dissabte, 21 de desembre del 2013

Vuit dies i sis òperes de Verdi a Berlín

Com ja vaig comentar fa un temps a finals de novembre he estat a Berlín. És una ciutat encantadora. A més de les seves belleses antigues i modernes és una ciutat viva que se està fent després de la caiguda del mur. Té l'inconvenient, però, que està sempre en obres i coses que una vegada veus fetes, a la següent s'estan reformant. El temps acceptable, sense gaire fred, sense pluja ni neu, amb algun dia de sol i altres ennuvolats, van permetre passejar, veure museus i anar de compres. I sobretot durant sis dies veure sis Verdis que calmen la síndrome d'abstinència d'una commemoració verdiana sense cap recordatori a la nostra ciutat.

No us parlaré de detalls però intentaré donar-vos una visió global del què em va semblar.
La cosa va començar el 24 de novembre amb un Don Carlo, que com vaig dir en el comentari de les òperes és la meva obra preferida. La posta en escena va ser correcta, sense elements incomprensibles i una mica minimalista. A canvi varen veure cantar dos grans cantants femenines: Anja Harteros, una Elisabetha espectacular i una no menys espectacular Violeta Urmana com a Eboli. Don Carlo va ser Russell Thomas, Hans Peter König va ser FelipmII i Dalibor Jenos el marqués de Posa. Donald Runnicles va dirigir.



El dia 25, dilluns, era el dia de festa.  Dimarts26 va ser el torn de Macbeth. Aquí l'escenografia era més complicada. Després de molta estona s'arriba a la conclusió de que l'escenari és el mur de Berlín i que tot gira entorn a l'ambició però situat a la antiga República Democràtica alemanya. Crec que estava bastant ben adequat i els cantants molt més que correctes. D'aquest muntatge de Robert Carsen només puc oferir-vos els aplaudiments finals. Però podeu veure al fons el "mur de Berlin". Thomas Johannes Mayer va ser Macbeth, Liudmyla Monastyrska, lady Macbeth i em va agradar molt el Banquo de Ante Jerkunica. Ah! m'ho deixava: el cor de bruixes eren senyores de la neteja amb galledes i motxos. Per cert ara que parlem de cors, a mi em va semblar a totes les representacions que era excessiu el número de components.



La següent òpera va ser Rigoletto (dia 27). No sé si val gaire la pena dir res. El conjunt, els cantants, l'escenografia, tot espantós. Rigoletto (Francesco Landolfi) va ser substituït tan a darrera hora que no va tenir temps d'acomodar el paper però el tenor del que prefereixo oblidar el nom  o no, que se sàpiga:: Ivan Magri, va ser impresentable: el director va continuar ràpidament després de "La donna e Mobile", suposo que per evitar la esbroncada. Per oblidar. Només salvaria la soprano, Lucy Crowe. Són tants els Rigolettos fracassats que començo a pensar que es un títol maleït per a mi.



El dia 28 de novembre, l'Otello presentà una posta en escena incomprensible (Camp de refugiats? de concentració?) Musicalment va estar força bé: En Cura, com sempre, va estar irregular, Desdèmona molt correcta (Guanqun  Yu, una xinesa substituta de la Frittoli) i un Iago fluixot, el mateix Thomas Johannes Mayer que va fer de Macbeth  (amb la meravella de paper que és) El vídeo és de la salutació final de la estrena el 2010 que per primera vegada em va demostrar que els alemanys també escridassen els escenògrafs. Ho dic sobretot perquè en totes les representacions a les quals vaig assistir, es va aplaudir tot i quan dic tot és tot. I com us estic explicant no tot era digne d'aplaudir. En Donald Runnicles va dirigir.



S'apropava el final de la estada a Berlin però encara ens quedaven dues òperes. La del dia 29 va ser Falstaff la producció del qual s'havia estrenat el dia 17 d'aquell mes i que va seuna de les millors que vaig veure. És curiós com hi ha òperes que han anat millorant en el teu palmarès, sovint perquè els equips artístics l'han anat millorant. Recordant  el Falstaff de 2010 al Liceu on vam tenir la sort de veure la òpera des de dins i aquesta representació fresca i amb un repartiment equilibrat em van fer millorar de molt el concepte que jo havia tingut sovint d'aquesta obra. Potser l'havia escoltat poc. Doncs bé, encara que l'havien canviat d'època en uns certs aspectes però havien respectat els de la època original, tot el moviment escènic va col·laborar en fer-nos passar una nit molt divertida. S'iniciava amb una seqüència de cine mut on es veien una residència de gent gran (la fundació de Verdi?) i connectava amb la representació que, com he dit, canviava vestuari i espais escenogràfics en èpoques diferents. La escenografia era de Chistoff Loy i dirigia l'inevitable Donald Runnicles. Tots els cantants van estar a gran alçada i molt equilibrats. Destacats el Falstaff de Noel Bouley la Alice de Barbara Haveman. Afegir que el Fenton era el mateix que havia cantat al Liceu: el porto-riqueny Joel Prieto. Em sembla que soc injust perquè tots els altres van estar fantàstics.



I per acabar, el dia 30, La traviata. Escenogràfica i vocalment va estar força bé. Aquesta vegada qui va fallar va ser el director musical, Gerard Korsten, amb un temps tan lent que ofegava els cantants. En Keenlyside li va dirigir un parell de "mirades assassines" que no van servir de gaire. A més del pare Germont interpretat pel ja citat Simon Keenlyside, Ailyn Perez va ser Violetta i Stephen Costello, Alfredo. Tots tres van estar a l'alçada i haguessin pogut estar millor si haguessin estat ben acompanyats.



El vídeo és dolent però no hi ha més. Feu-vos a la idea de que era tot molt com ens imaginem la Traviata: salons i vestits, terres brillants, llits i cadires (ho dic perquè de vegades no hi ha mobiliari)

dissabte, 7 de desembre del 2013

Liceu: Cap a on anem?

Al Liceu, com a la obra de teatre: Sin novedad, señora baronesa. Vull dir en quan a veure ca a on anem, si hem de segyuir amb aquest model o l'hem de canviar. Amb algú que doni explicacions que posi fill a alguna agulla i sobretot que ens transmeti una mica d'optimisme. No hi ha de què. D'acord que totes les retallades quan afecten a cada sector es pensa que són innecesàries al menys en la seva totalitat però ningú podrà negar que en aquestes circumstàncies la ventafocs de tot el sistema és la Cultura. I no només pels diners, que també, sinó per l'actitud. Tots els dirigents, els presidents, el conseller, no parlen i quan ho fan potser millor callar. Com deia la perioditsta  Rosa Massagué l'altra dia estem desemparats.

Descans i retorn

Després de l'esforç de penjar totes les òpers de Verdi, he descansat un mes i mig. Però ara torno, encara que no sé si amb regularitat perque hi ha massa coses pendents.
Avui us penjo un clip de òpera popular molt adient en aquestes dates nadalenques: L'Aleluya del Mesies de Haendel.


 Des del Bent Cross Center Shopping,Londres.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Final de les òperes de Verdi

Des del mes d'abril he penjat del blog un extracte de les 28 òperes de Verdi. La publicació ha estat desigual tota vegada que en principi només volia fer un petit tast. Això ha fet que algunes de les obres que mereixerien més espai s'hagin quedat una mica coixes (sobretot Macbeth). A partir de la trilogia popular (Rigoletto, La traviata, Il trovatore) vaig pensar que seria millor fer-ho una mica més extens. Als que no coneguin les obres podran veure resumits els principals moments de les mateixes. I els qui les coneixen podran veure les diferents veus, posades en escena i altres aspectes de cada obra.
Desitjo que serveixi per conèixer les obres de VERDI en aquest Bicentenari del seu naixement.

Acabaré amb un VIVA VERDI, però el Verdi compositor, no l'acròstic monàrquic del Vittorio Emanuele Re d'Italia. Faltaria més!

dilluns, 28 d’octubre del 2013

28.- Falstaff

Síntesi argumental

Acte I

Quadre I

A l'interior de l'Osteria della Giarretiera el vell Falstaff està còmodament instal·lat. El doctor Cajus, personatge ridícul i amanerat, li retreu que la nit passada ell mateix i els seus criats Bardolfo i Pistola el van fer beure massa i li robaren tots els diners. El vell cavaller reacciona amb cinisme, demana a l'hostaler més xerès, i quan Cajus se'n va, recrimina als criats el poc art de les seves malifetes. L'hostaler porta a Falstaff les factures que deu i el cavaller es desespera en veure que la seva bossa està buida. Com a solució de la seva mala economia se li acut seduir una bella burgesa de Windsor, Alice Ford, casada amb un home ric i generós, i també una altra burgesa, Meg Page, que suposadament també està encantada amb ell. Quan ordena als criats que portin dues cartes que ha escrit, inflamades d'amor, a les dues dames, aquests refusen fer de missatgers argüint que això lesionaria el seu honor. Falstaff hi envia el seu petit patge Robin i s'adreça als criats amb una esplèndida diatriba contra l'ús del concepte «honor» i els acomiada.


Gabriel Bacquier interpreta el papel de Falstaff en aquesta pel·lícula de 1979. Direcció musical de Sir Georg Solti.

Quadre II

A prop de la casa dels Ford a Windsor, entren Meg Page i una simpàtica i alegre veïna, Mrs. Quickly, que es troben amb Alice Ford i la seva filla Nannetta. Les dues burgeses, molt amigues, s'ensenyen les ridícules cartes amoroses, i idèntiques, que acaben de rebre de Falstaff. Divertides i irritades decideixen, amb l'ajuda de Nannetta i Quickly, preparar una venjança i posar en ridícul el vell cavaller.
 D'altra banda, es troben Mr. Ford, el Dr. Cajus –pretendent de la seva filla Nannetta–, Fenton –que estima Nannetta i és correspost–, Bardolfo i Pistola. Els criats comuniquen a Ford els plans de seducció del vell cavaller i la indignació de Ford és enorme. Els cinc homes decideixen també preparar una estratègia per venjar-se del vell sapastre. 

Un extens repartiment interpreta les dues escenes inicials de l'acte.




Després d'una deliciosa escena d'amor entre Fenton i Nannetta, les tres dones decideixen que Mrs. Quickly porti un missatge de part d'Alice Ford al vell Falstaff proposant-li una cita galant, per fer-lo caure en una trampa i llançar-lo a l'aigua. Ford, amb el suport dels antics criats de Falstaff, decideix amagar la seva personalitat i anar a visitar el cavaller per poder preparar-li una bona emboscada. Les dones tanquen l'acte entre grans riallades.

Acte II

Quadre I

Altre cop a l'Osteria della Giarretiera, Falstaff, al seu confortable racó bevent xerès, rep Bardolfo i Pistola, que li demanen perdó i es posen al seu servei. Fan entrar Mrs. Quickly, que es presenta a Sir John Falstaff i amb una gràcia especial porta l'encàrrec d'Alice Ford, enamorada del vell cavaller, que el rebrà a casa seva de dues a tres, hora en què el seu gelós marit acostuma a sortir. Falstaff rep el missatge amb gran satisfacció, convençut del seu poder seductor. 

Sir Geraint Evans i Regina Resnik interprete el duo de Falstaff i Quickly. dirigits per J.Lockhart per a la BBC 



Li porta també un missatge de la bella Meg, a la qual el marit no deixa mai sola. Falstaff se sent content i feliç. 

Titto Gobbi interpreta "Alicia e mia" en directe al 1957 dirigit per Herbert von Karajan.



Es presenta després Ford amb el fals nom de mestre Fontana, que li regala una garrafa de vi de Xipre i li ofereix un saquet ple de monedes d'or. La raó d'aquest obsequi és que està follament enamorat d'una dama de Windsor anomenada Alice Ford, que el rebutja, i està convençut que si Sir John aconsegueix obtenir els favors de la dama, el camí restarà obert per a ell. Falstaff ho accepta i empès per l'entusiasme davant el regal li diu que ho doni per fet, que té una cita amb aquesta mateixa senyora de dues a tres. 

La gravació és a la Opera de Roma en viu, l'any 1941 dirigida per Tullio Serafin



Se'n va a posar-se elegant i Ford, indignat, canta una ària plena de violència contra les dones.

Representació a Nova York. J.Levine l'any 1992.



Quadre II
En una cambra de la casa dels Ford, Mrs. Quickly informa Alice i Meg que Falstaff ha caigut al parany i les dones ho preparen tot per a la burla, però Nannetta diu plorosa a la seva mare que el seu pare vol casar-la amb el Dr. Cajus.

Kabaivanska, Ludwig, Schmith i Perry comenten que Falstaff ha caigut en el parany. Representació a Salzburg dirigida per Von Karajan el 1982. "Presenteremo un bill"



Alice li promet ajuda. Mrs. Quickly avisa de l'arribada de Falstaff i totes s'amaguen menys Alice, que comença a tocar el llaüt d'una manera seductora. Falstaff entra i mostra una gran passió amorosa, 

Victor Torres i Gabriele Fontana canten el duo d'Alice i Falstaff a Nancy l'any 2009 dirigits per Evelino Pido.



però aviat Mrs. Quickly i Meg anuncien amb grans escarafalls l'arribada de Ford amb un grup nombrós d'homes que busca l'intrús, disposat a venjar-se. L'acció es precipita: Falstaff s'amaga darrere un paravent, entra violentament el marit, que dóna ordre de registrar-ho tot i Meg convenç Falstaff, aterrit, que es fiqui dins el cove de la roba bruta. Nannetta i Fenton s'amaguen també darrere el paravent. Ford s'adona que darrere el paravent hi ha algú, el fa encerclar segur que hi trobarà in fraganti Alice i Falstaff, però la seva decepció i enrabiada són grans quan hi apareixen Fenton i Nannetta. Mentre, Alice ordena als criats que llencin el cove pesant de la roba bruta en un toll del Tàmesi al costat dels safareigs que hi ha sota la finestra. Després de la gran trompada, les dones expliquen la burla als homes i tots riuen i s'alegren del ridícul que ha fet el pobre Falstaff.

Plishka, Freni, Horne, Pola, Bonney... interpretan el final del acte al MET el 1992 dirigits per Levine.

Acte III

Quadre I

Fora de l'Osteria della Giarretiera, Falstaff s'està recuperant de l'ensurt i la mullena dins el Tàmesi, i medita sobre la mala jugada que li han fet i sobre la maldat del món en general. Però reacciona sobretot a partir de la gerra de vi calent que li porta l'hostaler. 

Tito Gobbi interpreta "Ehi! taverniere!" a París el 1970. Mrs Quickly és Fedora Barbieri.



Torna en qualitat de missatgera Mrs. Quickly, com si no hagués passat res; el vell cavaller li fa una sèrie de retrets plens de violència, però Quickly és hàbil, carrega la culpa als criats, li diu que Alice està desolada i li dóna una carta de part seva. Falstaff dóna mostres de tornar a estar tocat per les paraules d'Alice mentre la seva gent observen amagats i riuen de la seva credulitat. Alice el convoca a la mitjanit al Parc Reial de Windsor, sota un roure llegendari, vestit de caçador Negre, amb llargues banyes, lloc on les bruixes celebren els seus sàbats i hi acudeixen les fades i altres esperits del bosc. Alice explica que ha preparat una nova trama per castigar Falstaff, una mascarada en què tothom anirà disfressat i a la fi el vell lasciu serà forçat a confessar les seves culpes, bastonejat per tots. Quickly s'adona que, aprofitant la situació, Ford es posa d'acord amb el Dr. Cajus perquè a la fi de la festa doni el seu braç a Nannetta, disfressada de reina de les fades, i ell mateix beneirà la parella com a marit i muller.

Quadre II

Al Parc Reial de Windsor, de nit, es troben Fenton i Nannetta.

Aria de Fenton Del Labro il canto. Firenze Mehta



Alice els interromp i fa vestir el noi amb un hàbit de monjo de la Trapa per intervenir i capgirar els plans del seu marit de casar la filla amb Cajus. Arriba Quickly, que ha fet vestir de núvia Bardolfo amb la mateixa finalitat. Quan sonen les campanades de mitjanit apareix Falstaff disfressat, atemorit i ridícul. En veure la seva estimada Alice, intenta abraçar-la i li dirigeix paraules d'amor, però arriba Meg, que anuncia l'inici del sàbat i torna així a trastornar els seus plans. Apareix Nannetta vestida de reina de les fades i invoca les nimfes, elfs, sílfides i altres éssers fantàstics i Falstaff creu que qui miri les fades morirà i s'ajau a terra.

Aria de Nannetta "Sul soffio esteso..." Mariola Cantarero la interpreta a Florència sota la direcció de Zubin Mefta l'any 2006.


Nannetta i les fades es burlen del vell terroritzat i aviat entren els altres personatges disfressats: Alice, Meg, Quickly, Bardolfo, Pistola, Cajus, Fenton i Ford.
Tots es disposen a castigar el vell cavaller, l'insulten, se'n burlen i comencen una mena d'exorcisme amb grollers insults acompanyats de cops i bastonades, pessics, rebolcades, punxades, en una escena realment cruel. De sobte Falstaff reconeix Bardolfo i comprèn que tot és un engany. Recupera part del seu coratge i passa a l'atac contra el seu criat amb un enfilall d'insults recargolats. Davant la seva valentia, tots aplaudeixen i Falstaff demana una mica de treva perquè està fatigat. Les dones posen el vel blanc de núvia a Bardolfo, Falstaff s'adona que el senyor Fontana no era altre que el marit d'Alice i que són les comares de Windsor, Quickly inclosa, les autores de la mala jugada. Falstaff, però, sosté que sense la seva manera de ser la gent ordinària no trobaria cap gràcia a la vida. Ford decideix acabar amb la boda de la seva filla, la reina de les fades, i fa acostar Cajus i Bardolfo disfressats. Alice demana al marit que la benedicció nupcial sigui doble, perquè hi ha una altra parella, i Ford ho accepta. Així, beneeix amb gran satisfacció els nuvis. Quan aquests es treuen les màscares, descobreix amb irritació Bardolfo de parella amb Cajus i Nannetta amb Fenton. Però Ford es commou davant la felicitat de la seva filla, que li demana perdó, i accepta de bon grat la situació i proposa un gran sopar per a tothom, incloent-hi el vell cavaller. L'apoteosi final ve marcada per la prodigiosa fuga buffa, iniciada per Falstaff, amb tot el cor: Tutto nel mondo è burla, considerada el brillant testament del gran i ancià compositor, la gran riallada final.






Ambrogio Maestri (Falstaff), Roberto Frontali (Ford), Juan Diego Flórez (Fenton), Ernesto Gavazzi (Dr. Cajus), Paolo Barbacini (Bardolfo), Luigi Roni (Pistola), Barbara Frittoli (Alice Ford) Inva Mula (Nanetta), Bernadette Manca di Nisa (Mrs. Quickly), Anna Caterina Antonacci (Meg Page), Walter Valdi (Landlord) Ilaria Canova (Robin). Orquestra i cor del Teatro alla Scala dirigits per Ricardo Mutti al teatro de Busetto l'any 2001

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Inici de la temporada: els quatre concerts Verdi.

Entre el 30 de setembre i el 24 d'octubre han tingut lloc els quatre concerts sobre les vint-i-vuit òperes de Verdi que han estat "l'homenatge" que el Liceu ha dedicat al Bicentenari del com`positor de Busetto. Ja hem comentat la substituició d'almenys una òpera representada (o dos) en altres moments. Ni Bataglia di legnano ni Rigoletto han estat programades.
Respecte als concerts dues consideracons: La primera sobre els temes escollits. El meravellós Jaume Tribó ha fet, de ben segur, el que`ha pogut, però valorant que de cada obra hi havia molt pocs fragments, no semblava molt oportú rescatar peces que no s'interpreten mai, que només ho van fer una o dues vegades i poca cosa més. Per a mi el  més significatiu va ser Aida, despatxada amb dos fragments, un dels quals era un pròleg que després "refregit" ha estat la obertura. És bo que es recordin composicions que son rares però ja dic que el context potser no era el més oportú.
En quant els cantants van anar quedant els prometedors i van marxar ls o les figures (tampoc no exagerem). Només hi va haver entusiasme en algunes intervencions de Leo Nucci, la qual cosa no deixa de ser significativa. A més en Bross, o la Rancatore donaven consistència a la representació dels cantants. Però després va anar baixant  fins acabar en una mediocritat amb poques excepcions. Que els dos últims només comptés amb una soprano no crec que fos culpa de la programació de'n Tribó sinó de la imposibilitat de trobar altres cantants.
La "parroquia" està freda, com el teatre. Ja intentem dir-nos a nosaltres mateixos que no pot ser que això duri gaire, però en el fons estem tristos pel que hi ha i temerosos pel que pot passar.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

27.- Otello

Argument

Època: Finals dels anys 1400.
Lloc: Ciutat costanera de l'illa de Xipre.

Acte I

Escena: Davant del castell. Prop d'una taverna. Sota la tempesta.

No hi ha preludi. S'alça el teló enmig d'una tempesta, mentre el poble de Xipre espera el retorn d'un vaixell venecià després d'una batalla amb els turcs. Otel·lo arriba sà i estalvi i anuncia que el vaixell turc ha estat vençut, i els xipriotes ho celebren.

Nino Verchi dirigeix la NHK de Tòkio al 1958. Màrio del Mònaco canta "Esultate".



Iago confessa a Roderigo que sap com aquest estima Desdèmona i li ofereix la seua ajuda, perquè odia Otel·lo. En un apart, Iago li diu a Roderigo que té un pla. En la taverna, Iago ofereix vi a Cassio, però aquest, en estar de servei, el rebutja. Iago el pressiona, i quan proposa un brindis per Otel·lo i Desdèmona, Cassio beu. Iago canta una tonada de bevedors i continua fent beure a Cassio. 

Peter Glosop, Aldo Botion, Michel Senecal i el cor de l'Òpera de Berlin dirigits per Von Karajan canten "Fuoco di gioia...- Innaffia l'ugola." l'any 1973.



Apareix Montano i reclama Cassio, que ha de fer guàrdia, però se sorprèn de veure'l borratxo. Davant la sorpresa de Montano, Iago explica que aquesta és la manera en què Cassio passa cada vesprada. Roderigo es riu de Cassio. Cassio li pregunta per què riu, i Roderigo respon, "Ric dels borratxos!" i Cassio l'ataca. Montano demana Cassio que es continga, però aquest treu l'espasa i amenaça amb obrir-li el cap a Montano. Cassio i Montano comencen a lluitar, i Iago envia a Roderigo a atreure l'atenció. Entra Otel·lo i ordena a Montano i Cassio baixar les espases. Otel·lo demana a l' "honest Iago" que explique l'origen del duel, però Iago li diu que no ho sap. Aleshores demana explicacions a Cassio, però aquest, afrontat, no pot dir res. Quan Otel·lo descobreix que Montano ha estat l'injuriat, s'enrabieja. Llavors apareix Desdèmona, i Otel·lo, en veure que el repòs de la seua jove esposa ha estat disturbat, declara que Cassio ha deixat de ser el seu capità. Tots acompanyen Montano, deixant sols Otel·lo i Desdèmona. Junts, es manifesten mutuament el seu immens amor. Otel·lo besa la seva esposa i se'n van plegats cap al castell.

Mirella Freni i John Vickers canten aquest duo d'amor sota la direcció de Karajan el 1973.

Acte II

Escena: El castell, junt al jardí.
Iago diu a Cassio que si actua tal com ell li diu, acoseguirà que Desdèmona el perdone, i atès que ella té una gran influència sobre sobre Otel·lo, farà que siga reinstaurat com a capità. Cassio va a l'encontre amb Desdèmona mentre Iago s'amaga al jardí. Iago, en un monòleg conegut com el seu Credo, confessa les seues intencions diabòliques.

Titto Gobbi, un gran Iago, va cantar aquest "Credo" a Tokio el 1959 sota la direcció de Alberto Erede



Apareixen Desdèmona i Emília, i Cassio comença la seua súplica a Desdèmona. Quan entren al jardí, Iago se'n fuig cap al castell. Simulant que no és conscient de la presència d'Otel·lo, que està caminant prop d'ell, exclama que està profundament ferit. Otel·lo li pregunta per què. Iago, amb respostes embarbussades i interessant-se en vagues qüestions, acaba preguntant a Otel·lo quins creu que són els pensaments de Iago. Finalment Iago confessa que Cassio i Desdèmona estan enamorats. Otel·lo se sent envaït per la gelosia, però vol proves contundents de la traïció de Desdèmona.

P.Domingo i P. Capuccilli canten Ora e per sempre addio a la Scala sota la direcció de Carlos Kleiber l'any 1976



Un grup de nens, mariners, i gent del poble envolta Desdèmona, lloant la seua bellesa i la seua puresa. Li deixen els seus presents i li desitgen felicitat abans d'anar-se'n. Desdèmona li demana a Otel·lo que readmeta Cassio. Li diu que aquesta situació la fa entristir, i li prega que el perdoni. Otel·lo, amargament li demana ajornar aquest tema per a una altra ocasió, pero ella insiteix. Otel·lo diu que té mal de cap i Desdèmona cobreix el seu cap amb un mocador de lli que Otel·lo li havia regalat, i que ella havia brodat amb motius de maduixes. Otel·lo el rebutja i exclama que no el necessita. Emília recull el mocador, mentre Desdèmona demana a Otel·lo que la perdoni. A part, Iago li demana el mocador a Emília. Quan aquesta es nega a donar-li'l, Iago el pren a la força. Otel·lo demana quedar-se sol, i Desdèmona i Emília surten. Iago pretèn anar-se'n, però torna. Otel·lo, envait per la gelosia demana a Iago que provi la infidelitat de Desdèmona; del contrari el mateix Otel·lo el matarà. Iago li explica que una vegada, quan ell i Cassio estaven dormint en la mateixa cambra, va sentir Cassio parlant a Desdèmona en somnis. En el somni, diu Iago, Cassio explicava a Desdèmona que havien de tenir precaució d'amagar el seu amor. Iago continua dient que es tractava només d'un somni, i que per tant no és una prova contundent — però de seguida li pregunta a Otel·lo si recorda el mocador que Desdèmona va brodar? Otel·lo respon que sí, perquè va ser el primer regal que li va fer. Iago li diu que va veure just el dia anterior Cassio amb ell. Otel·lo, ple de còlera, i agenollant-se, clama venjança. Iago s'agenolla al seu costat, i plegats juren venjar-se de Desdèmona.

"Era la notte. Casio dormia". Antonenko i Alvarez van cantar aquest duo a Salzburg el 2008 dirigits per R. Muti

Acte III

Escena: La gran sala del castell. Columnes.
Un herald anuncia que l'ambaixador de Venècia està a punt d'arribar. Otel·lo el despatxa. Iago explica el seu pla: portarà Cassió ací, mentre Otel·lo vigila, amagat. Abans d'anar-se'n, recorda a Otel·lo l'afer del mocador. Apareix Desdèmona i recorda a Otel·lo la petició sobre Cassio. Otel·lo li respon que encara té mal de cap, i li demana que cobrisca el seu cap amb el mocador. Quan Desdèmona porta un mocador diferent, Otel·lo li exigeix el que ell li va regalar. Quan ella li diu que no el té, Otel·lo diu que era un talismà i que si s'arriba a perdre hi haura un seguit de dissorts. Desdèmona exclama que ell només vol desviar el tema de Cassio. "El mocador!" demana ell. Desdèmona li recorda la fidelitat de Cassio envers ell. "El mocador!" torna a demanar. Desdèmona li prega que perdone Cassio. "El mocador!" demana ell una tercera vegada. Desdèmona crida d'horror. Otel·lo li diu que el mocador l'està acusant. Desdèmona suplica, assegurant que és fidel. Otel·lo, angoixat, empeny Desdèmona per a que el deixe sol.

Carlo Cosutta canta "Dio! mi potevi scagliar" a Manchester dirigit per Colin Davis l'any 1981.

Otel·lo lamenta el seu destí, quan de sobte Iago crida, "Cassio és ací!" Iago penetra i ràpidament indica a Otel·lo que s'amague. Apareix Cassio i diu que esperava veure-hi Desdèmona per a que l'assabentara sobre l'èxit de la seua petició davant Otel·lo. Iago, portant Cassio cap al lloc on Otel·lo està amagat li pregunta sobre les seues aventures amb aquesta dona. Cassio li pregunta: "Quina dona?", i amb un xiuxiueig Iago diu, "Bianca". Iago i Cassio riuen, i Iago s'emporta Cassio del lloc on s'amaga Otel·lo. De seguida Iago indica a Otel·lo que s'acoste, i quan ho fa, Iago enlaira el mocador de manera que Otel·lo puga veure'l clarament.
Sonen les trompes, anunciant l'arribada de l'ambaixador de Venècia. Iago adverteix Cassio que ha d'anar-se'n si no vol trobar-se cara a cara amb Otel·lo. Cassio se'n va, i Otel·lo decideix assassinar Desdèmona. Entren Lodovico, Desdèmona, Emília, Roderigo, i altres dignataris. Cassio s'amaga en part posterior. Lodovico comenta amb estranyesa l'absència de Cassio. Iago li diu que Cassio ha perdut la confiança d'Otel·lo, i Desdèmona afegeix que aviat hi serà restaurada. Otel·lo, mentre llegeix una carta del Dogo, es dirigeix a Desdèmona: "Hi tens la seguretat?" Iago explica al desconcertat Lodovico que la rehabilitació de Cassio és un desig de Desdèmona. Ella manifesta que és així, perquè té un gran afecte per Cassio. Otel·lo ordena silenci a la seua esposa. Desdèmona li demana perdó. Enfurismat, Otel·lo la qualifica de dimoni i la colpeja. Lodovico immobilitza Otel·lo davant la commoció dels presents. Otel·lo ordena la presència de Cassio, qui fa la seua aparició. Otel·lo comença a llegir el decret del Dogo, demanant a Desdèmona que estiga en silenci. Otel·lo anuncia que el Dogo el reclama a Venècia i que nomena Cassio com nou Duc de Xipre. Enrabiejat, Otel·lo llança Desdèmona a terra. La multitud demana pietat. A part, Iago diu a Otel·lo que aquesta és la nit adient per a prendre venjança. Iago proposa encarregar-se ell mateix de Cassio. Aleshores parla amb Roderigo, i el convenç que l'única manera d'evitar que Desdèmona se'n vaja de Xipre és assassinar el nou duc, Cassio, aquesta mateixa nit. Otel·lo acomiada tothom. Desdèmona s'acosta a comfortar-lo, però Lodovico se l'endú metnre Otel·lo la maldiu. Tothom surt, a excepció d'Otel·lo i Iago. Otel·lo, delirant amb el mocador, cau desmaiat. Iago posa el seu peu sobre el front d'Otel·lo, i surt. Fora del castell, el poble de Xipre celebra la victòria i canta la glòria d'Otel·lo.

K.Stoyanova, A.Twarowska, P Seiffert,F.Grunheber. cantaren a l'Opera de Viena el 2012 "A terra, si, nel livido fango"


Acte IV
Escena: Cambra privada de Desdèmona. És de nit. Una làmpada crema davant d'una imatge de la Mare de Déu.
Desdèmona i Emilia es disposen a anar-se'n al llit. Desdèmona demana a Emilia que dese la roba que va usar en la nit de noces, i li diu que si mor la soterren amb aquesta roba. Emilia li demana que no parle d'aquestes coses. Desdèmona recorda que sa mare tenia una serventa anomenada Bàrbara, i que es va tornar boja quan el seu enamorat la va deixar. Desdèmona canta la cançó del salze, i quan Emília està a punt d'anar-se'n l'abraça i es posa a plorar. Sola, Desdèmona resa a la Mare de Déu, després es deixa caure sobre el llit i s'adorm.

La cançà del salce i l'Ave Maria interpretats per Rene Crespin. Paris Sala Wagram 1958 Director Otto Ackerman



En silenci, Otel·lo entra. Deixa una simitarra al costat del llit, apaga el llum i es queda mirant Desdèmona. La besa tres vegades i aquesta es desperta. Otel·lo li pregunta si ha resat abans d'anar al llit. En preguntar-li ella per què, ell li respon que no vol matar la seua ànima. Desdèmona demana pietat, tant per a ella com per a Otel·lo. Otel·lo l'acusa de traïció, i li diu que ha de morir perquè estima Cassio. Desdèmona ho nega, i li demana que convoque a Cassio, per a que aquest corrobore que es tracta d'una infàmia, però Otel·lo li anuncia que Cassio és mort. Desdèmona torna a demanar pietat, però Otel·lo declara que és massa tard i l'estrangula.
Emilia pica la porta. Otel·lo dubta un moment abans de deixar-la passar. Li diu que Cassio ha matat Roderigo. "I Cassio?", pregunta Otel·lo. "Viu," diu Emilia. Desdèmona amb un fil de veu diu que ha estat acusada injustament. Emília, en veure-la moribunda, crida d'espant. Repetint la seua innocència, Desdèmona mor. Otel·lo la insulta, mentre que Emília acusa Otel·lo d'assassinat. Otel·lo respon que Iago ha provat que Desdèmona l'havia traït amb Cassio. Emília li diu que s'ha tornat boig, i quan aquest comença a amenaçar-la, crida demanant ajuda. Apareixen Iago, Cassio i Lodovico. Emília exigeix Iago que es desdiga de la seua acusació, però aquest la manté. Aleshores Otel·lo diu que el mocador regalat a Cassio ho prova tot. Emilia, horroritzada, explica com Iago li va furtar el mocador, llavors Cassio explica que va trobar-lo a sa casa. Apareix Montano i anuncia que Roderigo, abans de morir ha confessat el pla de Iago. Iago, brandant la seua espasa, aconsegueix fugir. Otel·lo, lamentant la mort de Desdèmona, se suïcida amb una daga. Mentre mor, besa tres vegades el cos mort de Desdèmona.

Giacomo Lauri Volpi interpreta "Niun mi tema" el final del 4 acte. Grabació de 1941.

dimarts, 15 d’octubre del 2013

26.- Aida

Argument[modifica | modifica la font]

Aïda, filla d'Amonasro, rei d'Etiòpia, havia estat capturada pels egipcis, feta esclava i posada al servei d'Amneris, la filla del faraó. L'esclava Aïda i la princesa Amneris estan enamorades del mateix home: Radamès, que estima Aïda. Radamès és un militar que encapçalarà les tropes egípcies en guerra contra els etíops.
Acte I

Quadre 1

Una sala del palau reial, a Memfis. Després d'un breu preludi, el gran sacerdot Ramfis confessa al jove capità Radamès que l'exèrcit etíop es disposa a envair la vall del Nil i amenaçaTebes. També li diu que la deessa Isis ja ha designat aquell que comandarà l'exèrcit egipci per aturar l'enemic. En restar sol, Radamès somia de ser el cap de l'exèrcit i vèncer l'agressor. Així podrà, també, demanar en recompensa Aïda, l'esclava etíop d'Amneris. Radamès estima secretament Aïda, però ignora que aquesta és filla del rei d'Etiòpia, Amonasro.

Fabio Armiliato cantà "Si quel guerrier io fossi...Celeste Aida" al Liceu l'any 2003 dirigit per M.A.Gómez Mtnez



Enamorada de Radamès, entra Amneris, seguida d'Aïda. Davant el rubor d'aquesta en veure Radamès, Amneris endevina el sentiment que existeix entre els dos jóvens. Gelosa, pregunta a la seua esclava per conèixer la veritat, i després l'amenaça. 

V.Urmana, R.Alagna i I.Komlosi canten aquest tercet en una representació de la Scala el 2007.



Un missatger duu una terrible notícia: la ciutat sagrada de Tebes es troba amenaçada per l'exèrcit etíop, comandat pel temible Amonasro. "Mon pare!" crida Aïda, però ningú no la sent enmig del trasbals. Seguint l'elecció de la deessa Isis, el rei designa Radamès per dirigir l'exèrcit egipci.

Urmana, Komlosi, Alagna La Scala 2006. R. Chailly canten Sul del Nilo...Guerra



Amneris clama a Radamès que torni vencedor, crit repetit per tots els presents, incloent-hi Aïda. En restar a soles, aquesta es reprotxa a si mateixa d'haver desitjat la victòria de Radamès, sinònim de desfeta per a son pare i per a la seua pàtria.

Si, si, és la Sofia Loren que en la pel·lícula de 1952 va actuar mentre la cantant era Renata Tebaldi. la va dirigir C.Fracassi

Quadre 2]

El temple de Vulcà, a Memfis. Després dels càntics i danses dels sacerdots i les sacerdotesses, Ramfis invoca el déu Ptah i lliura solemnement a Radamès el gladius sagrat, emblema del seu comandament.

Acte II

Quadre 1

Els apartaments d'Amneris, a Tebes. Als seus apartaments, Amneris espera amb impaciència el retorn de Radamès. Ni tan sols la dansa dels petits esclaus moros aconsegueix de distreure-la dels seus pensaments. La seua gelosia reviscola amb l'aparició d'Aïda. Volent esbrinar si vertaderament la seua esclava estima Radamès, li anuncia brutalment la mort d'aquest. La desesperació d'Aïda és eloqüent. Amneris li revela llavors que es tractava d'una mentida: Radamès és viu; i després deixa esclatar la seua fúria davant l'alegria de l'esclava. L'eco llunyà d'una fanfara de trompetes, anunciant el retorn de l'exèrcit egipci, posa fi a l'enfrontament entre les dues dones.

Leyla Gencer i Fiorenza Cosotto van cantar aquest duo a l'Arena de Verona l'any 1966 dirigides per Franco Capuana.

Quadre 2

La gran plaça de Tebes. El poble aclama calorosament l'arribada del sobirà acompanyat d'Amneris, Ramfis i Aïda. Precedides per les trompetes, les tropes egípcies desfilen davant del rei. La desfilada acaba amb l'arribada triomfal de Radamès. El rei ret homenatge al salvador de la pàtria i es compromet a complir els seus desitjos. Radamès, primer de tot, demana que siguen duts els presoners. Aïda reconeix son pare entre els captius. A mitja veu, Amonasro li ordena que no en revele la identitat i després implora la clemència dels vencedors. Rep l'ajuda de Radamès, qui demana l'alliberament dels presoners. Complint la seua promesa, el faraó allibera els captius, malgrat l'advertiment de Ramfis, i concedeix la mà de la sa filla al cap victoriós. Mentre Amneris deixa esclatar la seua joia, Radamès i Aïda es mostren desesperats, i alhora Amonasro rumia la seua venjança.

Ja la tenim aquí. La famos Marxa triomfal.

Acte III

La riba del Nil, prop del temple d'Isis. Acompanyada de Ramfis, Amneris hi ve a invocar la protecció de la deessa Isis abans de les esposalles amb Radamès i penetra al temple, seguida del gran sacerdot. Per altra banda, Aïda espera Radamès, qui l'ha citada al mateix lloc. Aïda evoca amb nostàlgia els records del seu país natal, quan és interrompuda per l'arribada d'Amonasro, que s'ha assabentat del secret de la seva filla i pretèn de treure'n profit.

Fiorenza Cedolins interpreta aquesta preciosa ària



 En efecte, els etíops han reiniciat les hostilitats i es disposen a tornar-se a enfrontar a l'exèrcit egipci de Radamès. Atiant la gelosia d'Aïda, tot i fent-li somiar amb el retorn a la pàtria, Amonasro intenta de convèncer-la perquè utilitze la seua influència sobre Radamès per tal que aquest li revele la ruta que seguirà el seu exèrcit. Davant el refús horroritzat d'Aïda, Amonasro maleïx sa filla, en renega i la qualifica d'esclava dels faraons. Angoixada, Aïda acaba cedint-hi. En sentir l'arribada de Radamès, Amonasro s'amaga. 

Leontyne Price i Simon Estes vanten al MET el 1985  el duet Aida Amonasro. Dirigeix James Levine



Radamès renovella les seues declaracions d'amor i Aïda li demana que fugi amb ella a Etiòpia. Davant els dubtes de Radamès, Aïda li declara fredament que ell no l'estima, que ell es casarà amb Amneris! Aleshores, oblidant la seua pàtria i el seu deure, Radamès decideix de seguir Aïda.

Maria Chiara i Luciano Pavarotti canten aquest duo a la Scala el 1986 dirigits per Lorin Maazel



Fingint temor, Aïda li pregunta quin camí prendre per evitar l'exèrcit egipci. Després que Radamès caigui al parany i li indique que les tropes egípcies passaran pels congostos de Napata, Amonasro surt de l'amagatall des d'on ho ha sentit tot i revela la seua vertadera identitat a un Radamès estupefacte. Amneris, qui també ha sorprès la conversa, acusa Radamès de traïció. Amonasro es precipita a apunyalar-la, però Radamès li ho impedeix i, després d'haver cobert la fugida d'Aïda i de son pare, es lliura a Ramfis.

Acte IV

Quadre 1 

Una sala del palau reial de Memfis. Amneris tem per la vida de Radamès, a qui encara estima malgrat la seua traïció. Fa portar el presoner i li promet d'obtenir clemència per a ell si es penedeix del seu capteniment i es compromet a no reveure mai més Aïda.

"Gia i sacerdoti adunansi". Giulietta Simionato i John Vickers canten el 1964. Covent Garden Bryan Balkwill

Radamès ho refusa i els guàrdies el condueixen al soterrani on serà jutjat pels sacerdots. Una vegada sola, Amneris sent la veu de Ramfis que demana tres vegades a l'acusat que explique la seva actuació. Com que no obté cap resposta, Radamès és condemnat a mort, aparedat viu a la cripta, càstig reservat als traïdors. Després d'haver suplicat en va el perdó de Radamès als sacerdots, Amneris els maleïx abans de sortir desesperada.


Il diko Komlosi canta a la Scala "Ohimé morir mi sento" l'any 2006.


Quadre 2

Interior del temple de Vulcà i la cripta. Radamès lamenta la seva sort. No tornarà mai més a veure Aïda. De sobte, un gemec crida la seua atenció. És Aïda, qui s'ha introduït a la cripta per morir-hi amb l'home a qui estima. Aïda i Radamès uneixen les seues veus en un darrer duo d'amor, mentre Amneris implora la pau eterna per a Radamès, enmig d'un cor de lloances adreçades al déu Ptah.

Aprile Millo, Plácido Domingo i Dolora Zajick canten el trio final de la obra al Metropolitan el 1989. 



dilluns, 7 d’octubre del 2013

25.- Don Carlos.

NOTA INICIAL

Encara que sembli molt  establert, les versions de les òperes no són úniques. No només hi ha versions en italià i francés com es el cas del Don Carlo sinó que les edicions crítiques han tret o afegit músiques i lletres que s'havien perdut o no s'havien interpretat mai. Del Don Carlo hi ha una versión francesa en cinc actes, una en italià també en cinc actes i una italiana en quatre actes. Crec que la més completa és la francesa en cinc actes però en aquesta celebració m'he decidit per la italiana en cinc actes: Verdi parla italià.

Hi ha quatre versions: París, Viena. Milà i Mòdena totes elles amb variants. La obra està basad en la obra del mateix nom de Frederich Shiller.


Argument

Acte I

L'acció transcorre a l'any 1559 al bosc de Fontainebleau, durant la negociació de la pau entre França i Espanya. Segons els termes del tractat l'Infant d'Espanya, Carles, haurà de casar-se amb Isabel de Valois, la filla del rei de França, Enric II.
Per tal de conèixer la seua promesa, Carles ha vingut d'incògnit a França. En el transcurs d'una cacera organitzada pel rei, es troba amb Isabel, que s'ha extraviat de la companyia del seu patge Thibault. Sota pretext d'ajudar-la a trobar el castell, Carles l'aborda i s'inicia una conversa entre ells. Isabel li parla del seu pròxim casament i dels seus temors respecte a haver d'esposar-se amb un home que no ha vist mai. Per apaivagar les seues inquietuds, Carles li mostra una miniatura que representa a l'infant d'Espanya. A la vista del retrat, Isabel reconeix el seu interlocutor i un duo apassionat uneix els futurs marit i muller. 

Freni i Carreras van cantar a la Scala el 1977



Aquest duo és interromput per l'arribada de l'ambaixador d'Espanya a França que ha vingut a anunciar la decisió del rei d'Espanya, Felip II, que és vidu, de casar-se ell mateix amb Isabel de Valois.
Aquesta notícia provoca l'alegria dels acompanyants de l'ambaixador, però sumeix en la tristesa els dos joves enamorats.

Acte II

Primer quadre: En el claustre del monestir de Yuste a Extremadura.
Un monjo prega prop de la tomba de l'Emperador Carles V, mentre altres germans salmodien a la capella.
Carles, vingut per trobar en aquest indret la manera d'apaivagar les seues preocupacions, creu reconèixer la veu de Carles V, el seu avi, en la del monjo que resa.

Pavarotti, Dessi, Coni, Ramey, Dìntino. Scala. Riccardo Muti. 1994



La seua meditació és interrompuda per l'arribada del seu amic Rodrigo, marquès de Posa. Aquest acaba de tornar dels Països Baixos, on ha estat testimoni dels excessos de l'ocupació espanyola, i demana a l'infant que utilitze la seua influència davant del rei en favor dels flamencs. Carles, per part seua, li confessa el seu amor per la reina, la seua madrastra. Rodrigo li aconsella allunyar-se de la cort i anar a donar suport als flamencs. En separar-se, els dos homes es juren eterna amistat.

Kaufmann, Hvorostovsky interpretaron en duo en Moscu el año 2008-2009


Segon quadre : Als jardins del monestir.
Les dames de la cort departeixen alegrement. La princesa d'Eboli, tan bella com intrigant, comença a cantar una cançó. 

Dolora Zajic interpreta a la princesa d'Èboli en la cançó del vel. La Scala 2008. dirigida per Gatti




Rodrigo aprofita aquesta reunió per a trametre a la reina una carta de sa mare (Caterina de ), a la qual adjunta una nota de Carles. Rodrigo suplica a la reina d'acordar una entrevista amb aquest. Aleshores apareix Carles i s'inflama, però Isabel li recorda que, malgrat tot, ara és sa mare. Desesperat, Carles se'n va.

"Io vengo a domandar a la mia regina". Duo de Don Carlos i Elisabetta.  Carreras i Izzo D'Amico el canten l'any 1986 dirigits per Karajan a Salzburg.

El rei arriba envoltat de cortesans; s'estranya de veure la reina sola, cosa totalment contrària al protocol. Aleshores decideix despatxar de la cort espanyola la dama d'honor de la reina, la comtessa d'Aremberg, qui hauria d'haver tingut cura de fer companyia a la reina. La reina s'esforça a consolar l'exiliada.

Renata Scotto ens canta "Non pianger mia compagna" al MET el 1980. Dirigia J Levine



Rodrigo aprofita l'avinentesa per a defensar davant el rei la causa de Flandes.

Ferruccio Furlanetto i Piero Cappuccilli canten el duo ente el rei i Posa.


N.Ghiaurov i D.Fischer-Dieskau continuen el duo a "Ossò lo sguardo tuo" ROH Covent Garden G.Solti 1965




Sensible a la franquesa del marquès, el rei deixa anar confidències íntimes: atès que sospita una intriga entre el seu fill i la seua esposa, demana al marquès que els vigile, i li aconsella desconfiar del Gran Inquisidor.

Acte III

En aquest acte a la versió de Paris s'interpretava el ballet.

Robberto Abbado dirigeix l'orquestra de la RAI al gener 2013


Primer quadre : De nit, als jardins de la reina.
Carles llegeix una carta que el cita a mitjanit. Veient una dona emmascarada que ell creu que és la reina, es precipita vers ella tot deixant anar paraules inflamades de passió. Però descobreix que es tracta de la princesa d'Eboli. Carles no pot negar a la princesa el seu error, i aquesta, veient-se menyspreada jura venjar-se'n. Rodrigo intenta calmar-la, però ella se'n va amb un to amenaçador.

"A mezanotte...Al mio furor". Al MET Levine va dirigir al MET aquesta versió amb V.Moldoveanu, T.Troyanos i S.Milnes



Aleshores el marquès aconsella Carles que li envie els papers comprometedors que poguessen estar en possessió seua.
Segon quadre : Davant la catedral.
El rei, la reina, la cort, el clergat i el poble s'han aplegat; uns heretges condemnats per la Inquisició seran cremats.

"Spuntato ecco il di d'esultanza" o acte de fe. ROH Covent Garden 2008 dirigits per A.Pappano. R.Villazon, M.Poplavskaya, F.Furlanetto, S.Keenlyside són els protagonistes

Una delegació de diputats flamencs encapçalats per Carles interromp l'execució. Els diputats demanen al rei que escolte la seua súplica, però Felip II els fa arrestar. Carles, indignat, escomet son pare amb l'espasa, i a conseqüència d'això és arrestat pel seu amic Rodrigo. El seguici reial se'n va, mentre ascendeixen les flames de la foguera.

Corelli, Cabalé, Milnes, cantes aquest final del tercer acte al MET el 1972 dirigits per F. Molinari-Padelli

Acte IV

Primer quadre: a l'alba, en el gabinet del rei.
Felip II està sumit en la tristesa de no ser estimat per la seua esposa. 

"Ella giammai m'amó" l'Aria de Felip II cantada per Ferruccio Furlanetto a la ROH de Londres el 2008 dirigit per A.Pappano.



S'anuncia l'arribada del Gran Inquisidor. El rei l'ha fet venir amb el propòsit de preguntar-li si pot condemnar el seu fill a mort per haver-se rebel·lat contra ell. El Gran Inquisidor li respon afirmativament i, en contrapartida, reclama al rei la vida de Rodrigo, a causa de les seues idees subversives. Felip refusa.

 Ferrucio Furlanetto i  Eric Halfvarson canten el duo "Il gran Inquisidor. amb la mateixa orquestra director anteriors.



Arriba la reina, qui demana justícia pel robatori d'un estoig. Felip li'l dóna, l'obre i obliga la reina a reconèixer el retrat de Carles sobre un medalló. Davant l'acusació d'adulteri, Isabel perd el coneixement.

P.Buuchuladze, A. Marc, G.Casolla i G.Zancanaro canten el quartet "Giustizia, giustizia, sire" Bordeus, A.Lombard, 1992




A la crida del rei acudeixen Rodrigo i la princesa d'Eboli.
Quan Felip es penedeix de les seues sospites, la princesa confessa a la reina haver estat l'autora del robatori, amb l'objectiu d'acusar-la d'adulteri. Isabel, com a càstig, la deixa triar entre l'exili o ingressar en un convent.

Fiorenza Cosotto interpreta "O don fatale" a Viena dirigida per S.Varviso.

Segon quadre: a presó.
Rodrigo visita a Carles a la presó. Li confessa que és un home en perill des que s'han descobert a sa casa els dos homes a la cel·la; l'un amb l'hàbit d'inquisidor, l'altre assassina Rodrigo amb un tret d'arcabús. En expirar, Rodrigo confia a Carles que Isabel l'espera l'endemà al convent de Yuste.

P.Domingo i L.Quilico canten "Son io mio Carlo..." al Met sota la direcció de J.Levine el 1983

El rei, escortat pel gran Inquisidor i uns prínceps, arriba per alliberar el seu fill, però aquest el rebutja. Se sent sonar la campana d'alarma i el poble penetra en la presó per tal d'alliberar l'Infant. Però finalment la intervenció del Gran Inquisidor descoratja el poble, que finalment pren posició al costat del rei.

Acte V

En el convent de Yuste, Isabel prega davant la tomba de Carles V.

"Tu che le vanità conosce". Montserrat Caballé ens interpreta una  de les seves grans creacions



Carles arriba per anunciar la seua partida a Flandes. S'acomiaden, i en aquest moment arriba el rei en companyia del Gran Inquisidor. Aquest darrer vol fer arrestar l'Infant, del qual sospita que vol donar suport als flamencs. Carles es defensa.

L.Pavarotti i Daniella Dessi ens canten la escena final. Riccardo Muti. La Scala 1992.




En aquest moment arriba un monjo. Porta la corona reial i parla amb la veu del difunt emperador Carles V, que temps enrere havia triat Yuste per a retirar-se del món i morir en pau. El rei i tots els presents queden colpits d'estupor. El monjo protegeix Carles enduent-se'l cap a les profunditats del claustre.