dissabte, 31 de desembre del 2011

FELIÇ ANY NOU 2012

Avui, 31 de desembre de 2011 només vull desitjar a tothom un feliç i operístic 2012. Encara que no pinta gaire bé hauríem de tenir les esperances de que tot anés de la millor manera possible. Que en la nostra vida personal hi hagi molts bons moments, acompanyats d'una bona salut. I en el terreny operístic que gaudissim de la meravella que és aquest nostre estimat espectacle des dels intérprets fins els directius i el públic. És un any de traspàs i segons diuen els que ho creuen, porta sort. Que aquesta ens acompanyi. BON ANY.

dimarts, 27 de desembre del 2011

ASSAIG GENERAL DE LINDA DE CHAMONIX

Això dels nadals és un gran invent per oblidar-te de la rutina quotidiana. Però també la rutina fa una mica de falta perquè si no, hi ha coses que es queden endarrerides i el que es pitjor, quan les escrius, ja no tenen el mateix valor, se’ls ha passat el temps.
De tota manera, com és important i destacat no me’n puc estar d’explicar-vos l’assaig general de Linda de Chamounix de Gaetano Donizetti. El llibret és bastant tòpic, no dona gaire joc. La música de la darrera obra de Donizetti, segueix l’estil del compositor de Bergam, és a dir melòdic i ric en variacions. Millors el segon i tercer actes que el primer (una mica pessadet). El secret de les representacions d’aquests dies al Liceu està en els intèrprets: Una immensa Diana Damrau, dominadora de tos els registres, de la melodia pura, dels aguts estratosfèrics, dels ornaments exactes i amb una resistència física total i increïble fins a la última nota. Encara que l’any passat havia cantat El rapte del serrall i el paper de Konstanze no és precisament senzill, a mi m’ha sorprès molt favorablement, i això que com ja senyalava al comentari de l’inici de la temporada esperava que seria una de les grans triomfadores.



El rapte en el serrall.

“Les florezentes” (apasionades hooligans del J.D. Flórez) no em perdonaran mai que hagi començat per la Damrau i no pel seu ídol. Però no pot ser. El paper, sent important i difícil, no té comparació amb el de Linda. Carlo intervé força i en algunes àries compromeses però la protagonista (ja es veu al títol) és ella. JDF està esplèndid, com el dia del recital. Està vivint uns anys de maduresa (no d’edat sinó de cant) que el fan inaccessible per a qualsevol competidor de la seva corda. La seva línia elegant, el seu legato, el seu fiato i els seus aguts inacabables posen la pell de gallina, emocionen i penses que ja pot acabar la temporada, que ja en tens prou; que el que vingui després només et confirmarà que no hi ha res com ELL, com la seva veu i el seu cant.



Hi va haver més sorpreses agradables. El paper del prefecte va ser confiat a Simon Orfila, el baix que tots coneixem de fer papers més o menys secundaris al llarg de totes les temporades del Liceu. Doncs bé en aquesta ocasió té un paper més destacat i a fe que el va aprofitar. La seva bella veu de baix pur amb uns greus magnífics i la bona interpretació no van ser res comparat amb l’ària que a duo canta amb J.D. Flórez. Orfila li va aguantar l’agut final fins que el tenor va acabar. No sé si li faria gaire gràcia.
Amb ell el paper en transvestit de Pierotto, interpretat per la mezzosoprano Silvia Tro Santafé va tenir una gran qualitat encara que no tingui temes individuals destacats.
Amb aquest panorama els dos barítons van complir sense complicacions ni grans alegries. Un d’ells fa un paper bufo (Boisfleury) que deu ser el que dona el caràcter de òpera semiseria a la composició de Donizetti. Perquè es vegi el caràcter rutinari del llibret no manca una escena de bogeria per a lluïment de la soprano encara que no sigui tan coneguda com la Lucia di Lamermoor i altres.
En Marco Armiliato va dirigir la orquestra i ho va fer molt bé tenint en compte les limitacions que en altres ocasions ens ha donat la dita orquestra. Encara que ja se sap, si el mestre concertador sap fer-ho bé, la orquestra funciona millor. El cor també va tenir un bon paper.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Així van anar els quatre dies a Frankfurt


Opernhaus Frankfurt

Plànol del teatre
Otelo

La ciutat no té una riquesa cultural extraordinària, sobretot comparat amb altres ciutats alemanyes (Berlin. Munich) tenen dos teatres d’òpera però no us enganyeu: la Alte Opera o Antiga no fa més que concerts i convencions. I l’altra és una sala moderna, no gaire gran i que no em va semblar que tingués una excel·lent sonoritat.

Otelo em va desanimar perquè vaig pensar que si les altres dues eren igual, millor m’hagués quedat a casa. Res no va sortir bé: Per començar la posta en escena va ser globalment pobre i ininteligible. Algun detallet i poca cosa més. La orquestra em va fer enyorar la del Liceu... que ja és dir. Els cantants excepte el Marco Vratogna (Iago) van ser decepcionants especialment Otelo. Desdémona tenia una veu poc dolça per al paper. Em va semblar que algun dels papers (Casio) quedava molt diluït i el de Rodrigo massa pallaso. Paso del director després del que he dit.

Tosca

Tosca, en canvi, va ser un gran espectacle tant en les veus com la posta en escena. Grans plafons de fusta que pujaven i baixaven o en la part baixa s’obrien uns finestrals que permetien veure al cor. Un dels plafons era la pintura de la Madonna de Cavaradosi que, lògicament, desapareixia a meitat del primer acte. En el context de la òpera no em va agradar el Te Deum, no pel cant sinó pel sarcasme en que van ser tractats els personatges. I no és que a mi m’importi que es faci caricatura dels cardenals, bisbes i demés. Insisteixo que era una qüestió de context en què es feia. En el segon acte el sostre d’aquesta capsa descendia i mentre a sota era el despatx de Scarpia, a sobre es produïa la tortura de Cavaradosi. El tercer acte, el menys reeixit, no donava massa l’ambient del Castell de Sant Angelo.

Oksana Dyka com a Tosca, Zeljko Lucic (fenomenal) com Scarpia i Alfred Kim, com a Cavaradosi formaven el trio de protagonistes, el director musical va ser Hartmut Keil i la direcció escènica de Andreas Kriegenburg. Encara que ja ho sabem, la orquestra no semblava la mateixa: el director va tenir la “culpa”.


Les contes de Hoffmann

Finalment van pujar a l’escenari Els contes de Hoffman. Alfred Kim va repetir paper protagonista com a Tosca. Olimpia va ser Brenda Rae, Antonia, Katia van Kooten i Giulietta Claudia Mahnke. Les dues primeres sensacionals, la tercera més justeta.Simon Neal en els papers dels dimonis, Paula Murrihy en el de Nicklausse i Peter Marsh en el quáruple paper dels “bons”. Yuval Zorn va dirigir musicalment i Dale Duesing la escena. Sense grans innovacions va traslladar la taberna del XIX a un bar de copes del XX amb la qual cosa només uns móduls sortien dels laterals per donar la pinzellada de la història que s’estava explicant. També aquí la orquestra va estar correcta. Com a anècdota el director, de complexió menuda, quan va sortir a saludar era molt histriònic i bellugava els braços com un molinet i a sobre caminava com Harold Lloyd. Però havia dirigit bé que era del què es tractava.

Un apunt final. Com eren més de trenta a la expedició, vam tenir ocasió de parlar amb alguns d’ells i hi va haver divisió d’opinions sobre el tenor, l’Alfred Kim. Uns van considerar que era poca cosa. A mi em va semblar un molt bon tenor amb una veu lírica de línia molt clara, uns aguts ferms i macos i únicament una mica més fluixos els greus i potser la veu central. Però en determinats passatges tant de Cavaradosi com de Hoffmann a mi em va convèncer.

AH! I visca el Barça. Real Mourinho 1 Nosaltres 3

Don Giovanni (en cine)

Dimecres, 7 de desembre de 2010. 18 hores. Cinesa Heron City. Don Giovanni W.A. Mozart (directe)

San Ambrosi Inauguració de la temporada a la Scala. Luxe i glamour.

Posta en escena de Robert Carsen, de qualitat però altres vegades ha estat més brillant i això que la escenografia tenia un gran dinamisme. Dirigeix Daniel Baremboim amb gran brillantor encara que des dels pisos alts al començament del segon acte li van cridar “Piu lento”. En fi... que sempre hi ha que sap massa. On queda la RE-creació, d’una obra musical, com d’una obra de teatre, de ballet...?

Excel·lent commendatore de Kwangchul Youn. D’una gran qualitat musical el Don Giovanni de Peter Mattei, un magnífic Leporello de Bryn Terfel, molt fluix el Don Ottavio de Giuseppe Filanoti i a molt bon nivell la Zerlina de Anna Prohaska i el Masetto de Stefan Kocán. Y sensacionals la Donna Anna d’Anna Netrebko i la Donna Elvira de Barbara Frittoli. Jo que he estat enamorat de la Netrebko crec que aquesta vegada la Fritolli va estar lleugerament millor.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Viatge operístic

Avui veurem al cinema el Don Giovanni de la Scala que inaugura la temporada.
Demà anem a Frankfurt amb la Marga (i trenta més) a veure més òpera. El programa és popular encara que els alemanys poden fer heretgies amb les postes en escena. Otelo, Tosca i Els contes de Hoffman són les tres òperes a veure. A la tornada us ho explico.

dimarts, 6 de desembre del 2011

Cessa di piu resistere


JDF amb Vincenzo Scalera interpreten l'ària final de Almaviva a El barbero de Sevilla

diumenge, 4 de desembre del 2011

Nit de triomf. J.D.Flórez

Juan Diego Flórez i Vincenzo Scalera

Encara que ja ens té acostumats no per això vam gaudir menys de la actuació del tenor Juan Diego Flórez. És un cantant de veu clara capaç d’arribar als “pinyols” més agosarats de les melodies dels compositors de tots els temps. Però també el seu fiato i el seu legato, la seva mezza voce i els seus greus són fantàstics: tant que de vegades només ens fixem en la pirotècnia dels aguts que no ens permeten paladejar la exquisidesa de la resta.

Com succeeix en els recitals va començar amb un parell de peces lleugeres per escalfar la veu i a continuació va continuar amb les cançons més brillants del seu repertori, sobretot Rossini.

La segona part es va allargar amb els bisos que també com quasi bé sempre, són el més esperat pel públic. Boieldieu, Lalo, peces del seu darrer disc de cançons populars espanyoles (Princesita, Amapola, Adios Granada), una divertida ària de La belle Helene de Offenbach i una altra de Rita de Donizetti van donar pas al deliri amb Granada, El último romántico (Bella enamorada), A mes amis (de la Fille du regiment), l’ària final del comte d’Almaviva de El Barbero de Sevilla i La dona e mobile de Rigoletto.

Ovacions a dojo, flors, entusiasme i incomptables sortides a saludar.

Va estar acompanyat pel pianista Vincenzo Scalera, gran especialista en l’acompanyament dels grans cantants en recitals des de fa molts anys.

dissabte, 3 de desembre del 2011

Concert Phippe Jaroussky


La primera vegada que vaig sentir cantar a un contratenor pensava que aquella veu havia de ser obra del enginyer de so; es clar que no era en directe i per tant tenia una part de raó. Tenia una sensació ambigua: d'una banda "sonava estrany" i de l'altra et donava la possibilitat d'apropar-te a les veus dels castrati, encara que en la realitat això és impossible.

La pel·lícula Farinelli que ens apropava a la veu dels castrati si que havia jugat amb dues veus (mezzo i sopranista) per aconseguir la veu del castrat.

Però a poc a poc van entrar en els circuits operístics les veus dels contratenors. Joaquen Kowalsky i René Jacobs serien de la generació anterior. David Daniels i Andreas Scholl (que han actuat al Liceu) han donat pas als més joves: Bejun Mehta i Max Emanuel Cencic que cantaren el Tamerlano el juliol de 2011 i ara Philippe Jaroussky el jove francès de 33 anys que ens va oferir un programa de Haendel que va resultar magnífic. Acompanyat de la orquestra barroca de Freiburg que brillà tant en els fragments simfònics com en l'acompanyament del solista. Les dues àries del final de la primera part van ser electritzants (una d'Imeneo i la segona de Ariodante). La segona part va ser molt lluïda, àries de Giulio Cesare, Alcina, Radamisto i sobretot Agripina (una ària amb una pirotècnia endimoniada que va resoldre amb brillantor. Va afegir una cançó de Porpora, una ària de Rinaldo i Ombra mai fu, el Largo de Xerxes. La veritat és que varem gaudir del programa però també de la magnífica veu de Philippe Jaroussky,

Ah! vaig tenir la debilitat d'anar a que em signés un CD i fer-me una foto amb ell. Quan encara estigui més amunt en consideració, cachet etc. us ensenyaré la foto, el CD i la signatura.



divendres, 2 de desembre del 2011

Concert


Demà us explico com ha anat el concert amb el Philippe Jaroussky.

Mazarino y Colbert

Aunque algunos lo hayan recibido espero que sea interesante para los demás. Ya sé que no es musical pero hay veces que ejemplos como este y en estas circunstancias, valen la pena.

*Dialogo entre Colbert y Mazarino, durante el reinado de Luís XIV de Francia*:

*Colbert*: Para conseguir dinero, hay un momento en que, engañar al
contribuyente ya no es posible.Me gustaría, Señor Superintendente, que me
explicara cómo es posible continuar gastando cuando ya se está endeudado
hasta al cuello...

*Mazarino*: Si se es un simple mortal, claro está, cuando se está cubierto
de deudas, se va a parar a la prisión. Pero el Estado... ¡¡ cuando se
habla del Estado, eso ya es distinto!!! No se puede mandar el Estado a
prisión. Por tanto, el Estado puede continuar endeudándose. Todos los
Estados lo hacen!

*Colbert*: Ah ¿sí? ¿Usted piensa eso? Con todo, precisamos de dinero. ¿Y
cómo hemos del obtenerlo si ya creamos todos los impuestos imaginables?

*Mazarino*: Se crean otros.

*Colbert*: Pero ya no podemos lanzar más impuestos sobre los pobres.

*Mazarino*: Es cierto, eso ya no es posible.

*Colbert*: Entonces, ¿sobre los ricos?

*Mazarino*: Sobre los ricos tampoco. Ellos no gastarían más y un rico que
no gasta, no deja vivir a centenares de pobres. Un rico que gasta, si.

*Colbert*: Entonces ¿cómo hemos de hacer?

*Mazarino*: Colbert! ¡¡Tú piensas como un queso de gruyere o como el
orinal de un enfermo!!. ¡¡ Hay una cantidad enorme de gente entre los
ricos y los pobres!! Son todos aquellos que trabajan soñando en llegar
algún día a enriquecerse y temiendo llegar a pobres. Es a esos a los que
debemos gravar con más impuestos..., cada vez más..., siempre más! ¡¡
Esos, cuanto más les quitemos, más trabajarán para compensar lo que les
quitamos¡¡. ¡¡ Son un reserva inagotable!!.