Segurament molt haureu vist el reportatge que sobre Oslo va fer diumenge 30 d'octubre un dels aspectes del qual estava destinat a la Òpera de la ciutat. L'edifici, de marbre de Carrara i vidre és com un gran boc de gel sobre el fiord de Oslo. A la sala gran hi caben 1400 espectadors però en te algunes de més petites per altres activitats. Ah! una curiositat: l'escenari està 16 metres per sota del nivell del mar. Admireu les fotografies.
Dijous passat no vaig poder anar al Liceu a sentir les Escenes del Faust de Goethe de Robert Shumann. Si he de dir la veritat no sentia entusiasme per aquesta mig òpera mig simfonia, a més sense escenografia (cosa, d’altre banda difícil de fer). Sembla que la primera part és una mica més pesada però la segona és interessant des del punt de vista musical i de text. De fet és com la obra de Goethe: la primera part més filosòfica, la segona més vital. Els cantants, la orquestra i el director van estar en un bon to.
Com sempre va anar la Ll. i, en aquesta ocasió, el seu marit J. També hi va anar el meu amic i abonat al Liceu l’A. Que es va endur una bona enrabiada perquè es pensava que era el Faust de Gounod, el què anava a sentir. No va quedar gaire convençut de les explicacions que li varen donar i fins i tot em va enviar un sms en què mostrava la seva decepció.
Aquest any ens han confós amb tots els Faust. I encara queda el Faust dels ballets de Montecarlo. No et preocupis, no ens toca.
Jo crec que ets una mica exagerat: pensa que fins i tot a l’Alier li ha agradat i això si que és notícia.
En el seu moment, vàrem veure i aplaudir Yo, Dalí quan es va estrenar a La Zarzuela de Madrid. Recuperada si us plau per força per a la seva presentació al Gran Teatre del Liceu, l’espectacle ha guanyat en diversos aspectes. En primer lloc, el depurat treball de Miquel Ortegadavant d’una orquestra com la del Liceu, si bé s’ha acusat la manca d’assajos per a una òpera molt exigent; en segon, per la caracterització dels personatges, especialment el Dalí que encarna amb convicció Joan Martín-Royo. En canvi, la posada en escena de Xavier Albertí, sintètica, intel.ligent i molt linial, perd consistència i emoció en un espai massa gran com el del Liceu.
Escoltada de nou, l’òpera de Xavier Benguerel i llibret de Jaime Salom segueix sent molt defensable, sobretot per les textures instrumentals i l’emoció progressiva, aconseguida especialment a partir de l’arribada de Dalí a Nova York. Amb tot, i com ja vam intuir en escoltar-la a Madrid, l’òpera tracta en excés la veu com a instrument, cosa que dificulta el treball dels intèrprets i, d’altra banda, no sempre permet que l’atenció de l’espectador es mantingui al mateix nivell, davant d’un cant massa integrat en l’orquestra.
Calia, però, estrenar aquesta òpera a casa nostra, tant per la seva vàlua com pel que significa generacionalment el seu compositor. I l’equip aplegat a l’escenari liceistic ha tingut la qualitat requerida. Joan Martin-Royo, a banda d’un actor excel.lent, és un baríton de veu fresca (tot i que de volum no sempre audible) i s’ha fet seu el personatge del pintor empordanès. Marisa Martins dibuixa una Gala sinuosa i sensual, però també autoritària, amb domini de l’exigent cant intervàlic exigit per la partitura. Antoni Comas en la pell d’Éluard i de Superstar resol amb convicció les seves intervencions al costat d’un equip complementat eficaçment per José Antonio García, Àlex Sanmartí, Vicenç Esteve Madrid i Mariano Viñuales entre d’altres.
No va ser, acceptem-ho, una vetllada especialment càlida per part del públic, que més aviat va respondre amb correcció i sense entusiasme (ben diferent al que va succeir a Madrid, per cert). Certament, una partitura com la de Yo, Dalí no és fàcil per a ningú. Però tampoc n’hi havia per desertar, com van fer alguns, en plena representació.
21/10/11 02:00 - Xavier Cester
La insatisfacció difusa que va provocar Jo, Dalí té unes causes no fàcils d'escatir. Fins a quin punt el problema rau en l'obra en si o en la plasmació pràctica? Un pecat original és el llibret de Jaime Salom. Més enllà de l'exactitud o no dels fets que explica, el text és discursiu en excés, i si la primera part vol abraçar massa coses, amb escenes curtes que imposen un ritme entretallat i personatges anecdòtics (Lorca, Buñuel) que no responen a cap necessitat dramàtica, la segona, en aparença més colorista i concentrada, degenera en una confrontació entre Dalí i Gala digna d'un serial de tercera.
La posada en escena de Xavier Albertí va lluitar sense èxit contra les dimensions de l'escenari, però una cosa és la sensació de buidor i foscor general, i una altra abandonar a la seva sort tot aquell que no fos un dels protagonistes.
Miquel Ortega només va poder extreure un so opac de l'orquestra, per no dir res d'un cor de resposta boirosa. Va afectar això l'impacte de la música de Benguerel? És possible, perquè l'interès de la partitura rau més en el fossat, amb una efervescent escriptura per a percussió, que no pas en unes línies vocals sense relleu. Sort que un incansable Joan Martín-Royo i Marisa Martins (fantàstica en l'escena de la mort) van fer de Dalí i Gala dues figures de carn i ossos, intenses en les seves passions i els seus odis, malgrat una projecció limitada, sobretot al costat d'un percussor Antoni Comas.
El pitjor de tot plegat, tanmateix, era la sensació que el Liceu presentava Jo, Dalí no per convicció sinó per obligació, que és la millor manera d'enterrar en vida una obra.
‘Jo, Dalí'
de Benguerel
Director: Miquel Ortega
Gran Teatre del Liceu,
19 d'octubre.
Darrera actualització ( Divendres, 21 d'octubre del 2011 02:00 )
Publicat a
· El Punt Avui. Edició Nacional 21-10-2011 Pàgina 52
XAVIER PUJOL - YO, DALÍ - 24/10/2011
Llegó finalmente al Liceo Yo, Dalí, la ópera del compositor Xavier Benguerel sobre libreto de Jaime Salom estrenada en junio pasado en el Teatro de la Zarzuela de Madrid.
YO, DALÍ
Xavier Benguerel sobre libreto de Jaime Salom. Miquel Ortega, dirección musical. Xavier Albertí, dirección escénica. Coproducción del Liceo, Zarzuela y Operadhoy. Barcelona, 19 de octubre.
A través de 13 escenas repartidas en cuatro actos la ópera recorre la vida del pintor y de Gala, su esposa, desde su primer encuentro en París en 1929 hasta la muerte de Dalí en 1989. La circunstancia biográfica, sin embargo, es lo de menos en esta obra. Lo que aquí importa no es la verdad histórica, lo que fue o no fue o si hubo o no hubo una Gala y un Dalí como los que se nos presentan, lo que se cuenta aquí es la verdad dramática, la verdad de los personajes y en este sentido Yo, Dalí cuenta con dos personajes teatrales muy potentes, intensos, complejos y llenos de matices, con una Gala que, convertida en una especie de reencarnación de Lady Macbeth, es dramáticamente más importante que el propio Dalí.
Sostenida por un hábil libreto de Jaime Salom, un texto predominantemente en castellano, con algunas escenas en catalán y en inglés y frases en francés, la obra arranca lentamente, la presentación de los personajes y los contextos se hace larga, pero en la segunda parte -con los protagonistas convertidos en unos viejos patéticos, esclavos, cada uno por su lado, de sus retorcidas sexualidades, con el pintor convertido en un esperpéntico fantoche que falsifica su propia obra instigado por su ambiciosa esposa- ofrece situaciones dramáticas de gran intensidad.
Musicalmente, Yo, Dalí presenta una orquestación muy interesante, tímbricamente sofisticada, rítmicamente compleja, sin acumulaciones instrumentales que ahoguen el canto y con un tratamiento de la orquesta a menudo camerístico. El principal problema musical de la obra, un problema grave tratándose de una ópera, está en el canto. Escrito casi siempre en una zona muy central que no fuerza la voz de los intérpretes, la línea del canto, muy difícil y exigente, solo muy parcialmente es capaz de hacerse eco, de reflejar las emociones que agitan a los personajes.
Yo, Dalí, que fue presentada en el Liceo por el mismo equipo de artistas que estrenó la obra en Madrid, recibió una interpretación de primera categoría con Joan Martín-Royo y Marisa Martins absolutamente metidos en los personajes de Dalí y Gala tanto en lo musical como en lo escénico. Lo mismo vale para Antoni Comas en el doble personaje de Paul Eluard y Superstar, el primer marido y el amante de Gala, respectivamente.
Miquel Ortega se desempeñó muy bien ante una partitura compleja y que presenta mucho trabajo para el director. El coro y la orquesta del Liceo también asumieron a muy buen nivel sus partes.
La eficaz dirección escénica de Xavier Albertí resultó clave, supo leer la obra, se centró en lo fundamental y presentó las situaciones de una manera sugerente, inteligible, inteligente y visualmente intensa.
Crítica de Jo, Dalí ABC Pablo Meléndez Hadad
La ópera «Jo, Dalí», de Xavier Benguerel, estrenada el pasado mes de junio en el madrileño Teatro de La Zarzuela, aterriza a partir de mañana en el Liceu después de más de una década de espera. El compositor explicó el origen de esta nueva obra contemporánea española: «Se iba a estrenar en La Zarzuela en 2004, cuando Xavier Casal dirigía ese teatro, pero dimitió y su sustituto, José Antonio Campos, me dijo que la ópera debía estrenarse en el Real o en el Liceu». Y así pasó una década. El caso es que esta nueva creación por fin ha podido ver la luz y recala a partir de mañana, con tres funciones, en el Gran Teatre con idéntico reparto al de la première madrileña, un montaje que firma teatralmente Xavier Albertí y Miquel Ortega en su vertiente musical.
El libreto, en cuatro actos, es del dramaturgo Jaime Salom, quien se basó en una obra suya, «Casi una diosa», sobre la vida de Gala Dalí. Según Benguerel, «la ópera nace y se desarrolla partiendo de lo que el libreto expresa: es la acción de lo que las palabras dicen lo que me sugiere no solo la música, sino también la acción dramática». El compositor escribió la ópera entre 1999 y 2001, con miras al entonces centenario del nacimiento de Dalí que se celebró en 2004 y constituye su mayor reto compositivo en el ámbito teatral. «Me ayudó mi larga experiencia con la voz humana, que está presente en muchas de mis composiciones», apunta.
Velázquez y Vermeer
Xavier Albertí, por su parte, comentó que para la producción se inspiró en la obra pictórica del propio Dalí —pese a que en la ya que en la ópera no aparecen obras de Dalí— pero también en la de Velázquez y Vermeer, en concreto en dos de sus obras más representativas, «Las Meninas» y «El arte de la pintura».
El vestuario historicista pretende acercarse a lo que Benguerel y Salom intentaban describir: «una reflexión sobre la función del creador en el mundo contemporáneo, sobre las pulsiones humanas que hay en este conflicto. Gracias a Velázquez y Vermeer hemos inventado un engranaje en el que la imagen iconográfica de la pintura de Dalí es usada con cuentagotas, mientras que sí aparecen los reversos de los cuadros para que el espectador intuya lo que pinta Dalí de espaldas, que no es otra cosa que toda una época, en la que el pintor ampurdanés fue un centro de gravedad». Para Miquel Ortega la ópera es como «una gran sinfonía, con una sección de percusión que tiene un protagonismo especial y una música que siempre está explicando lo que sucede en escena a partir de un lenguaje atonal, pero sin pedir cosas imposibles a las voces».
La obra, una coproducción del Festival Operadhoy, el Teatro de La Zarzuela y el Liceu, contará con las voces de, entre otros, Joan Martín-Royo, Marisa Martins y Antoni Comas.
Com ja hem assenyalat en algun altre lloc, els verdians fem sessions sobre altres autors de l’àmbit llatí (italians, francesos, espanyols) que responen també al nostre gust musical. Com tampoc es representen gaires obres de Verdi al llarg de l’any, procurem donar a conèixer obres, compositors, cantants i escenografies de tota classe i condició.
Ahir, 19 d’octubre de 2011, va ser la sessió de Faust. Gounod i Boito amb Berlioz varen ser els compositors de referència però també varem veure escenes de Robert le Diable, Les contes de Hoffmann i The rake progress.
Aquesta vegada per raons diverses (hi havia òpera al Liceu, jugava el Barça, la sessió s’havia endarrerit respecte al què és normal) varem ser menys assistents (una quarantena). I per primera vegada vam ajustar els temps de manera que no fos massa llarg.
Un aspecte interessant és que, a més de demanar la col·laboració dels verdians presents i absents, es van anunciar les properes òperes que tindran un sessió de Amics del Liceu (secció verdians). Seran: Linda de Chamounix, La Boheme, Adriana Lecouvreur, i l’únic Verdi de la temporada: Aida. A més hi haurà un recull de actuacions de Montserrat Caballé amb motiu del seu 50 aniversari del seu debut al Liceu.
Convidem a tothom de Amics del Liceu a assistir a aquestes sessions i a col·laborar amb la seva participació i els seus comentaris en el bon resultat de les mateixes.
Com se que esteu desitjosos d'enviar comentaris, receptes de cuina com la de la Marta, fotografies, vídeos, etc. us dono unes petites indicacions per poder-ho fer.
Al final de cada article trobareu uns signe : un llapis, un sobre, etc. i un número amb la paraula COMENTARIS, precedida d’un número (quasi sempre el 0). CLICANT A SOBRE DE COMENTARIS PODREU enviar els vostres textos, les adreces de fotografies o vídeos, etc.
No us precipiteu. D'un en un, sense empènyer.
Aquí va la recepta de la crema de carabassa més o menys per a 4 persones:
Una carabassa mitjana
Pelem i tallem a daus grans la carabassa, la ceba o el porro, i la patata. Ho rentem.
Aquesta crema es pot fer amb qualsevol verdura però sempre mantenint la ceba tendra o el porro. La crema de porros sols, queda molt fina i suau (és la que més m'agrada).
Estic molt content de rebre aquesta recepta de cuina amb diferents variants que a molts en servirà per renovar els menús. I moltes gràcies especialment a la Marta,per ser la primera col·laboradora que de ben segur animarà altres lectors i a veure si li encomana a A.
Em refereixo a la temporada del Liceu 2011-2012. En sentit estricte podem considerar com a òperes de repertori Linda de Chamounix, La boheme i Adriana Lecouvreur i, de resquitllo, Pelleas et Melisande i El burbero de buon cuore. La flauta màgica i les noces de Fígaro són una reposició de produccions ja vistes. Altres temporades l'òpera catalana ha estat agafada amb pinces; aquest any en tenim quatre exemples: Jo, Dalí, El gato con botas, El girvolt de maig i la ja citada Il burbero di buon cuore. No oblidem la versió de concert de Faust. Dues estrenes del segle XX: El gran macabre de Ligeti i Una tragèdia florentina i El nan de von Zemlinski.
Dels dos grans, Verdi i Wagner, poca cosa (com passa últimament) Com venen al setembre del 2012 els cosos estables del Festival de Bayreuth amb tres obres, aquesta temporada no toca. Al pobre Verdi li han reservat la òpera del mes de juliol, Aida, amb els ja repetits decorats de Mestres Cabanes.
Serà bona? Serà mediocre? Encara que el temps és jutge inapel·lable, costa de pensar que la recordarem amb entusiasme.
Dues coses més: Els recitals i concerts prometen molt; i el merescut concert homenatge dels 50 anys de Montserrat Caballé al Liceu té un component nostàlgic però també molt merescut.
Finalment sembla ser l'any de Faust: A més de la versió de concert de la òpera de Gounod, tindrem un concert de Les escenes de Faust de Goethe de Shumann i el ballet de Montecarlo ballarà Faust. Quina passada!
Coses divertides també passen en època de crisi... o potser per això.
Normalment el Liceu convida els voluntaris a l’assaig general de les òperes que s’estrenen si aquest assaig és obert `perquè de vegades pot ser tancat. Envien un correu electrònic en que pregunten si s’està interessat en assistir-hi. Respons i et confirmen una localitat.
Estranyat, perquè sabia que els Amics del Liceu ens havien dit que l’assaig de Jo, Dalí era el diumenge 16 d’octubre a la tarda, he trucat dilluns i m’han dit que el departament que ens havia d’avisar no ho havia fet. Una petita queixa i poca cosa més; al cap i a la fi Jo, Dalí pot ser dura de pair però si se’n descuiden una Boheme assaltem el palau d’hivern.
Semblava que tot havia acabat quan aquesta tarda des dels Amics m’han comunicat que l’assaig general va ser tancat i per tant no hi va anar ningú...
Algú pot entendre tanta descoordinació?
Le Roncole. Casa natal de Giuseppe VerdiAquesta és una carta dirigida als assistents a una de les sessions del grup verdià.
Benvolguts verdians, Sres. i Srs.
En primer lloc vull aclarir que no parlo en nom del grup verdià d’Amics del Liceu sinó que ho faig a títol personal.
El que vull dir-los és el següent. L’any 2013 es commemora el bicentenari del naixement del nostre estimat Verdi. Sovint s’havia parlat en el si del grup Verdi en com es podria celebrar aquest esdeveniment. Hi havia per part d’Amics del Liceu alguna gestió per intentar tenir una exposició procedent d’Itàlia on, com és evident, el bicentenari tindria una gran rellevància. Sembla que en aquests moments no hi ha res concret ni cap seguretat que això pugui reeixir.
Un membre de la junta va tenir ocasió de parlar amb el director artístic del Liceu, Sr. Matabosch, i quan li va preguntar per la commemoració li va comunicar que el 2013 o el 2014 estava prevista la representació de La Bataglia di Legnano. És tot el que hi ha.
Personalment també, vaig escriure al senyor Jaume Radigales per assabentar-me si hi havia o hauria la manera de donar relleu el relleu que es mereixia el centenari de Verdi. Molt amablement em va contestar que ell havia preparat una exposició sobre Verdi i Wagner (també en el bicentenari del seu naixement) i que la havia ofert a una institució cultural i també a Amics del Liceu. En ambdós casos no hi havia hagut resposta. A la carta jo li suggeria si podria posar de relleu l’esdeveniment i em va dir que tenia preparats una sèrie de programes al llarg del esmentat any 2013. Ja en to més col·loquial em va venir a dir que de fet ell no s’hi ficaria en cap guerra donat que ell era mozartià.
Amb motiu d’unes representacions de La bataglia di Legnano, la periodista i sòcia d’Amics del Liceu Rosa Massagué, va fer una crònica al diari El Periòdico. Li vaig escriure preguntant-li si ella, com a periodista, tenia notícies sobre la celebració del bicentenari verdià. Potser per tenir massa feina o perquè no sabia si hi havia alguna cosa, el cas és que no vaig rebre resposta.
Fins aquí algunes dades. La pregunta que se m’acut és: Pot fer alguna cosa Amics del Liceu per promoure o aglutinar forces per aquesta efemèride? Crec que si.
És lògic que el Liceu, com altres institucions artístiques i culturals, hagin quedat al marge d’aquesta celebració?
Per acabar només dir-los dues coses: No es tracta de fer comparacions amb la celebració del bicentenari de Wagner, impulsades per la mateixa associació. Es tractaria que no s’oblidés la figura del més gran autor del melodrama musical de tots els temps. Que la Associació pogués treballar amb el Gran Teatre del liceu per trobar fórmules artístiques i financeres que donessin relleu a la celebració.
Crec que tots, verdians i no verdians, hem de fer pressió per aconseguir això que sembla d’absoluta justícia. Fem-ho. Demanem-li a l’Associació.
En aquest cas és per anunciar-vos que el proper dimecres dia 19 d'octubre a dos quarts de vuit del vespre tindrà lloc una sessió sobre Faust , amb projeccions i comentaris sobre els personatges que apareixen a l'obra de Goethe i alguns afegits pels compositors. Gounod, Boito, Berlioz, Meyerbeer, Stravinsky i Offenbach ens donaran diferents visions en les seves obres. Us hi esperem.
Després hi haurà un sopar a la pròpia Fonda España i amb els qui es vulguin i puguin quedar continuarem comentant el que s'hagi vist i escoltat.
1.- Inauguració de la temporada amb Faust en versió de concert y retallada. La crisi? Només la crisi?
2.- Orquestra i cor fent la pretemporada i el director Vallet, també.
3.- Veus: excel·lent el tenor Beczala amb una qualitat vocal que feia temps que no sentia. Els seus aguts, nítids i sostinguts són dels que s’escolten molt poques vegades. Molt bé la Stoyanova, potser una mica freda en determinats passatges de major emoció de la protagonista. L'uruguaià i marit de la Netrebko, Erwin Schrott és una d'aquestes "figures" mediàtiques que a més pertany a aquest grup de veus que se'n diuen baix-baríton i de les que no recordava haver-ne sentir parlar. Finalment acaba passant com amb els tenors heroics wagnerians que com han desaparegut com els dinosaures s’han d’inventar veus que puguin cantar els corresponents papers. No són ni una cosa ni una altra o al menys en aquest cas no era Mefistòfil: li faltaven greus profunds, encara que la escenificació la va fer-la prou bé (dintre d'un ordre). Amb els retalls, Siebel i Marte van passar desapercebudes i només Tezier va demostrar la seva immensa categoria de baríton com a Valentí en les seves àries “Avant de quitter ces lieux” i “Ecoute moi bien” en la escena de la mort. Em va impressionar.
4.- Des d’altra perspectiva es podria aventurar que tots necessitem que una òpera com el Faust (Uf, tant llarga, cinc actes, no s’acaba mai i demà a treballar) ens la donin en píndoles, les més saboroses, les més conegudes. Són com un meadley: les millors àries de Verdi i apa, Traviata, trovatore Cor del Nabucco... Com una sèrie curteta de la televisió. És clar que els melòmans no ens conformem a meadley, volem una obra sencera amb tots els ets i uts que la òpera exigeix.
