Parlem d'òperes...

...encara que maleïdes les ganes que ens queden. Aquests dies s'han posat en escena simultàniament dues òperes: La primera Il burbero de buon cuore de Martin i Soler dirigida per Jordi Savall, direcció d'escena de Irina Brook, coproducció del Liceu i el Real de Madrid. Com es diu que Martin i Soler és el nostre compositor del XVIII i que fins i tot Mozart el va admirar i li va compondre algunes àries (dues per aquesta obra) doncs hem de dir que és un gran compositor. No ho he mirat a fons però la presència de Martin i Soler als teatres d'Espanya ha estat més aviat escassa la qual cosa demostra que no és favorit del públic. Que la seva obra és important és indubtable però que des de Una cosa rara hàgim hagut d'escoltar L'arbore di Diana i ara Il burbero... potser és excessiu.

També es posa en escena una reposició, la de Les noces de Figaro amb la producció del Liceu i la Welsh de fa unes temporades i amb un repartiment de casa i de gent jove que podria, en aquest moment, ser una part de la solució del problema.

Sembla, segons els crítics que Il burbero està molt bé i de Les noces haurem de parlar un altre dia perquè els bruixots de les tribus encara no s’han pronunciat.

Estat d'ànim

Un pot passar de la esperança a la desesperació en poc temps. S'entén en el tema del Liceu, encara que també seria aplicable a la resta d'aspectes de la vida.
Sempre quedava una mica d'esperança de que encara que havien retallat diners, la direcció general del teatre trobaria una solució per amb menys diners mantenir la temporada com estava prevista. Alguna negociació amb els cantants i els teatres propietaris de les escenografies, alguna òpera (més) en versió de concert, no sé algun gest. Però mantenir la temporada.
No. Després de l'anunci quasi off the record, el silenci de la direcció general. Quan ja estiguin convençuts que el globus sonda ha fet efecte, ens donaran la clatellada definitiva en forma de espectacles concrets que se suspenen. I estarem tan acostumats que no direm res: “Es lo que hay”. No faré comentaris sobre la frase perquè serien ofensius.
Els abonats, els espectadors, la gent del carrer, els treballadors del Gran teatre,què hem de fer? Esperar que ens portin a 'escorxador? I la crítica internacional, quina imatge tindrà i transmetrà del teatre?I en aquesta tessitura com es pot esperar que la renovació i venda de nous abonaments sigui positiva? Aquesta bola de neu que ha començat a caure pel pendent quan s'aturarà? Tindrà aturador? Mira que vam haver de fer esforços per reconstruir el teatre. Per això mai em vaig poder imaginar que ens trobaríem en una situació pitjor que la del dia del incendi. I de fet es pitjor perquè la reconstrucció espiritual d'un teatre és molt més llarga i difícil que la física.

Fotos

Per relaxar-nos una mica aquí us envio 5 fotografies de Il burbero di buon cuore i Le nozze di Figaro, properes òperes al Liceu. Les de Les noces són copyright de Antoni Bofill, fotògraf del Liceu.





Tres escenes de Les noces de Figaro. Reposició.




Dues escenes de Il burbero di buon cuore

Òpera en texans

Dimecres 18 a les 22'40 es repren "Òpera en texans", el programa del canal 33 que dirigeix i presenta Ramon Gener. El primer programa estarà dedicat a La dama de piques de P. I. Txaikovski.
Per a més informació: http://www.tv3.cat/opera-en-texans/

Llástima que molts aniran a veure el Madrit Barça

Estira i arronsa

Avui dilluns 16 el comitè d'empresa demana alternatives al ERE i optimitzar recursos per evitar suspendre la temporada durant dos mesos. Defensen no només els interessos dels treballadors sinó també els del espectadors i sobretot de la Institució. Ja ho havia dit però si això es porta a terme serà com una bola de neu que quan més rodola més gran es fa. Es a dir, per si algú no ho ha entès cada vegada tindrem menys, òpera, menys abonats, menys òpera, menys abonats....fins al final.
Els afeccionats som totalment prescindibles a pesar de la demagògia que es fa sobre la importància de la cultura.
Siguem optimistes: alguna sortida no massa dolenta hi haurà.

Tristesa i Por

Bé, el que es remorejava i es temia ha arribat: El Liceu suspendrà amb seguretat, dues òperes: El nan - Una tragèdia florentina i Pelléas et Mélisande, a més d'alguns recitals i possiblement els Ballets de Montecarlo. Això ens provoca una profunda tristesa. Les coses estaven malament però això vol dir que estan pitjor.
Estic convençut que prendre decisions d'aquesta envergadura ha de ser molt difícil. Però això no treu per que molts de nosaltres temem que això sigui l'inici d'una caiguda lliure en les properes temporades.
Quan alguns verdians Amics del Liceu teníem concertada una entrevista amb el director artístic del Gran Teatre per parlar del bicentenari de Verdi, ens temem que no es podrà aclarir res perquè en aquest context no se sap que es el que farem demà i molt menys el que passarà el darrer trimestre de 2013

VETLLADA HOMENTATGE A MONTSERRAT CABALLE. 50 ANNIVERSARI AL LICEU

He trigat una mica. Escric en el trànsit del sis al set de gener i el concert homenatge a Montserrat Caballé va ser el dia 3. Necessitava rumiar i pair tot plegat una mica. Encara que no sigui una gran sorpresa el què diré un sempre pensa que les coses seran diferents. Millor, vull dir.
Aquest es el correu que he enviat a un amic que em va demanar la crònica dels fets.
Et resumiré la vetllada en alguns punts
Primer: Aquests concerts tenen un caire d'estimació i nostàlgia que els fan entranyables. Jo m'hi vaig apuntar perquè estimo la Caballé, la dels anys setanta especialment, i he continuat estimant-la. També ha tingut moments dolents com la Isolda o la Mariscala però li perdono.
Ahir: Orquestra amb el preludi dels Mestres Cantaires de Nuremberg. Més tard el cor cantaria el Nabucco. Quatre alumnes de la Caballé van cantar: una coreana (Casta diva) , una russa (Pace, pace mio Dio), una sud-africana (I puritani) (aquestes últimes fantàstiques) i Nikolai Baskov. (va cantar la Tabernera del puerto amb accent rus). El concert l'havia iniciat Montserrat Caballé cantant la Havanera de Carmen. A la segona part Maria Gallego (O mio babbino caro) (la més fluixeta) Montserrat Martí amb Nikolai Baskov /El fantasma de la òpera, J.D. Flórez (La donna e mobile) Carlos Álvarez (una ària de I Puritani) Joan Pons (Cortiggiani vil razza) i Josep Carreras amb T'estimo de Grieg. Caballé va cloure el capítol individual amb una ària de Massenet (Le roi de Lahore) prou desconeguda en la actualitat.
La parella de filla i Baskov amb Caballé van cantar l'himne a la pau de Vangelis (una mica pompós) Comentaris afegits: La filla va estar molt millor del que jo recordava, Flórez va estar immens amb un do final dels que et deixen a tu sense alè. Immens (no només de mida) en Joan Pons. i em va semblar en forma el Carlos Álvarez. En Plàcido va enviar un missatge que ens van posar en pantalla (no sabia com acabar i es va allargar un munt).
Epíleg
En Carreras , què puc dir? És tan decebedor,et mostra el pes dels anys i et dona una gran tristor, una gran nostàlgia. Entre altres raons perquè tu (vull dir jo) et veus reflectit en aquest pas del temps com li passa a la Mariscala del cavaller de la Rosa.
I què t'he de dir de ella? Jo que l'havia estimat com crec que no he estimat mai a cap cantant, em va portar els records, de manera que ella posava la persona i jo posava la música perquè ja vaig veure que aquella no era la meva Caballé. Feia anys que no ho era, Però cada cop menys.
En el cas de en Josep Carreras sigui per la malaltia o per altres raons, s'ha retirat del món de la òpera i li he d'agrair. Però a ella se'm fa difícil pair que als setanta-vuit anys i amb les seves actuals potencialitats musicals vulgui continuar. Ella diu que es retirarà quan sobre un escenari. faci el ridícul. Si no ho fa ara no crec que trigui gaire. M'hagués agradat recordar-la com en els millors moments. Ara sempre hi haurà una ombra, una taca, en el meu record.
Com em demanava cinc cèntims de la vetllada li vaig contestar: “No diràs que no t'he fet més de cinc cèntims”

La representació de Linda de Chamounix

No afegiré res més al comentari que vaig fer de l'assaig general. El què ja estava destacat quieda igual de Bé (Damrau, Flórez, Orfila) i millorats sensiblement Silvia Tro Santafe i Bruno Simone en el paper de Boisfleury.
Marco Armiliato no va saber portar la orquestra en cap moment i aquesta va tenir una vetllada més aviat dolenta.
La representació en conjunt magnífica.