Basada en una història de Lord Byron, el llibretista Francesco Maria Piave va traspasar-la a òpera en la qual Verdi tracta el tema del poder. El dux Francesco Foscari empés per la estricta justícia de Loredan ha de condemnar el seu fill, Jacopo, al exili. El paper més important és el del bariton i destaca també la dóna de Jacopo, Lucrezia.
Dos sopranos ens interpreten l'ària de Lucrezia Contarini "Non mi lasciate". La primera es Leyla Gencer. La gravació és de 1957 amb el mestre Gavazzeni
La segona interpretació és del any 2003 a Milà amb Dimitra Theodossiu dirigida per Riccardo Muti
Leo Mucci en el paper de Francesco Foscari, el dux, interpreta "O vecchio cor". La Scala, 2003, dirigit per Nello Santi
El dux Francesco Foscari amb el cor tanca la obra: Questa dunque è l'iniqua mercede. Renato Bruson amb l'orchestra de Parma en l'interpreta al 1985
dimecres, 22 de maig del 2013
dimarts, 14 de maig del 2013
5.- Ernani
Argument.Comentari.
Ernani o L'honor castellà és una òpera en quatre actes amb música de Giuseppe Verdi i libreto de Francesco Maria Piave, sobre un drama de Victor Hugo. Va ser estrenada en el Teatre la Fenice, de Venècia, el 9 de març de 1851. Aquesta òpera va tenir èxit des del principi, especialment per la seva riquesa de melodies.
L'Ernani de Verdi està basat en la reeixida peça teatral de Víctor Hugo (titulada Hernani en la versió del francès), obra que havia introduït el Romanticisme a París, derrotant les convencions del teatre clàssic francès.
Per al final de l'òpera, Verdi va compondre un trio que creia millorava l'original d'Hugo, en tant que l'acció podia desenvolupar-se més ràpidament fins a aconseguir la seva culminación. Aquí, Ernani, Silva i Elvira s'enfronten. Silva reclama la vida d'Ernani, mentre Elvira li demana compassió i Ernani renega del seu destí.
Ernani és una òpera romàntica en el sentit literal de la paraula i això resulta sospitós als ulls del nostre segle però era perfectament creïble en el seu temps on dominava el sentiment romàntic. El libreto es fa més i més dinàmic d'un acte a un altre: el primer acte es perllonga per espai de gairebé una hora i incorpora primer al tenor i després a la soprano, on estableixen la seva personalitat i les emocions que els impulsen. Amb l'entrada del barítono i el baix, la història comença a moure's i des d'aquest moment fins a la fi de l'òpera, succeeix en ràpida progressió i es va desprenent de tots els elements externs fins a arribar a l'últim acte en què sol s'enfronten els tres protagonistes. La música de Verdi armoniza amb els personatges i el seu dilema romàntic, però no pot ser qualificada com òpera de charanga: posseeix un fort accent, conté rudeza i extroversión però també moments veritablement lírics. En definitiva, el resultat global és un bel cant de primera classe.
La ràpida progressió en l'acció, dóna ocasió al músic per a demostrar el seu inesgotable talent melòdic i la seva precisa habilitat teatral: fins a arribar a Rigoletto, mai una partitura verdiana va estar tan satisfeta de melodia. Són melodies senzilles i també elaborades, expressant sentiments tradicionals (l'honor, el tron sense amor, el desafiament o la traïció). És un cabal de cant, de vegades, gallardo i declamatorio, de vegades, orgullós i vehemente. Ernani ve a ser com la quintaesencia del Verdi juvenil per l'espontaneïtat, força, energia i vitalitat de la seva inspiració. Gairebé no hi ha una pàgina que sembli inferior a una altra i tampoc hi ha moments innecessaris i banales.
El seu argument- a diferència de Nabucco i I Lombardi- no estimulava el fervor patriótico però hi ha un moment del cor (Si ridesti il leon vaig donar Castiglia- que desperti de nou el lleó de Castella) que aviat es va transformar popularment en (“Si ridesti il leon vaig donar Venezia”). També la cèlebre aria inicial d'Elvira (“Ernani! Ernani, involami”) es prendria- segons compte la tradició bastants anys després- com un prego a la jove Itàlia perquè Víctor Manuel, rei del Piamonte, l'alliberés de l'abraçada avorrida de l'Imperi Austro-Hongarès.
Luciano Pavarotti interpreta Mercè dilette amici
Leona Mitchell interpreta el paper de Elvira i canta Ernani involami
Carlo Colombara interpreta el paper de Silva i canta Che mai vegg'io
Dmitri Hvorostovsky canta Gran Dio del emperador Carlo.
El cor ens canta Si rideste il leon de Castiglia
O sommo Carlo. Final Acte III. Carlos Alvarez Madrid 2000.
Ernani o L'honor castellà és una òpera en quatre actes amb música de Giuseppe Verdi i libreto de Francesco Maria Piave, sobre un drama de Victor Hugo. Va ser estrenada en el Teatre la Fenice, de Venècia, el 9 de març de 1851. Aquesta òpera va tenir èxit des del principi, especialment per la seva riquesa de melodies.
L'Ernani de Verdi està basat en la reeixida peça teatral de Víctor Hugo (titulada Hernani en la versió del francès), obra que havia introduït el Romanticisme a París, derrotant les convencions del teatre clàssic francès.
Per al final de l'òpera, Verdi va compondre un trio que creia millorava l'original d'Hugo, en tant que l'acció podia desenvolupar-se més ràpidament fins a aconseguir la seva culminación. Aquí, Ernani, Silva i Elvira s'enfronten. Silva reclama la vida d'Ernani, mentre Elvira li demana compassió i Ernani renega del seu destí.
Ernani és una òpera romàntica en el sentit literal de la paraula i això resulta sospitós als ulls del nostre segle però era perfectament creïble en el seu temps on dominava el sentiment romàntic. El libreto es fa més i més dinàmic d'un acte a un altre: el primer acte es perllonga per espai de gairebé una hora i incorpora primer al tenor i després a la soprano, on estableixen la seva personalitat i les emocions que els impulsen. Amb l'entrada del barítono i el baix, la història comença a moure's i des d'aquest moment fins a la fi de l'òpera, succeeix en ràpida progressió i es va desprenent de tots els elements externs fins a arribar a l'últim acte en què sol s'enfronten els tres protagonistes. La música de Verdi armoniza amb els personatges i el seu dilema romàntic, però no pot ser qualificada com òpera de charanga: posseeix un fort accent, conté rudeza i extroversión però també moments veritablement lírics. En definitiva, el resultat global és un bel cant de primera classe.
La ràpida progressió en l'acció, dóna ocasió al músic per a demostrar el seu inesgotable talent melòdic i la seva precisa habilitat teatral: fins a arribar a Rigoletto, mai una partitura verdiana va estar tan satisfeta de melodia. Són melodies senzilles i també elaborades, expressant sentiments tradicionals (l'honor, el tron sense amor, el desafiament o la traïció). És un cabal de cant, de vegades, gallardo i declamatorio, de vegades, orgullós i vehemente. Ernani ve a ser com la quintaesencia del Verdi juvenil per l'espontaneïtat, força, energia i vitalitat de la seva inspiració. Gairebé no hi ha una pàgina que sembli inferior a una altra i tampoc hi ha moments innecessaris i banales.
El seu argument- a diferència de Nabucco i I Lombardi- no estimulava el fervor patriótico però hi ha un moment del cor (Si ridesti il leon vaig donar Castiglia- que desperti de nou el lleó de Castella) que aviat es va transformar popularment en (“Si ridesti il leon vaig donar Venezia”). També la cèlebre aria inicial d'Elvira (“Ernani! Ernani, involami”) es prendria- segons compte la tradició bastants anys després- com un prego a la jove Itàlia perquè Víctor Manuel, rei del Piamonte, l'alliberés de l'abraçada avorrida de l'Imperi Austro-Hongarès.
Luciano Pavarotti interpreta Mercè dilette amici
Leona Mitchell interpreta el paper de Elvira i canta Ernani involami
Carlo Colombara interpreta el paper de Silva i canta Che mai vegg'io
Dmitri Hvorostovsky canta Gran Dio del emperador Carlo.
El cor ens canta Si rideste il leon de Castiglia
O sommo Carlo. Final Acte III. Carlos Alvarez Madrid 2000.
dimecres, 8 de maig del 2013
4.- I lombardi alla prima crociata
ARGUMENT
Acte I - La venjança
Milà, entre 1097 i 1099. A la Basílica de Sant Ambrosi, Arvino ha concedit el perdó al seu germà Pagano, qui temps enrere va agredir-lo en un atac de gelosia, per amor de la bella Viclinda, ara muller d'Arvino. Després de ser proscrit i exiliat, Pagano torna a Milà, amb el perdó dels pares.
Acte II - L'home de la caverna
El segon acte comença a les cambres d'Acciano, tirà d'Antioquia. El tirà invoca la venjança d'Al·là sobre els cristians, que han envaït el seu país. En una cova viu un exiliat Pagano, com a ermità, esperant l'arribada dels cristians. Mentrestant se li presenta Pirro, ara convertit a l'Islam, qui no reconeix Pagano. Pirro li demana ajuda per a obtenir el perdó diví: com a custodi de les portes d'Antioquia, les obrirà als llombards. En el mateix moment apareix Arvino, el qual, sense reconèixer el seu germà, li prega ajuda per salvar la seua filla Giselda. Pagano anuncia que la ciutat caurà aquella mateixa nit; segueix un cor de celebració dels croats (Stolto Allah!).
Acte III - La conversió
A la vall de Josafat. Giselda plora Oronte, el qual, de sobte se li apareix abillat de llombard. No era mort, sinó només ferit. Ambdós (després del duet Teco io fuggo), fugen plegats. Arvino, però, la maleeix després d'haver-la vist fugir amb l'amant (Sì, del ciel che non punisce) i també Pagano, a qui alguns croats han cregut veure al campament. Mentrestant, a la cova, Giselda acompanya Oronte, ferit mortalment. Arriba Pagano i exhorta Oronte a convertir-se per amor a Giselda. El musulmà es converteix, i mor, invocant Giselda, i amb la benedicció de Pagano.
Acte IV - El Sant Sepulcre
A la caverna. Pagano mostra a Arvino la filla assedegada i amb febra, invocant el perdó. La noia delira: se li apareix Oronte en somnis, el qual anuncia als cristians que les aigües de Siloè aplacaran la set que pateixen els croats (Qual prodigio!). Mentrestant, els llombards preguen a Déu, i recorden l'aire fresc, la natura i la pau de la terra llombarda amb la famosa pregària O signor, dal tetto natio. Apareixen Giselda, Pagano i Arvino, i anuncien que han trobat les aigües de Siloè, com havia predit el somni de Giselda. Mentre els cristians celebren la troballa, Pagano, a punt de morir, revela a Arvino que ell no és un simple ermità, sinó també el seu germà, i li demana perdó. Arvino el beneeix mentre Jerusalem cau en mans dels croats.
Ghena Dimitrova canta el Salve Maria
G.A.Gavazzenni dirigeix al 1983 el cor O signore dal tetto natio
L.Gardelli. Plácido Domingo. La mia letizia infondere
Acte I - La venjança
Milà, entre 1097 i 1099. A la Basílica de Sant Ambrosi, Arvino ha concedit el perdó al seu germà Pagano, qui temps enrere va agredir-lo en un atac de gelosia, per amor de la bella Viclinda, ara muller d'Arvino. Després de ser proscrit i exiliat, Pagano torna a Milà, amb el perdó dels pares.
Acte II - L'home de la caverna
El segon acte comença a les cambres d'Acciano, tirà d'Antioquia. El tirà invoca la venjança d'Al·là sobre els cristians, que han envaït el seu país. En una cova viu un exiliat Pagano, com a ermità, esperant l'arribada dels cristians. Mentrestant se li presenta Pirro, ara convertit a l'Islam, qui no reconeix Pagano. Pirro li demana ajuda per a obtenir el perdó diví: com a custodi de les portes d'Antioquia, les obrirà als llombards. En el mateix moment apareix Arvino, el qual, sense reconèixer el seu germà, li prega ajuda per salvar la seua filla Giselda. Pagano anuncia que la ciutat caurà aquella mateixa nit; segueix un cor de celebració dels croats (Stolto Allah!).
Acte III - La conversió
A la vall de Josafat. Giselda plora Oronte, el qual, de sobte se li apareix abillat de llombard. No era mort, sinó només ferit. Ambdós (després del duet Teco io fuggo), fugen plegats. Arvino, però, la maleeix després d'haver-la vist fugir amb l'amant (Sì, del ciel che non punisce) i també Pagano, a qui alguns croats han cregut veure al campament. Mentrestant, a la cova, Giselda acompanya Oronte, ferit mortalment. Arriba Pagano i exhorta Oronte a convertir-se per amor a Giselda. El musulmà es converteix, i mor, invocant Giselda, i amb la benedicció de Pagano.
Acte IV - El Sant Sepulcre
A la caverna. Pagano mostra a Arvino la filla assedegada i amb febra, invocant el perdó. La noia delira: se li apareix Oronte en somnis, el qual anuncia als cristians que les aigües de Siloè aplacaran la set que pateixen els croats (Qual prodigio!). Mentrestant, els llombards preguen a Déu, i recorden l'aire fresc, la natura i la pau de la terra llombarda amb la famosa pregària O signor, dal tetto natio. Apareixen Giselda, Pagano i Arvino, i anuncien que han trobat les aigües de Siloè, com havia predit el somni de Giselda. Mentre els cristians celebren la troballa, Pagano, a punt de morir, revela a Arvino que ell no és un simple ermità, sinó també el seu germà, i li demana perdó. Arvino el beneeix mentre Jerusalem cau en mans dels croats.
Ghena Dimitrova canta el Salve Maria
G.A.Gavazzenni dirigeix al 1983 el cor O signore dal tetto natio
L.Gardelli. Plácido Domingo. La mia letizia infondere
dimecres, 1 de maig del 2013
3.- Nabucco
ARGUMENT
Part I 'Així ha dit el Senyor, Vet ací, jo lliure aquesta ciutat entre les mans del rei de Babilònia; ell la destruirà amb el foc' (Jeremies 21:10) Interior del Temple de Jerusalem Els Jueus han estat vençuts i Nabucco està a punt d'entrar a Jerusalem. El sum sacerdot Zaccaria demana al poble que no desespere i tinga fe en Déu. La presència d'una hostatge, Fenena, jove filla de Nabucco, pot assegurar la pau. Zaccaria confia Fenena a Ismaele, nebot del rei de Jerusalem i enviat a Babilònia. Però Fenena i Ismaele s'estimen, i aquest li demana que fugi davant el risc de perdre la vida. La filla major de l'ancià Nabucco, Abigaille, apareix disfressada al temple en companyia d'un grup de soldats. Abigaille també està enamorada d'Ismaele. En descobrir els amants, amenaça Ismaele: si no abandona Fenena, Abigaille acusarà aquesta de traïció. El rei mateix fa la seua entrada. Zaccaria el desafia, amenaçant en matar Fenena amb un punyal. Ismaele intervé per a deslliurar-la. Nabucco respon ordenant la destrucció del temple, i els jueus acusen Ismaele de traïdor.
Part II: L'impiu 'Vet ací...! la tempesta del Senyor ha esclatat, i caurà sobre el cap de l'impiu' (Jeremies 30:23) Escena 1: El Palau a Babilònia Nabucco està lluny, en la guerra, i ha nomenat Fenena la seua regent. Abigaille ha descobert un document que prova que ella (Abigaille) no és filla de Nabucco, sinó una esclava. El gran sacerdot de Baal, en companyia dels mags, informen a Abigaille que Fenena ha alliberat els captius jueus. Abigaille decideix donar un colp per treure a Fenena del tron, fent circular el rumor que Nabucco és mort en la batalla. Escena 2: Una sala del Palau a Babilònia Fenena s'ha convertit al judaisme i Ismaele s'ha reconciliat amb els seus. Però hom anuncia que Nabucco és mort, i Abigaille, amb el suport del gran sacerdot de Baal, demana la corona de Fenena. Inesperadament, el mateix Nabucco fa la seua aparició i menyspreant tant a Baal com al Déu dels jueus que ell mateix ha vençut, es declara a si mateix Déu. Quan Zaccaria protesta, Nabucco ordena que tots els jueus siguen aniquilats. Aleshores Fenena manifesta que ella compartirà la sort dels jueus. En repetir de nou que és un Déu ('Non son piu re, son dio'), Nabucco es colpejat per un llamp i perd el sentit. La corona cau a terra, i Abigaille la recull.
Part III: La profecia 'Les bèsties del desert habitaran a Babilònia, i els mussols també hi habitaran'. Jeremies Escena 1: Els jardins penjants de Babilònia El gran sacerdot presenta a Abigaille el reial decret de la mort dels jueus i de Fenena. Nabucco entra semblant un boig, i reclama el seu tron. Abigaille el persuadeix de ratificar el decret, però Nabucco demana que Fenena siga salvada. Confessa a Abigaille que no és filla seua, sinó una esclava. Abigaille es burla d'ell, destruint el document amb l'evidència del seu vertader origen. Comprenent que ara no és més que un presoner, Nabucco suplica per la vida de Fenena. Abigaille exulta de poder. Escena 2: Riberes del riu Èufrates Els jueus, lluny de la seua pàtria canten Va pensiero, sull'ali dorate (Vés pensament, sobre ales daurades...) Zaccaria de nou els exhorta a tenir fe: Déu enderrocarà Babilònia.
Part IV: L'ídol trencat 'Baal està confós, els seus ídols s'han trencat a trossos.' Jeremies Escena 1: El Palau a Babilònia Nabucco es desperta, ha recuperat la força i l'enteniment. Veu a Fenena encadenada, conduïda al patíbul. Demanant ajuda a Déu, promet reconstruir el Temple de Jerusalem i seguir la fe vertadera. Amb un grapat de soldats lleials es disposa a castigar els traïdors i rescatar Fenena. Escena 2: Els jardins penjants de Babilònia Quan els jueus i Fenena es preparen per al sacrifici en l'altar de Baal, Nabucco irromp, espasa en mà. Nabucco ordena trencar l'ídol, però aquest es desploma per si mateix. Nabucco proclama que els jueus són lliures. Un nou temple serà erigit al seu Déu. Entra Abigaille. S'ha enverinat a si mateixa. Expressa els seus remordiments, demana perdó a Fenena i mor. Zaccaria aclama Nabucco com a servent de Déu i rei de reis.
Maria Guleghina ens interpreta la impresionant ària de Abigaille.
"Donna chi sei?, duo de Nabucco i Abigaille. Zeljko Lucic i Jadranka Jovanovic canten en 2011.
Com podríem oblidar el cor d'hebreus del Nabucco?
Cor del MET el 2002. James Levine dirigia.
Part I 'Així ha dit el Senyor, Vet ací, jo lliure aquesta ciutat entre les mans del rei de Babilònia; ell la destruirà amb el foc' (Jeremies 21:10) Interior del Temple de Jerusalem Els Jueus han estat vençuts i Nabucco està a punt d'entrar a Jerusalem. El sum sacerdot Zaccaria demana al poble que no desespere i tinga fe en Déu. La presència d'una hostatge, Fenena, jove filla de Nabucco, pot assegurar la pau. Zaccaria confia Fenena a Ismaele, nebot del rei de Jerusalem i enviat a Babilònia. Però Fenena i Ismaele s'estimen, i aquest li demana que fugi davant el risc de perdre la vida. La filla major de l'ancià Nabucco, Abigaille, apareix disfressada al temple en companyia d'un grup de soldats. Abigaille també està enamorada d'Ismaele. En descobrir els amants, amenaça Ismaele: si no abandona Fenena, Abigaille acusarà aquesta de traïció. El rei mateix fa la seua entrada. Zaccaria el desafia, amenaçant en matar Fenena amb un punyal. Ismaele intervé per a deslliurar-la. Nabucco respon ordenant la destrucció del temple, i els jueus acusen Ismaele de traïdor.
Part II: L'impiu 'Vet ací...! la tempesta del Senyor ha esclatat, i caurà sobre el cap de l'impiu' (Jeremies 30:23) Escena 1: El Palau a Babilònia Nabucco està lluny, en la guerra, i ha nomenat Fenena la seua regent. Abigaille ha descobert un document que prova que ella (Abigaille) no és filla de Nabucco, sinó una esclava. El gran sacerdot de Baal, en companyia dels mags, informen a Abigaille que Fenena ha alliberat els captius jueus. Abigaille decideix donar un colp per treure a Fenena del tron, fent circular el rumor que Nabucco és mort en la batalla. Escena 2: Una sala del Palau a Babilònia Fenena s'ha convertit al judaisme i Ismaele s'ha reconciliat amb els seus. Però hom anuncia que Nabucco és mort, i Abigaille, amb el suport del gran sacerdot de Baal, demana la corona de Fenena. Inesperadament, el mateix Nabucco fa la seua aparició i menyspreant tant a Baal com al Déu dels jueus que ell mateix ha vençut, es declara a si mateix Déu. Quan Zaccaria protesta, Nabucco ordena que tots els jueus siguen aniquilats. Aleshores Fenena manifesta que ella compartirà la sort dels jueus. En repetir de nou que és un Déu ('Non son piu re, son dio'), Nabucco es colpejat per un llamp i perd el sentit. La corona cau a terra, i Abigaille la recull.
Part III: La profecia 'Les bèsties del desert habitaran a Babilònia, i els mussols també hi habitaran'. Jeremies Escena 1: Els jardins penjants de Babilònia El gran sacerdot presenta a Abigaille el reial decret de la mort dels jueus i de Fenena. Nabucco entra semblant un boig, i reclama el seu tron. Abigaille el persuadeix de ratificar el decret, però Nabucco demana que Fenena siga salvada. Confessa a Abigaille que no és filla seua, sinó una esclava. Abigaille es burla d'ell, destruint el document amb l'evidència del seu vertader origen. Comprenent que ara no és més que un presoner, Nabucco suplica per la vida de Fenena. Abigaille exulta de poder. Escena 2: Riberes del riu Èufrates Els jueus, lluny de la seua pàtria canten Va pensiero, sull'ali dorate (Vés pensament, sobre ales daurades...) Zaccaria de nou els exhorta a tenir fe: Déu enderrocarà Babilònia.
Part IV: L'ídol trencat 'Baal està confós, els seus ídols s'han trencat a trossos.' Jeremies Escena 1: El Palau a Babilònia Nabucco es desperta, ha recuperat la força i l'enteniment. Veu a Fenena encadenada, conduïda al patíbul. Demanant ajuda a Déu, promet reconstruir el Temple de Jerusalem i seguir la fe vertadera. Amb un grapat de soldats lleials es disposa a castigar els traïdors i rescatar Fenena. Escena 2: Els jardins penjants de Babilònia Quan els jueus i Fenena es preparen per al sacrifici en l'altar de Baal, Nabucco irromp, espasa en mà. Nabucco ordena trencar l'ídol, però aquest es desploma per si mateix. Nabucco proclama que els jueus són lliures. Un nou temple serà erigit al seu Déu. Entra Abigaille. S'ha enverinat a si mateixa. Expressa els seus remordiments, demana perdó a Fenena i mor. Zaccaria aclama Nabucco com a servent de Déu i rei de reis.
Maria Guleghina ens interpreta la impresionant ària de Abigaille.
"Donna chi sei?, duo de Nabucco i Abigaille. Zeljko Lucic i Jadranka Jovanovic canten en 2011.
Com podríem oblidar el cor d'hebreus del Nabucco?
Cor del MET el 2002. James Levine dirigia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)