INDIGNACIO

En realitat si he deixat d'escriure és sobre tot per la situació per la que està passant el Gran Teatre del Liceu. No estic gaire animat a parlar de l’òpera. Les versions oficials són infumables i la realitat és la que han decidit un grup d’ineptes encapçalats pel director general. Se li han fet propostes per no trencar la temporada però no hi havia res a fer: Alea jacta erat. I a sobre ha quedat com el salvador del teatre perquè gràcies a ell no tindrem dèficit.
Alguns com jo no deixarem d’anar al Gran Teatre però ens agradaria en primer lloc que cessessin al sr. Marco i que el professional, encara que fos polític, tingués les coses clares, sabés de què va aquest assumpte i deixés de preocupar-se pel seu futur (polític o no). I que fos capaç de planificar una temporada amb el que hi ha i no improvisant, ara trec el petit Liceu, ara suprimeixo, això, després allò. Que sigui capaç de cuidar els mecenes i no deixar que marxin a altres activitats i teatres.
Com renovaran els espectadors els seus abonaments al mes de març?
Quina moral tindran els treballadors, que han ofert una solució si més no raonable que no s’ha escoltat, quan com en una muntanya russa, ara se’n vagin de vacances, després tornin a treballar per tornar a marxar i retornar novament per anar al mes d’agost novament de vacances. Queda clar que les vacances s’entenen en sentit figurat perquè l’atur encara que només sigui per dos mesos no deixa de ser traumàtic.
Lamento no trobar millor exemple que el “Váyase, señor González” de l’Aznar per aplicar-lo al director general del Liceu:
MARXI, JA, SENYOR MARCO.

Catalunya Música. Una tarda d'òpera

El proper diumenge 19 de febrer el programa que dirigeix i presenta Jaume Radigales ha programat gran bloc VERDIÀ amb l'audició de la primera òpera de Giuseppe Verdi OBERTO, COMTE DI SAN BONIFACIO.Es completarà el programa amb un dossier sobre AIDA.

Perdó

Aquests darrers temps he estat molt ocupat amb els amics de Verdi en posar en marxa el blog que, amb motiu del bicentenari del naixement del compositor hem endegat. Encara està poc elaborat però esperem arribar molt lluny. Per tant l'Allegro maestoso s'ha quedat una mica orfe. Ja veurem quin ser`a el seu futur.

Il burbero i Les noces

Aprofito per explicar-vos que em va semblar El burbero. Com ja havia avançat la obra no és excepcional. és més, en un cert sentit es pot dir que és una mica plana, sense relleu i en ocasions aborrida. L'argument és la característica comedia d'embolics heretada de la Commedia de l'arte amb un final feliç després de desgràcies més o menys significatives: parelles que s'estimen però els hi ho impedeixen (il burbero) parelles que s'arruinen però són salvades pel mateix rondinaire (és el que significa burbero) etc. Té dues àries compostes per Mozart per la partitura de Martin i Soler que es noten massa en el conjunt de l'obra.una escenografia realista, uns cantants prou correctes encapçalats per Les noces evidentment sempre són altra cosa: Podriem estar tota la vida escoltant Mozart i no ens cansariem. Una reposició de la que es va presentar fa uns anys, dirigida per Lluís Pascual, va tenir l'alicient de ser cantada per joves de la casa: Maite Alberola, Joan Martín Royo, Ainoha Garmendia. Maite Beaumont i Borja Quiza van formar un equip espléndid. La direcció de Christophe Rousset impecable.

Si voleu llegir les crítiques especialitzades dono els dies de la seva publicació:

El País

El Mundo