dimecres, 4 de març del 2009
Dimitir o no dimitir
Os recomiendo el comentario de Josep Ramoneda en El País del 1 de marzo de 2009.
dijous, 26 de febrer del 2009
LECTURES INTERESANTS
Alguna ja està pasada però...
EPS (El País semanal) de 22-02-2009 Esperancio e Inocenza de Maruja Torres
La conveniencia de la inconveniencia
de Javier Cercas
LA ENTREVISTA A JEFFREY WEEKS.
PSICOLOGIA:¡NO QUIERO HACERME MAYOR.
De El País de 26 de febrer de 2009. Julián Casanova. La historia que queda en el callejero, en Opinión
EPS (El País semanal) de 22-02-2009 Esperancio e Inocenza de Maruja Torres
La conveniencia de la inconveniencia
de Javier Cercas
LA ENTREVISTA A JEFFREY WEEKS.
PSICOLOGIA:¡NO QUIERO HACERME MAYOR.
De El País de 26 de febrer de 2009. Julián Casanova. La historia que queda en el callejero, en Opinión
dimecres, 25 de febrer del 2009
dimarts, 10 de febrer del 2009
Mancança
A pesar dels meus esforços no he aconseguit cap vídeo de la incoronazione di Poppea. Molt malament.
Recomanacions
Dos articles de El País. El primer de 7 de febrer de 2009, de Luís Izquierdo: "Unas notas para elnúmero dos del Vaticamo". Y el segon de Josep Ramoneda, també a El País del dia 10 de febrer, "Eluana y los cuervos". De tota manera d'aquest últim, m'agradaria que algú m'aclarís, si pot, la frase referida a Itàlia "¿Tan pesada es la herencia del sistema triangular de posguerra: el Vaticano, la mafia y el partido comunista?
Frase apropiada para estos tiempos
“Desde el punto de vista moral, es lo mismo atracar un banco que fundarlo.”
Bertold Brecht.
Bertold Brecht.
ESPERPENTO HISPANO
Uno está convencido de que en todas el mundo cuecen habas pero también de que el cocinero no siempre es un chapuzas. En cambio aquí, aunque más en el centro que en la periferia, se acaban quemando todos los pasteles. Ahora entre las puñaladas políticas y la crisis saldrá a flote mucha de la mierda de la burbuja inmobiliaria que ha estado y sigue aplastando a nuestra sociedad. Las fotos no necesitan comentario especialmente la del mafioso-chulo del siglo XXI a quien no le importa mostrar su apariencia que demuestra totalmente lo que es. País...
dijous, 5 de febrer del 2009
La primera funció de La incoronazione di Poppea
Estrena al Liceu, 3 de febrer de 2009, 366 anys després de que Monteverdi la estrenés al teatre dels Sants Giovanni i Paolo de Venècia.
No afegiré gaires coses més a les ja dites al comentari de la pre-estrena. Només remarcar la clara divisió entre els qui gaudeixen d’espectacles musicals barrocs, de l’època inicial, de Monteverdi, i els qui per raons molt diverses (falta de costum, per mandra, per la llarga durada, per una certa monotonia musical....etc.) van buidant el teatre al llarg de la obra. És clar que els qui es queden són entusiastes del gènere i la època i van quedar molt contents. Ovacions als cantants-actors al director musical i divisió d'opinions per al director d'escena amb escridassades i aplaudiments repartits.
Com en tantes altres coses s’ha de fer un esforç i aprendre a estimar la òpera de Monteverdi i els compositors i les obres barroques. Potser les nostres preferides continuaran essent unes altres, però podrem afegir noves formes musicals al nostre repertori.
No afegiré gaires coses més a les ja dites al comentari de la pre-estrena. Només remarcar la clara divisió entre els qui gaudeixen d’espectacles musicals barrocs, de l’època inicial, de Monteverdi, i els qui per raons molt diverses (falta de costum, per mandra, per la llarga durada, per una certa monotonia musical....etc.) van buidant el teatre al llarg de la obra. És clar que els qui es queden són entusiastes del gènere i la època i van quedar molt contents. Ovacions als cantants-actors al director musical i divisió d'opinions per al director d'escena amb escridassades i aplaudiments repartits.
Com en tantes altres coses s’ha de fer un esforç i aprendre a estimar la òpera de Monteverdi i els compositors i les obres barroques. Potser les nostres preferides continuaran essent unes altres, però podrem afegir noves formes musicals al nostre repertori.
dilluns, 2 de febrer del 2009
L'ASSAIG GENERAL
Partitura de la Incoronazione di PoppeaHarry Bicket amb l’orquestra Barroca del Liceu, constituïda per primera vegada, tenen un gran rendiment, i unes altes prestacions.
Les veus totes magnífiques i en la línea de cant que la obra demana. I això que ha faltat Vesselina Kasarova, una de les grans especialistes en el paper de Neró. No la varem trobar a faltar perquè Sarah Conolly va estar molt bé. La mezzo Maite Beaumont com Ottavia, les sopranos Miah Persson com Poppea i Ruth Rosique com a Drusilla van estar a bona alçada. Els contratenors Carlos Mena (Ottone), Guy de Mey i sobretot, Dominique Visse com Arnalta van posar aquesta nota exòtica de veus que normalment no escoltem a les òperes posteriors. El baix Franz Josef Selig (Sèneca), el tenor Francisco Vas, els baixos Marc Pujol i Josep Miquel Ramón, Marisa Martins, Olatz Situa, etc...
La escenografia és de Paul Steinberg i la direcció d’escena de David Alden. El vestuari de Buki Shiff, la il·luminació de Pat Collins i és una coproducció de la Bayerische Staatsoper de Munich i la Welsh National Opera de Cardiff.
Com no he trobat fotografies ni vídeos de la òpera (tornaré a buscar) no puc comparar amb altres produccions. És la primera vegada que es representa a Barcelona. Però les produccions operístiques actuals acostumen a tenir un doble sentiment. Globalment és un magnífic espectacle. No és tan segur que respongui al que l’autor va escriure; com a mínim hi ha contradiccions entre text i acció.
El temps no és igual per tothom ni al llarg de la òpera per a tots els personatges, i per tant es juga amb ambigüitats que no són fàcils d’esbrinar conforme es fa la representació. De vegades recorda en els colors i les formes la iconografia pop dels anys seixanta del segle passat.
Altre cosa és el to general de la representació. Els personatges seriosos pràcticament no es mouen de la seva tessitura (dramàtica, no musical). Però en canvi allò que havíem dit abans sobre el personatge de Arnalta, la dida com a contrapunt de la transcendència dels deus i els nobles, aquí s’estén a un bon grapat de personatges per acabar donant a l’obra un to de farsa amb molta ironia i sarcasme.
Per a finalitzar quan ara en el context del dia a dia sentim queixes de la manca de moralitat, si analitzeu la història que ens explica “La incoronazione...” deu n’hi do. No hi ha un pam de net. Intenteu seguir els diàlegs i traieu-ne conseqüències. No és que sigui immoral, simplement és amoral.
Les veus totes magnífiques i en la línea de cant que la obra demana. I això que ha faltat Vesselina Kasarova, una de les grans especialistes en el paper de Neró. No la varem trobar a faltar perquè Sarah Conolly va estar molt bé. La mezzo Maite Beaumont com Ottavia, les sopranos Miah Persson com Poppea i Ruth Rosique com a Drusilla van estar a bona alçada. Els contratenors Carlos Mena (Ottone), Guy de Mey i sobretot, Dominique Visse com Arnalta van posar aquesta nota exòtica de veus que normalment no escoltem a les òperes posteriors. El baix Franz Josef Selig (Sèneca), el tenor Francisco Vas, els baixos Marc Pujol i Josep Miquel Ramón, Marisa Martins, Olatz Situa, etc...
La escenografia és de Paul Steinberg i la direcció d’escena de David Alden. El vestuari de Buki Shiff, la il·luminació de Pat Collins i és una coproducció de la Bayerische Staatsoper de Munich i la Welsh National Opera de Cardiff.
Com no he trobat fotografies ni vídeos de la òpera (tornaré a buscar) no puc comparar amb altres produccions. És la primera vegada que es representa a Barcelona. Però les produccions operístiques actuals acostumen a tenir un doble sentiment. Globalment és un magnífic espectacle. No és tan segur que respongui al que l’autor va escriure; com a mínim hi ha contradiccions entre text i acció.
El temps no és igual per tothom ni al llarg de la òpera per a tots els personatges, i per tant es juga amb ambigüitats que no són fàcils d’esbrinar conforme es fa la representació. De vegades recorda en els colors i les formes la iconografia pop dels anys seixanta del segle passat.
Altre cosa és el to general de la representació. Els personatges seriosos pràcticament no es mouen de la seva tessitura (dramàtica, no musical). Però en canvi allò que havíem dit abans sobre el personatge de Arnalta, la dida com a contrapunt de la transcendència dels deus i els nobles, aquí s’estén a un bon grapat de personatges per acabar donant a l’obra un to de farsa amb molta ironia i sarcasme.
Per a finalitzar quan ara en el context del dia a dia sentim queixes de la manca de moralitat, si analitzeu la història que ens explica “La incoronazione...” deu n’hi do. No hi ha un pam de net. Intenteu seguir els diàlegs i traieu-ne conseqüències. No és que sigui immoral, simplement és amoral.
L’INCORONAZIONE DI POPPEA
Claudio Monteverdi.
Estrenada al Teatre SS. Giovanni e Paolo de Venècia el 1643.
L’argument explica la historia de Poppea i Nerò (històricament no gaire equilibrat) i de com la cortesana, per ambició arribarà a ser emperadriu. Per això haurà d’eliminar la influència que sobre l’emperador tenen Sèneca i Ottavia, esposa de Nerò. En el pròleg, l’Amor pronostica a la Virtut i la Fortuna que ell vencerà sobre totes les coses. La llarga història d’amors diversos, acabarà amb la mort de Sèneca, el desterrament d’Ottavia, Drusilla (enamorada d’Otone) i Otone (amant de Poppea) i les noces de Nerò i Poppea. A més de las tres deeses citades, Venus, Mercuri i Cronos també prendran part en la història. I amb ells una munió de personatges com petits cors acompanyants de Sèneca, de Amor, cònsols, capitans de guàrdia, soldats, Lucà, Valetto, patge de l’emperadriu, damiseles... fins a un total de trenta personatges interpretats per vint-i-un cantants. La història real, (no la de l’òpera) continuarà i Nerò acabarà matant Poppea.
La obra correspon a la època i a la idea de “recitar cantant” que Monteverdi aplicava a les seves òperes. La diferència és que en aquesta que és la primera que es celebra en un teatre “pagant” (les anteriors s’escenificaven als palaus dels Gonzaga a Mantua). És possible que això canviï algunes coses. En primer lloc els deus i herois de les òperes inicials (L’Orfeo, Il ritorno d’Ulisse in patria) es barregen amb els homes i apareixen personatges que poden considerar-se fills de la Commedia dell’Arte. Arnalta, la dida de Poppea, està interpretada per un contratenor transvestit que posa el contrapunt als personatges i situacions transcendents de la obra (Poppea, Nerone, Otone, Ottavia, I parlant de veus, s’ha de tenir en compte que com no hi ha castrati els seus papers són interpretats per mezzosopranos o contratenors, principalment, encara que en algun moment i obra han estat interpretats per tenors o barítons. En el cas de l’obra que ens ocupa hi ha tres contratenors, cosa no massa habituals.
diumenge, 25 de gener del 2009
Mandra
Ja veieu que estic mandrós. Feina i altres ocupacions m'han fet oblidar el bloc más d'una setmana. Tornaré de seguida que pugui amb més notícies i informacions. la primera us prometo que serà sobre "La incoronazione di Poppea" de Claudio Monteverdi, la propera òpera que es representarà al Liceu.
dissabte, 17 de gener del 2009
Un amerizaje de libro
¿Fue un milagro o una heroicidad? Los expertos creen que se trata más bien de lo segundo y que la pericia del capitán Chesley Sullenberger fue trascendental para que el amerizaje -una maniobra aún más peligrosa que un aterrizaje de emergencia- fuese un éxito y lograra salvar la vida de las 155 personas a bordo del Airbus 320 que cayó ayer sobre el río Hudson de Nueva York.
divendres, 16 de gener del 2009
Autobusos i ateisme/agnosticisme
Els darrers dies ha començat una campanya sota el lema “Probablement Deu no existeix. Despreocupa’t. Gaudeix de la vida” que ha despertat molt d’interès més als diaris que no pas al carrer. És clar que els catòlics ja estan preparant la seva contra campanya no sigui cas que essent ja pocs (si més no, menys dels què eren) perdin alguna ovella.
És cert que la frase no és gaire afortunada, però es podria disculpar per la síntesi que pretén i l’ampli ventall de gent a qui vol anar dirigit. Personalment he trobat que està més “lligada” del què alguns han dit però, en canvi, trobo massa tou el missatge resultant. Amb aquest afany se ser políticament correctes acabem per no dir realment allò que volíem dir o que hauríem de dir.
De tota manera aquest comentari es vol fixar molt més en les reflexions periodístiques que en el fet mateix. Els comentaris de Josep Ramoneda, Jordi Llovet, Xavier Bru de Sala o Silvano Andrés coincideixen en destacar la indefinició, incoherència, escassa claredat del missatge i en alguns casos titllant-lo de hedonista, consumista, sense principis clars i altres qualificatius de to negatiu.
A mi em sorprèn aquesta unanimitat. És que, sotmesos al jaç religiós durant segles i canviades les condicions socials i històriques, després de la Revolució Francesa, encara no es hora d’actuar contra aquesta contradicció entre una societat laica i un domini (en alguns llocs com el nostre Estat més que en uns altres) de les religions? Un dels articulistes em va dir que el ateisme i l’agnosticisme eren posicions individuals i, afegia, no podien actuar com esglésies. A més segons les idees de Karl Popper s’havien de respectar totes les formes de pensar amb la qual cosa surten beneficiades les dominants com és el cas de les esglésies oficials que han condicionat la vida individual i social durant segles.
I un s’acaba preguntant a què es deu aquesta unanimitat. Ni un bri d’anàlisi social, històric o ideològic. Quan els nois de Rouco es concentren a Colon s’informa i, segons qui, aplaudeix. Quan un grupet de gent pretén donar a conèixer les seves idees completament diferents i oposades al pensament dominant admès com el correcte, es produeix l’atac frontal.
A lo millor és que a tots, abduïts pel què és políticament correcte i pel pensament únic, qualsevol alteració del statu quo els preocupa pel seu propi futur. Al cap i a la fi destruir els petits forma part de la maquinària del poder.
Però em temo que encara és més trist que persones que tenen un prestigi pel seu anàlisi de les situacions, no insisteixin en la necessitat de recolzar encara que sigui de forma crítica, aquestes formes de pensar que podrien significar un canvi en la mentalitat dominant i un avanç en el desenvolupament de les llibertats dels homes i dones del món.
Les referències dels diaris on apareixen els articles són les següents:
Josep Ramoneda, El “bus ateo” como síntoma. El País Dimarts 13 de gener de 2009. Pàg. 2 Catalunya
Jordi Llovet, L’autobús dels ateus. El País Quadern. Dijous 15 de gener de 2009 Pàg. 5.
Xavier Bru de Sala, Que si Dios, que si no Dios. La Vanguardia 16 de gener de 2009. Opinión Pàg. 15.
Silvano Andrés de la Morena. Ateos en autobús. Heraldo de Soria. 14 de gener de 2009.
És cert que la frase no és gaire afortunada, però es podria disculpar per la síntesi que pretén i l’ampli ventall de gent a qui vol anar dirigit. Personalment he trobat que està més “lligada” del què alguns han dit però, en canvi, trobo massa tou el missatge resultant. Amb aquest afany se ser políticament correctes acabem per no dir realment allò que volíem dir o que hauríem de dir.
De tota manera aquest comentari es vol fixar molt més en les reflexions periodístiques que en el fet mateix. Els comentaris de Josep Ramoneda, Jordi Llovet, Xavier Bru de Sala o Silvano Andrés coincideixen en destacar la indefinició, incoherència, escassa claredat del missatge i en alguns casos titllant-lo de hedonista, consumista, sense principis clars i altres qualificatius de to negatiu.
A mi em sorprèn aquesta unanimitat. És que, sotmesos al jaç religiós durant segles i canviades les condicions socials i històriques, després de la Revolució Francesa, encara no es hora d’actuar contra aquesta contradicció entre una societat laica i un domini (en alguns llocs com el nostre Estat més que en uns altres) de les religions? Un dels articulistes em va dir que el ateisme i l’agnosticisme eren posicions individuals i, afegia, no podien actuar com esglésies. A més segons les idees de Karl Popper s’havien de respectar totes les formes de pensar amb la qual cosa surten beneficiades les dominants com és el cas de les esglésies oficials que han condicionat la vida individual i social durant segles.
I un s’acaba preguntant a què es deu aquesta unanimitat. Ni un bri d’anàlisi social, històric o ideològic. Quan els nois de Rouco es concentren a Colon s’informa i, segons qui, aplaudeix. Quan un grupet de gent pretén donar a conèixer les seves idees completament diferents i oposades al pensament dominant admès com el correcte, es produeix l’atac frontal.
A lo millor és que a tots, abduïts pel què és políticament correcte i pel pensament únic, qualsevol alteració del statu quo els preocupa pel seu propi futur. Al cap i a la fi destruir els petits forma part de la maquinària del poder.
Però em temo que encara és més trist que persones que tenen un prestigi pel seu anàlisi de les situacions, no insisteixin en la necessitat de recolzar encara que sigui de forma crítica, aquestes formes de pensar que podrien significar un canvi en la mentalitat dominant i un avanç en el desenvolupament de les llibertats dels homes i dones del món.
Les referències dels diaris on apareixen els articles són les següents:
Josep Ramoneda, El “bus ateo” como síntoma. El País Dimarts 13 de gener de 2009. Pàg. 2 Catalunya
Jordi Llovet, L’autobús dels ateus. El País Quadern. Dijous 15 de gener de 2009 Pàg. 5.
Xavier Bru de Sala, Que si Dios, que si no Dios. La Vanguardia 16 de gener de 2009. Opinión Pàg. 15.
Silvano Andrés de la Morena. Ateos en autobús. Heraldo de Soria. 14 de gener de 2009.
diumenge, 11 de gener del 2009
Revisionisme històric: tornem al tema
Les idees de Rodolfo Martín Villa les podeu imaginar des del text de Vidal Beneyto. Sempre és meravellosa la capacitat dels humans per disfresar la realitat. La diferència és que el que jo, individu, pugui fer te unes conseqúències limitades mentre la "creació" de la Història te molta més trascendència. Encara que us resulti difícil pel tamany de la lletra, feu l'esforç de llegir-lo.
També podeu clicar sobre el text per fer la lletra més gran
dissabte, 10 de gener del 2009
“El meu” Simón Boccanegra
Per començar, no es pot dir que sigui un dels grans títols del compositor de Busetto. El llibret de Piave, basat en la tragèdia de Garcia Gutiérrez, és enrevessat i complicat. A més hi ha una primera i una segona versió de la òpera (aquesta és la bona pels arrengaments literaris de Boito), tot plegat dóna una sensació de confusió.
De la posada en escena sempre s’ha de parlar de la manca de coherència temporal entre la escena i el cant (els fets passen al segle XIV segons el llibret però es juga amb les èpoques revolucionàries per accentuar el seu caràcter polític). Els valors simbòlics s’han d’explicar i això no es bo per la comprensió de l’espectacle. Les dèries del director d’escena, el seu afany de protagonisme et fa desentendre’t cada vegada més d’aquest aspecte de la representació. A mi al menys.
Dels cantants, be Krassimira Stoyanova en el paper d’Amèlia, correctes Giacomo Prestia (Jacopo Fiesco), Marco Vratogna (Paolo Albiani) i Marcello Giordani (Gabriele Adorno) encara que cadascun amb desigualtats destacables. Confesso que Anthony Michaels-Moore que assumia el paper de Simon Boccanegra substituint Carlos Àlvarez, no és sant de la meva devoció. El més que puc dir de ell és que sempre em sembla gris. Assenyalar que el veterà tenor nord-americà Neil Shicoff que havia de cantar algunes representacions va fer la primera (diuen que malalt) i va fer mutis pel for. És altra bon costum dels teatres i artistes: Posen un nom famós, arriba per fer la primera representació i se’n va a descansar o passar les festes nadalenques al seu país. Be els tres solistes menors i el cor. La orquestra, com sempre i el director musical Paolo Carignani va fer el què va poder.
Sort que encara que sigui un títol menor, es tracta de VERDI. Això ho justifica quasi tot.
De la posada en escena sempre s’ha de parlar de la manca de coherència temporal entre la escena i el cant (els fets passen al segle XIV segons el llibret però es juga amb les èpoques revolucionàries per accentuar el seu caràcter polític). Els valors simbòlics s’han d’explicar i això no es bo per la comprensió de l’espectacle. Les dèries del director d’escena, el seu afany de protagonisme et fa desentendre’t cada vegada més d’aquest aspecte de la representació. A mi al menys.
Dels cantants, be Krassimira Stoyanova en el paper d’Amèlia, correctes Giacomo Prestia (Jacopo Fiesco), Marco Vratogna (Paolo Albiani) i Marcello Giordani (Gabriele Adorno) encara que cadascun amb desigualtats destacables. Confesso que Anthony Michaels-Moore que assumia el paper de Simon Boccanegra substituint Carlos Àlvarez, no és sant de la meva devoció. El més que puc dir de ell és que sempre em sembla gris. Assenyalar que el veterà tenor nord-americà Neil Shicoff que havia de cantar algunes representacions va fer la primera (diuen que malalt) i va fer mutis pel for. És altra bon costum dels teatres i artistes: Posen un nom famós, arriba per fer la primera representació i se’n va a descansar o passar les festes nadalenques al seu país. Be els tres solistes menors i el cor. La orquestra, com sempre i el director musical Paolo Carignani va fer el què va poder.
Sort que encara que sigui un títol menor, es tracta de VERDI. Això ho justifica quasi tot.
Recepta per fer-la aviat. Arròs amb verdures
Encara que a nosaltres, urbanites, se’ns fa cada vegada més difícil saber si els naps o les cols són de primavera o de tardor per la nostra condició però també perquè al mercat trobem de tot en totes les estacions, us convido a fer aquest Arròs amb verdures (algunes poden ser congelades).
Ingredients per a 6 persones.
2 carxofes
150 gr. de pèsols
150 gr. de faves
150 gr. de xampinyons
100 gr. de mongetes tendres
uns quants espàrrecs de marge
un pebrot vermell escalivat
400 gr. de tomàquets
una ceba de Figueres gran
un gra d'all.
6 tassetes de cafè d’arròs
12 tassetes d'aigua o caldo de bullir les verdures.
Els espàrrecs i els xampinyons es passen per la paella fins que han tret l'aigua, mentre les altres verdures es bullen entre deu i dotze minuts. El suc de l'ebullició es pot reservar.
Es fa un sofregit abundant amb la seva, els tomàquets i l'all. S'afegeixen totes les verdures i es deixen que coguin uns minuts. A continuació es posa l’arròs i el caldo o aigua, es rectifica de sal i es deixa coure entre deu i quinze minuts. S'ha de provar la duresa del arròs i deixar-lo una mica més, si cal.
Un retard
Per problemes tècnics no puc publicar una carta de José Vidal-Beneito apareguda a El País el dia 8 de gener. Prometo fer-ho quan arregli els problemes.
dijous, 8 de gener del 2009
Tornem a la normalitat
Be, alguns més que uns altres tornen a la normalitat. S'ha acabat això de comprar compulsivament i menjar més compulsivament encara. A la crisi continuada de la feina és on s'ha de tornar. Recordeu la dita de Bachir Zuhdi, director del Museu Arqueològic de Damasc "El trabajo no es un castigo, el trabajo es el goce que nos ha dado Dios para que no nos enloquezca el paso del tiempo". En fi, vosaltres mateixos. Alguns no tenim el goig de tornar a la feina. A lo millor és un càstig dels deus. Perdoneu el sarcasme i animeu-vos que també les alegries (poques) arriben a la vida.
Escudella i carn d'olla
Encara que ja ha passat el Nadal, durant aquest fred hivern podem tastar una bona escudella. I si no, per l'any vinent.
Per a 6 persones
3 hores i 30 minuts
Ingredients:
500 g. de carn de vedella
1/4 de gallina
pollastre
els menuts del pollastre
200 g. d'orella i morro i 1/2 peu de porc
1 os de pernil sec
100 g. de cansalada
1 os d'espinada
1 os de genoll de vedella
150 g. de botifarra blanca
150 g. de botifarra negra
250 g. de cigrons remullats
250 g. de patates
1 col verda d'olla
1 nap, 1 pastanaga, 1 xirivia
1 porro, api
Pilota:
150 g. de carn de porc picada
150 g. de carn de vedella picada
100 g. de cansalada picada
1 ou; unes molles de pa remullades en llet
1 all, julivert, sal, canyella en pols
1 cullerada de farina
Per a l'escudella:
300 g. de galets grossos (millor coure'ls apart).
Netegeu, rostiu, renteu el peu de porc, l'orella i el morro, la gallina i el pollastre.
Poseu una olla al foc amb 4 litres d'aigua, afegiu-hi totes les carns i els ossos, fins que bulli. Tan bon punt comenci a bullir, escumeu be i traieu totes les impureses que pugin a la superficie. Aboqueu llavors els cigrons (previament remullats, en aigua tebia, durant 12 hores) i deixeu bullir una estona.
Afegiu la pastanaga, el nap, la xirivia, l'api, el porro, torneu a escumar. Deixeu que bulli 1 hora i 30 minuts, aproximadament; aleshores les carns ja seran prou toves. Afegiu-hi la col, les patates tallades a trossets i la pilota (que ja haurem preparat), afeg iu-hi tambe les botifarres. Deixeu bullir uns 30 minuts mes. Tot seguit, rectifiqueu de sal.
Quan tot estigui ben cuit, coleu-ne el brou
Prepareu l'escudella amb el brou colat i els galets, que anirem tirant quan el brou estigui bullint. Ho deixarem bullir de 12 a 15 minuts.
L'escudella se serveix ben calenta i, despres, en una safata ben posades les verdures i en una altra les carns, tallades a trossos, havent retirat els ossos. Se serveix tot ben calent. Preparacio de la pilota:
En un atuell, poseu la carn de vedella, la de porc i la cansalada, tot picat, afegiu-hi l'ou, el julivert i alls picats, les molles de pa previament remullades en llet; assaoneu amb sal i pebre i una mica de canyella en pols; treballeu-ho be primer amb una forquilla, despres es pot fer amb les mans, fins que tot hagi cuallat, formeu llavors la pilota, mirant que tingui una forma un xic ovalada, enfarineu i poseu al brou.
diumenge, 4 de gener del 2009
Llata a la empordanesa
L'Anna Pujol és la primera participant en aquests blog. Li agraeixo la seva recepta que espero que agradi a tothom i desitjo que tots els altres us animeu a escriure o dir-hi la vostra sobre el què aquí es diu.
Llata a l'empordanesa
Lligar, com per rostir, salar i rossejar la llata en una cassola amb un mig mig d’oli d’oliva i llard, una ceba mitjana, una cabeça sencera d’alls, un tomàquet i un bouquet-garni (o si més no una fulla de llorer i una mica de farigola), girant-la de manera que quedi rossa per tots costats.
Afegir un vas de vi negre, un vas de vi ranci, un vas de conyac i una cullereda sopera d’un bon vinagre. Tapar i deixar coure –a poc a poc- cosa d’una hora (o una hora i mitja si la llata és grossa).
Arribats a aquest punt s’atura el procès. Ara cal tallar la llata, un cop freda, a rodanxes.
Aquesta rodanxes les posarem en una altra cassola i hi afegirem el suc que hagi quedat desprès de passar.ho tot (alls, tomàquets...) Pel colador xinès. També caldrà afegir-hi un vas i –mentre duri la cocció- les miques d’aigua necessàries per poder disposar al final d’una mica de salsa. Ho deixem coure ben bé cosa d’una hora més (sacsejant i mirant que no s’enganxi).
En Narcís Comadira (Fórmules magistrals) afegeix (i crec que té tota la raó) que l’acompanya molt bé un complement a base d’escarxofes escaldades, enfarinades i fregides, servides a part.
dijous, 1 de gener del 2009
Rosa Mampel. In memoriam.
El darrer dia de l'any ens ha deixat la nostra companya d'Amics del Liceu i voluntària de les visites del teatre Rosa Mampel. No es pot dir que els darrers temps hagin estat gaire feliços per a ella. Desitgem que ara pugui gaudir de la pau i la tranquilitat que tots desitgem per a tothom després de la vida. In Paradisum del Requiem de Fauré sona com homenatge a al seva persona. El meu record per a ella.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)