balcells, Quim Colomer, Albert Fernández i jo mateix. Allà s'havien tractat diversos temes com propostes d'acció, sobretot les més immediates. La Estrella Estévez estava molt esverada:"Tot són homes. A veure si espabilem noies!" Be la propera vegada alguns dels senyors ens disfressarem de "lagarterana".
Superades les formalitats de la presentació pel Ramon Bassas (que explicà la importància de que existís un grup verdià com ja hi havia un de wagnerià dintre de Amics del Liceu) i els projectes per l’Antoni Manero (un proper diàleg amb els protagonistes del Simon Bocanegra i altres a més llarg termini) el sopar va derivar cap a un camp que crec que es va polaritzar totalment en un tema en el qual molta gent pot estar d’acord però potser no era el moment. El dels directors d’escena. I a més amb molt pocs matisos: encara que hi va haver més persones que en veu més baixa van intervenir, el diàleg (?) va ser una llarga llista de retrets als directors escènics. Tots els altres varem callar, potser perquè alguns estaven totalment d’acord, però d’altres, no se sap. La qüestió és que ningú ni de la taula ni del públic va ser capaç de reconduir el tema. Jo esperava parlar de Verdi i de projectes del grup i de persones que volguessin col·laborar però com sempre vaig acabar escoltant malifetes de Bieito, Kuffer, etc. A veure si a partir d'ara parlem del què toca quan toca. Cada cosa al seu lloc i cada tema al seu moment. Si un dia necessitem parlar malament dels directors d'escena organitzem un viatge a Jerusalem i al Mur de les lamentacions anem dient tot allò que se'ns acudeixi. Com els jueus no ens entendran, tranquils. Però si us plau quan estiguem parlant o intentant parlar de Verdi, dediquem-li el temps al nostre venerat compositor. Tot lo altre és perdre el temps.

Tiranies

Avui sembla que tots estem d’acord, en major o menor mesura, que la majoria de les nostres representacions operístiques (i/o teatrals) estan condicionades pels directors d’escena alguns amb experiència en el camp en què treballen i altres sense cap assaig rellevant anterior.
No hauríem d’oblidar que en el ampli mon del què parlem hi ha hagut èpoques en què uns o uns altres han imposat la seva autoritat: Al segle XIX, els divos/divas, castrati/prima donna i altres cantants exigien del compositor àries que s’ajustessin a les seves qualitats la qual cosa va provocar que moltes òperes tinguessin afegits i canvis que no figuraven en la obra original. El segle XX va tornar a ser el dels intèrprets (començant per Caruso i acabant amb Pavarotti, Domingo, Carreras, Fischer –Dieskau, Christroff, etc. o començant per Maria Caniglia i passant per la Falgstad, la Nilsson, la Callas, la Tebaldi, la Caballé, la Gruberova, la Bartoli o tantes altres). No em tingueu en compte els que no hi són. Però aquest segle XX va ser també el dels director musicals que des de Toscanini han tingut cura de retornar a les partitures originals, depurant-les de tot allò que el temps i els cantants havien anat afegint. I en algunes ocasions el propi Toscanini ha va haver de fer contra els mateixos cantants que volien imposar els seus punts de vista. No parlarem de von Karajan però si del mestre Zedda que tant ha fet per les obres de Rossini.
Per tant la conclusió és que si al llarg de la història hi ha hagut uns sectors que s’han imposat als altres, siguin els directors musicals, els cantants o els empresaris, ara que, segons tothom, hi ha crisi de veus, s’imposen els directors d’escena. I no només per això. La influència del cinema que visualment és molt més ric que el teatre o la òpera ha influït en aquest domini. I no oblidem que al cine també hi ha hagut cicles: directors, productors, actors... la fàbrica de somnis sempre ha tingut personatges sobre els quals ha girat l’espectacle.

diumenge, 28 de desembre del 2008

"Los ricos, esos desvergonzados". por Gregorio Morán

En las “Sabatinas intempestivas”, Gregorio Morán titula su artículo de 27 de diciembre de 2008 Los ricos, esos desvergonzados. Entresaco algunas de sus frases.
“No nos reímos ni nada de los albaneses cuando se descubrió la estafa piramidal” Se refiere a la implantación del capitalismo en Albania entre 1990 y 1997 por las características piramidales que tenía.” Unos pocos se beneficiaban de la aportación de muchos que eran los que perdían el dinero.
“Bernard L. Madoff, el rey del Palm Beach Country Club, el judío pródigo, modelo de generaciones sionistas, el mago de las finanzas del siglo XXI, el que marcaba el camino, el mesías financiero de la nueva era, el Midas de los Midas”. Así lo calificaba. Y añadía en cuanto a su método: “Y como le podría explicar cualquier alumno de primero de económicas, lo suyo no era la vulgar pirámide, que al fin y al cabo exige muchos cómplices para el delito, sino el esquema Ponzi, en el que basta con uno que esté en el secreto.
Confieso mi embeleso ante el fenómeno de Bernard L. Madoff. Bastaría decir que aún hoy me quedo perplejo ante el más grande estafador que ha conocido la historia.”
Habla después de su detención y de las amabilidades con que fue tratado.
Tras analizar lo que llama los intríngulis de la gran estafa. Y termina:
“Y Madoff ha hecho una aportación fundamental a nuestra civilización, por varias razones. La primera, que el sistema es una estafa. La segunda, que la legalidad sólo se aplica a los que la asumen. Y la tercera, que nuestra candidez sólo es equiparable a nuestra ignorancia.
¿Saben cuándo los tigres de las finanzas empezaron a detectar los problemas de Madoff? El día que supieron que las donaciones a obras benéficas habían ascendido sólo a 95.000 dólares. Cuando a un sobrino suyo le detectaron leucemia, se encargó a través de los medios de publicitar que había entregado 6.000.000 de dólares para la investigación sobre el cáncer.” Amén.

divendres, 26 de desembre del 2008

AUTORA DE LES FOTOGRAFIES DE LA VISITA AL LICEU

Estimada Estrella: Tens tota la raó. He fet molt malament en no citar l'autora de les fotografies de la visita al Liceu, especial pels voluntaris. Pensava convidar-vos a tots els amics voluntaris al meu bloc i ho faré aviat però això no treu que amb lletres majúscules anuncïi urbi et orbe que l'autora de les fotografies de la visita al Liceu és la excel·lent companya i millor fotògrafa ESTRELLA ESTÉVEZ.

ACLARIMENT SOBRE UNA QÜESTIÓ

La Lourdes se'm queixa de què jo no vaig ensenyar algunes panoràmiques del Liceu de les que es veuen a les fotografies del blog. Però és que jo tampoc havia tingut la sort de veure-les fins el dia de la visita que va ser com un regal de Nadal per als voluntaris. Ho sento però no es visiten pel públic aquestes zones. Sento fer-vos una mica d'enveja però ja veieu que jo em puc considerar un afortunat perquè després de dos anys de guiar visites per primer cop me les van ensenyar. I las comparteixo amb tots vosaltres. Gràcies per la vostra comprensió.

FELICITACIÓ






Bones festes a tothom i millor any 2009, ple de salut, sobretot salut, amor i calerons

dilluns, 22 de desembre del 2008

BARÇA CAMPIÓ D'HIVERN

"Estamos que nos salimos" comentari molt madrileny. Nosaltres som més continguts i encara que estem cofois i satisfets anem dient el que diu el Guardiola: "Encara no hem guanyat res". Però de moment no ens treu ningú la satisfacció. I a més per sota el nas se'ns escapa la rialleta pensant en els 12 (dotze) punts que li portem al Madrit. En fi com li deia a la meva amiga Anna aquest matí: Dels altres no en tindrem gaires però això equival a un orgasme com Deu mana. Amen.

Grup Verdià dintre Amics del Liceu

Només donar notícia de la creació del grup Verdi a Amics del Liceu. El fet en si és meravellós. Ens varem reunir unes 25 persones a l'Hotel España i ens va acompanyar el crític Fernando Fraga que havia donat la conferència de Simon Boccanegra al Liceu una estona abans. Després de sopar vam tenir un intercanvi d'impressions i es van presentar algunes propostes. Ja us parlaré del què em sembla més endavant. Vaig quedar una mica decebut.

SIMON BOCCANEGRA AL LICEU

Simon Bocanegra al Liceu
Demà dimarts 23 de desembre s'estrena Simon Bocanegra de Giuseppe Verdi, dirigida per Paolo Carignani i la direcció d'escena de José Luis Gómez. No sembla que el paper estelar estigui ocupat per algú d'alçada: en principi estava previst Carlos Alvarez però està malalt i ha estat substituït per un baríton opac com Anthony Michels-Moore. La Stoyanova serà una bona Amèlia-Maria perquè a un bon nivell és una verdiana molt interessant. El Fiesco de Giacomo Prestia no promet gaire i l'Adorno de Neil Shicoff pot ser preocupant. Seguim sense tenir sort amb els Verdis al Liceu. Des de fa massa temps. Només els més espectaculars com Aida emmascaren la mediocritat de les veus. I com a més quan tenim un de bo els altres no estan a l'alçada... Sort que la música de Verdi ho supera tot.

dimecres, 17 de desembre del 2008

UNA DIVA ÚNICA Y UNA GRAN DIVA

Montserrat Caballé va cantar aquesta NORMA a Orange el 1974. Bufava un mestral inclement però la Caballé, en el seu esplendor, va poder imposar-se al vent i va fer una de les millors representacions de la seva carrera cantant una de les millors obres del seu repertori. Ella és una lírica que ha intentat conrear diferents repertoris i es pot considerar que els seus èxits se centren a la dècada dels setanta. Ha tingut una llarga carrera sobretot comparada amb l'altra intèrpret, Maria Callas, que va concentrar els seus èxits en quinze anys (entre el 1950 y 1965), mentre Montserrat Caballé l'ha allargada més de quaranta. La Caballé té la seva virtut principal en el fiato (la capacitat de regular la sortida de l'aire des del abdomen). Això li ha permès cantar amb uns filats primíssims que es transformaven en fortes i tornaven al fil de veu mantenint-la sense respirar amb la qual cosa els personatges de Donizetti, Bellini, Rossini, Puccini o R. Strauss i els barrocs ens parlaven sense respirar amb un legato (unió de frases sense tallar)insuperable. A mi em sembla que els grans èxits els ha tingut en la trilogia Tudor de Donizetti: les seves Anna Bolena, Isabel d'Anglaterra o Maria Estuarda son impresionants i la seva Lucrezia Borgia la catapultà a Nova York substituint la Marylin Horne. La seva oració de Maria Estuarda és inoblidable. Y en l'altre extrem la seva Salomé era colpidora. No podem oblidar la seva Tosca però tampoc alguns personatges de l'òpera francesa o alemanya.
I ara he de parlar de la Callas? Doncs si, perquè com és UNICA no tinc cap problema a dir que és tan genial que les altres, TOTES les altres, queden molt lluny. I això que les figures aquells anys eren abundants i extraordinàries: Schwarzkhopf, Grummer, Resnik, Tebaldi, D'Angelo, Victoria dels Angels, Birgit Nilsson...En els seus inicis, era una lírica amb traços de lleugera que podia tenir agilitats i cantar la Rosina del Barbero, però el que més destacava en la seva veu era la expressivitat, la intenció i poder arribar a greus profunds. Es a dir que la seva tesitura podia recòrrer desde els greus d'una mezzo als aguts d'una lírica. La creació o recreació de personatges com Medea o Norma van consagrar-la com la figura que va canviar el món de l'òpera al segle XX. En la seva interpretació, en la seva veu estava la tragèdia grega. En cert sentit el paper que va jugar Toscanini en la direcció d'orquestra, el va representar Maria Callas en el cant de l'òpera. Ordre, veritat, fidelitat a la partitura que en molts casos s'havien perdut, van començar a recuperar-se aquests anys i han continuat fins avui. És cert que la seva personalitat moldejada per una situació familiar complexa, va influir negativament en la seva carrera, curta com ja hem dit, i que després de importants pèrdues de veu es va arruinar de manera definitiva volent ser la reina de la jet set de la ma d'aquell impresentable que era l'Onassis. Què li veurien les dones? Millor no imaginar.

Dos divas cantan Casta Diva






A sobre de la pinta. Quina por! Així es veu l'escenari des de la pinta. Estem 30 metres per sobre l'escenari



Escenari des de la làmpada

Perspectiva inèdita de les pintures de Perejaume.
No és una pintura sinó una fotocomposició


El valent de les alçades. Interior de la làmpada



Per aqui està la màscara de'n Jordi Pujol

Miralls del decorat reflecteixen el sostre




Un dia magnífic.

Ahir ens varen convidar al Liceu com a voluntaris a un aperitiu amb motiu del Nadal. O això vaig entendre jo. Perquè encara que vaig arribar tard amb rapidesa me’n vaig adonar que la cosa tenia més suc. Efectivament,els voluntaris i els caps de les visites del Liceu acompanyats del cap del Departament Tècnic, Lleonard Garuz, havien començat a recórrer l’escenari. Estava cobert el fossar de l’orquestra i hi havia la disposició d’un conjunt musical que a la nit interpretaven el Messies de Haendel popular. Allà ens varen mostrar noves perspectives de la sala i els seus instruments (càmeres de TV digital que se inauguraven aquests dies), Després, a l’escenari ens varem “introduir” a la escenografia de l’imminent “Simon Bocanegra” amb una plataforma horitzontal de miralls que puja i baixa i unes portes laterals també amb miralls que s’obren i tanquen segons sigui la localització de l’acció teatral. La sorpresa continuava. Al darrera i als costats de l’escenari vam poder accedir a llocs on mai podem fer-ho i és com el plaer del què és prohibit. I a més les perspectives són molt diferents.
El més interessant, sorprenent i desconegut va arribar després. Vam pujar a la zona interior de la làmpada. La perspectiva des dels oculs i vertical i horitzontalment era impressionant. I si no, mireu els testimonis gràfics. Varem veure a més de les llums, els canons de la il·luminació de l’escenari. Des d’un punt es veu la paret de l’escenari a la part més superior on l’artesà que va fer la decoració va deixar la seva empremta fent una màscara amb el rostre d’en Jordi Pujol.
Finalment i encara pujant més vam arribar ala pinta, un terra enreixat del qual pengen les bares que sostenen les làmpades que il·luminen l’escenari des de dalt i dels costats. I per sobre els motors que mouen tota aquesta complexa maquinaria, aïllats per no fer sorolls i tot amb una sensació de que funciona que quasi fa por. Quan alguns recordem com funcionava l’antic escenari a base de força humana i per què no dir-ho amb perills evidents, avui ens sembla que un Deus ex machina fa que tot funcioni quasi de manera inexorable.


Messi després del segon gol.

Darrera E'too

¡Barça...Barça...Baaaarça!

Han passat tres dies però l’alegria encara continua: Un 2-0 al "Madrit" és sempre un motiu d’alegria però si a més això significa que es quedin a dotze (12) punts del Barça llavors ja és quasi orgàsmic.

dimarts, 16 de desembre del 2008

El mateix arbre al maig, el mateix arbre a la tardor



Cita sobre los cambios históricos y sus expectativas

Nunca llegó la revolución – nosotros que tanto la quisimos, como diría Daniel Cohn-Bendit – pero llegó la democracia, tal vez no era como la queríamos pero… como diría Rudyard Kipling, eso, amigos, es otra historia.

J.Mª Huertas y otros. La Cataluña de los sesenta.

Mentides

Vaig fer bons propòsits però no varen servir de res.

dissabte, 13 de desembre del 2008

CURS GORGORI A CAIXAFORUM

Interessant i amè. No us explicaré el curs (haver anat) però si alguna anècdota.
"En què es diferencien un terrorista d'una diva?" "En què amb el terrorista es pot negociar".
Entre molts d'altres cantants de diferents tessitures va parlar de Callas i de Caballé. La Callas tenia en la seva veu "la tragèdia grega", greus profunds i àgils aguts que li permetien abraçar papers molt diferents des de la Rosina del Barbero fins la Medea , la Tosca, la Norma, etc. I de fet la seva llegenda i el seu mite es van crear en només quinze anys de carrera. Després la veu se li va esguerrar i no va tornar a ser mai la mateixa.
De Caballé va destacar el seu fiato: aquest control de la respiració que li permet anar del fil de veu al forte i mantenir les notes i fer els legatos com ningú no ho ha aconseguit. La Caballé que és una lírica ha fet papers extraordinaris com la Lucrezia, Roberto Devereux, Norma, Tosca... i d'altres que ha adaptat a la seva veu

NOTA

He estat mandrós i fa dies que no afegeixo res. Avui intentaré compensar-vos