dilluns, 30 de setembre del 2013

Es pot dir alguna cosa més?

NO.
Des del més de juliol no hi ha director general. Fa pocs dies Joan Matabosch, el director artístic, ha fichat pel Real de Madrid, substituint G. Mortier. El director del cor, Jose Luis Basso se'n va a Paris. I com a únic directiu resta Josep Pons, el director musical que veurem quan dura.
El conseller Mascarell està mising, El patronat encapçalat per en joaquim Molins continua esperant que la empresa encarregada de la selecció trobi el candidat ideal. Sembla que ja el tenen però no es farà públic fins el dia 4. Com si esperar fos una solució en aquestes circumstàncies.
I planejant per sobre de tot  els diners. Fa quatre anys hi havia un pressupost de quasi 60 milions d'euros. El d'aquesta temporada no arribarà als quaranta.
Se'ns omple la boca de la categoria del Liceu i a dia d'avui estem en una pendent en la qual és difícil per no dir impossible aturar-se. Ens anem de cap a la segona divisió, amb temporades curtes,  obres conegudes per recuperar part del públic perdut i cantants que no s'adiuen amb la tradició liceísta.
Les campanyes de pidolar diners  als espectadors i atraure mecenes nordamericans no semblen tenir gran èxit. I els patrocinadors sembla que prefereixen invertir en altres teatres.
I no oblidem els treballadors. L'ERO del setembre i el del juliol del 2014 marquen les il·lusions de tota la plantilla, disminuida en els seus cossos estables i amb la sorpresa de que la demanda del ERO ha estat mal gestionada i encara no saben si cobraran l'atur aquest mes.
Finalment els espectadors, abonats o no. Desil·lusió, preocupació, tristesa, cap esperança que allò que s'enfonsa és pugui reflotar, si més no a curt termini.
Alguna cosa més?

23.- Un ballo in maschera

Nota inicial
Un ballo in maschera (Un ball de màscares) és una òpera en tres actes de Giuseppe Verdi sobre llibret d'Antonio Somma. Està basada en el llibret d'Eugène Scribe Gustave III al qual va posar música Daniel Auber, inspirat al seu torn en els esdeveniments que van envoltar l'assassinat del rei Gustau III de Suècia en un ball de disfresses l'any 1792. L'estrena va tenir lloc alTeatro Apollo de Roma, el 17 de febrer de 1859.
Un ballo in maschera va ser una de les òperes més problemàtiques de Verdi. Durant la seua composició, la censura va exigir grans canvis, fins i tot demanant més alteracions de les que Verdi estava disposat a acceptar. Aleshores, Verdi va trencar el contracte amb el teatre, que el va demandar, i Verdi va contraatacar amb una demanda per difamació. Finalment la lluita legal va concloure amb la retirada de les acusacions per part del teatre, i amb el compromís de Verdi d'acabar l'òpera. Malgrat tot, abans de l'estrena a Roma, l'acció va haver de traslladar-se d'Estocolm a Boston i el rei Gustau va ser substituït pel comte de Warwick, atès que les autoritats no permetien que una obra de teatre incloguera un regicidi.

Lloc de l'acció: Boston, (Massachusetts).
Temps: finals del Segle XVIII.

Acte I

Quadre I

El comte de Warwick, Riccardo, obra la seva audiència matutina a la que assisteixen diversos súbdits, entre ells alguns enemics seus que planegen el seu assassinat. El patge Oscar li proporciona la llista de convidats al pròxim ball de màscares. La llista inclou Amèlia, esposa del seu secretari Renato, de la qual el comte està enamorat en secret. 

Luciano Pavarotti interpreta "La rivredo nell'estasi" al MET el 1980 dirigit per G. Patané



Renato posa en guàrdia el comte davant els rumors de conspiració. El comte es troba alleujat de què Renato no sospiti els seus sentiments vers la seva esposa, i no fa massa cas de les advertències. Un jutge sol·licita l'exili d'Ulrica, una bruixa, però el patge Oscar la defensa. El comte, divertit proposa d'anar a visitar la vella bruixa.

D'una representació a Parma el 2011 escoltem l'ària d'Òscar "Volta la terrea" interpretada per Serena Gamberoni i la direcció de Gianluigi Gelmetti

Quadre 2

A la cabana de la bruixa. La vella està envoltada d'una gran gentada que demana els consells més diversos. El comte i la seva cort han assistit d'incògnit.

La bruixa Ulrica profetitza a "Re dell'abisso, affrettati" el què ha de passar. La gran Ewa Podles, a Madrid el 1998, dirigida per Luis Anton Garcia Navarro



Un mariner demana saber quina recompensa rebrà pels llargs anys de servei al comte. Riccardo li introdueix a la butxaca uns diners i una carta de recomanació. Una dama noble demana consell per oblidar un amor prohibit. Es tracta d'Amèlia, que també ha assistit d'incògnit. Ulrica li recomana unes herbes que haurà de recollir ella mateixa per la nit prop del patíbul. Amèlia decideix anar per les herbes, i Riccardo sospitant que ell mateix pot ser l'amor prohibit, decideix seguir-la. Riccardo, disfressat de pescador, li demana a Ulrica pel seu futur. Aqueste profetitza que serà assassinat per la primera persona en estrènyer-li la mà, que resulta ser Renato. Tots desconfien de la veracitat de la profecia, tot i que Ulrica intenta convèncer-los de la seva infal·libilitat.

Claudio Abbado dirigia la orquestra del Covent Garden l'any 1975 i Plácido Domingo cantava "Di tu se fedele"

Acte II

Amelia busca les herbes màgiques.

Katia Ricciarelli canta "Ecco l'orrido campo. Ma dall'arido stelo divulsa" al MET el 1980 diridida per G. Patané.



Apareix Riccardo, que li confessa el seu amor. Ella no sap ben bé què fer, perquè també estima el seu espòs. Arriba Renato i adverteix a Riccardo del perill que corre a causa de la conspiració. Riccardo ha d'anar-se'n i deixa la dona emmascarada en companyia de Renato, demanant-li que la porte a la ciutat sense preguntar-li el seu nom. Apareixen llavors els conspiradors, que ataquen Renato confonent-lo amb el comte. Amèlia, en intentar protegir-lo, desvetlla la seua identitat. Els conspiradors es burlen de l'espós enganyat, i ell, furiós de gelosia cita aquests per a l'endemà.

Lado Ataneli com Renato, Simon Orfila com a Samuel i Celestino Varela com a Tom tanquen el segon acte ("Ve si de notte") en la "escandalosa" representació liceísta de la temporada 2000-2001.

Acte III

Quadre I

Renato decideix venjar la seua vergonya assassinant Riccardo en lloc de la seua esposa, aquesta demana veure al seu fill.

Aprille Millo canta al MET el 1990 "Morro ma prima in grazia" sota la direcció de James Levine.


 Arriben Tom i Samuel, i es decideix que serà Renato qui matarà el comte. 

Leo Nucci canta "Eri tu chi machiavi..." el 1992 a Nova York sota la direcció de J. Levine.



En una conversa entre Oscar i Amèlia aquest li dóna la invitació per al ball de màscares. Amèlia sospita que el ball pot ser una trampa mortal per a Riccardo.

Quadre II

Gabinet del comte. Riccardo, que es deu tant a l'amistat amb Renato i a l'amor a Amèlia, decideix enviar tots dos a Anglaterra per tal d'evitar temptacions. Rep una carta anònima (d'Amèlia) que el posa en guàrdia de nou front a un intent d'assassinat, però el compte no en fa cas.

Josep Carreras canta  "Ma se m'e forza perderte.."  a Paris el 1981.Dirigia Jean Claude Casadesus.

Quadre III

El ball de màscares. Els conspiradors disfressats dissimulen entre el públic assistent. Renato obtè d'Oscar amb amenaces quina disfressa porta el comte. Amèlia intenta que el comte abandone el ball. Finalment el comte és assassinat per Renato. El comte, moribund, perdona els conspiradors i revela que Amèlia mai no ha estat infidel al seu espòs.

Finale. Concertante. Riccardo: F.Meli. Parma 2011. Director G. Germetti.

dimecres, 25 de setembre del 2013

22.- Simon Boccanegra

Sinopsi argumental

Temps: mitjans del Segle XIV.
Lloc: Gènova i la seva rodalia.

Pròleg

Paolo persuadeix Pietro a donar suport al nomenament de Simon Boccanegra com a dux de Gènova. Boccanegra accepta, pensant que amb el nou càrrec Fiesco acceptarà que puga veure la seua filla, a la que son pare manté empresonada justament per a impedir la unió d'aquesta amb el plebeu Boccanegra. Pietro expressa també el seu suport a Boccanegra. Apareix Fiesco, dolgut perquè la seua filla ha mort, no obstant no dóna la notícia de la mort a Boccanegra.

Ruggero Raimondi interpreta sota la direcció de Claudio Abbado l'any 1984 a lÒpera de Viena "Il lacerato spirito"


Boccanegra s'acosta a Fiesco i li demana perdó. Aquest promet clemència només si Boccanegra li atorga la custòdia de la filla que Boccanegra va tenir amb Maria. Boccanegra li explica que aquesta filla va desaparèixer en estranyes circumstàncies. Boccanegra penetra en el palau de Fiesco i troba el cos sense vida de la seua estimada, fora el poble l'aclama com a nou dux.

Acte I

Escena 1

Vint-i-cinc anys després. El dux ha desterrat la majoria dels seus oponents polítics i ha confiscat les seves propietats. En el castell Grimaldi, Fiesco, per evitar ser descobert, usa el nom d'Andrea Grimaldi, i conspira junt amb altres enemics de Boccanegra, per destronar aquest. Fa anys, els Grimaldi van adoptar la filla de Boccanegra i néta de Fiesco, que es trobava recollida com a òrfena en un convent. La van anomenar Amelia, esperant que heretara la fortuna familiar, en haver estat desterrats els seus germans. Amelia espera el seu amant, Gabriele Adorno.

Anja Harteros interpreta a Amèlia en "Come in quest'ora..." l'any 2010 a la Scala de Milà. Dirigia Gianandrea Gavazzeni.



Aquest fa la seva aparició, i Amelia l'avisa dels riscos que corre en participar en la conspiració. S'anuncia que el dux està a punt d'arribar. Amelia, tement que li siga arranjat un matrimoni forçat amb Paolo, urgeix Adorno a demanar la seua mà a son pare. Fiesco accepta però revela que Amelia és d'origen humil. Quan Adorno manifesta que això no és un impediment per a ell, Fiesco beneïx el matrimoni. Apareix Boccanegra. Perdona els germans exiliats d'Amelia, però aquesta refusa el matrimoni amb Paolo. Quan confessa a Boccanegra que és adoptada, ell s'adona que es tracta de la seua filla perduda.

K.Ricciarelli i P.Capuccilli canten "Figlia a tal nome", el duo de Amelia i Simon al Tokio l'amy 197 sota la direcció de Oliverio de Fabritiis. 


Finalment reunits, manifesten la seua alegria. Quan aplega Paolo, Boccanegra li nega el permís per al projectat matrimoni. Enfurismat, Paolo decideix raptar Amelia.

Escena 2[modifica]

Sessió del Senat. El dux és interromput pel so de la multitud que demana el cap de Boccanegra. Ordena que s'obrin les portes i la gentada penetra arrosegant Adorno. Adorno confessa haver assassinat Lorenzino per l'intent de rapte d'Amelia, ordenat per un oficial desconegut. Adorno creu que es tracta de Boccanegra i està a punt d'atacar-lo quan apareix Amelia i atura la baralla. Boccanegra arresta a Adorno. Bocanegra arriba a la conclusió que l'autor de l'intent de rapte ha estat Paolo, i obliga a tothom, fins i tot al mateix Paolo, a maleir al culpable.

Plácido Domingo canta com a bariton el paper de Simon el final del primer acte "Plebe, patriza..." Amèlia és Marina Poplavskaya. La representació va ser a la ROH el 2010 dirigits per Pappano

Acte II

Paolo i Fiesco discuteixen els plans per a assassinar Boccanegra, però Fiesco hi refusa. Paolo li diu a Adorno que Amelia és amant del dux, amb l'esperança que Adorno assassinarà Boccanegra. Amelia apareix, i Adorno l'acusa d'infidelitat.

Josep Carreras canta l'aria d'Adorno "Cielo pietoso..." a l'Opera de Viena el 1984.



Ella declara que només estima a Adorno, però no explica que Boccanegra és son pare perquè la família d'Adorno va ser assassinada pel dux. Adorno s'amaga en aparèixer Boccanegra. Amelia manifesta a Boccanegra que estaria disposta fins a morir per Adorno. Boccanegra es compromet a perdonar-lo. Beu d'una botella de vi enverinada i cau adormit. Adorno intenta matar-lo, però Amelia l'atura. Boccanegra es desperta i revela que Amelia és la seua filla. Adorno demana perdó i promet lluitar pel dux.

Acte III

Paolo és condemnat a mort per liderar la conjura contra el dux. Fiesco ha estat posat en llibertat. Paolo confessa a Fiesco que ha enverinat Boccanegra. Fiesco es plega davant de Boccanegra, que és moribund. Boccanegra reconeix el seu vell enemic, però és feliç de dir-li que Amelia és la seua néta. Fiesco sent un gran remordiment i confessa a Boccanegra l'enverinament. Adorno i Amelia, recentment casats, troben el pare i l'avi reconciliats. Boccanegra demana que Adorno siga nomenat el seu successor, i després mor, Fiesco proclama el nou dux.

La tràgica història acaba amb la mort de Simon Boccanegra. Nucci, Rey, Sartori, Polgar són els seus intèrprets a la ROH dirigits per Antoni Pappano l'any 2009.

dilluns, 16 de setembre del 2013

21.- I vespri siciliani

Sinopsi argumental

Acte I

Plaça del mercat de Palerm. Sicília es troba sota ocupació francesa, sent Guy de Montfort el governador designat per pa potència invasora. La duquessa Elena, germana d'un màrtir per la llibertat de Sicília, s'ha convertit en símbol de la resistència.

Anita Cerquetti canta "o mio fratel...Coraggio su, coraggio" amb la Radio de Torino sota la direccio de Mario Rossi el 1955



En eixir de l'església, un soldat l'obliga a cantar i ella tria una cançó siciliana que exalta la llibertat. Arriba Montfort i tots fugen, excepte el jove Arrigo, que acaba d'eixir de la presó, a la que havia estat condemnat pels francesos i enamorat d'Elena, per qui és correspost. Arrigo s'enfronta a Montfort, i aquest, sorprès pel coratge del jove tracta de confraternitzar amb ell, però Arrigo el rebutja amb orgull.

Acte II

Una vall pròxima a Palerm. El metge Procida torna després d'un llarg exili.

Ferruccio Furlanetto canta "O tu Palermo", l'ària de Procida, a la Scala sota la direcció de Riccardo Muti el 1990



S'ha confabulat amb Elena i Arrigo per iniciar una revolta contra els francesos, amb la que a més a més pretenten venjar la mort del germà d'Elena. Però Montfort ordena detenir a Arrigo, qui és portat al seu palau. Això unit a un intent d'uns soldats francesos de raptar les dones assistents a una boda, encèn la ira popular, i els conspirador planegen entrar disfressats al palau i assassinar a Montfort.

Acte III

Quadre I

Montfort, a travès d'una carta de la seua antiga esposa, redactada poc abans de la mort d'aquesta, s'ha assabentat que Arrigo és el seu fill. Així li ho fa saber a Arrigo, però aquest el rebutja, comunicant-li que mai no podrà sentir cap a ell un amor filial.

Sherrill Milnes i Plácido Domingo canten el duo "Quando al mio sen..." a Londres amb la orquestra New Philarmonia dirigida per James Levine el 1973.



Quadre II

El duc de Montfort dóna un esplendorós ball. Procida i Elena s'internen emmascarats amb la intenció d'assassinar Montfort. Arrigo sofreix un conflicte interior: per una banda vol la llibertat del seu poble, per altra tem l'assassinat de son pare. Li comunica a Montfort que corre perill, però aquest decideix no prendre cap precaució i romandre en el saló. En el moment en què Elena intenta apunyalar Montfort, Arrigo s'interposa i salva son pare. Elena i Procida, desconeixedors de la relació entre Montfort i Arrigo, prenen a aquest últim per un traïdor.

Acte IV

La presó. Elena i Procida han estat arrestats i seran condemnats a mort. Arrigo li explica a Elena el motiu del seu capteniment, i aquesta el perdona.

Leyla Gencer and Gastone Limarilli canten "O sdegni miei" amb la Orchestra del Teatro dell`Opera di Roma
dirigits per Gianandrea Gavazzeni, 1964.



Arrigo comunica a son pare que morirà amb els condemnats llevat que siguen alliberats. Montfort accedeix a alliberar-los sota una condició: Arrigo haurà de reconèixer-lo com a pare; condició que és acceptada per Arrigo. Montfort, com a senyal de bona convivència entre francesos i sicilians proposa el casament d'Elena i Arrigo, però Procida no veu en aquest esdeveniment més que una altra oportunitat d'esvalotar els sicilians per a obtenir la llibertat.

Acte V

Jardí del palau de Montfort. Arrigo i Elena estan alegres en pensar que el seu casament portarà la pau.

Montserrat Caballé interpreta "Mercè dilette amiche" en directe al MET, l'any 1974 sota la direcció de James Levine.


Apareix Procida i explica a Elena el seu pla: quan sonen les campanes anunciant la boda, el poble atacarà els francesos. Elena renuncia al casament per tal d'evitar l'enfrontament i la guerra, davant l'estupor d'Arrigo, que no comprèn la traïció d'Elena. Però Montfort l'obliga a casar-se per la força. En sonar les campanes el poble cau sobre Montfort i els francesos.

diumenge, 8 de setembre del 2013

20.- La Traviata

ARGUMENT

Acte I

París i els seus voltants, a mitjan segle XIX. Violetta Valéry, cèlebre cortesana, oferix una festa en el saló de la seva casa de París. El comte Gastone es presenta amb el seu amic Alfredo Germont, un jove noble que fa temps que està enamorat de Violetta. Mentre passegen pel saló, Gastone conta a Violetta que Alfredo la vol, i que, quan estava malalta, va acudir cada dia a la seva casa per a interessar-se per la seva salut. Alfredo se'ls uneix i confirma les paraules de Gastone.
El baró Douphol, actual amant de Violetta, s'espera a acompanyar-la al saló, on li demanen que faci un brindis. Ell es nega a fer-lo i llavors és Alfredo el que invita els presents a alçar les copes.
Els convidats es traslladen a l'habitació del costat on s'escolta l'orquestra de ball. Violetta se sent marejada i demana als seus amics que vagin davant i que la deixen descansar fins que es recuperi. Alfredo entra i es mostra preocupat per la seva delicada salut. Després li declara el seu amor. Al principi Violetta el rebutja. No obstant això, hi ha alguna cosa en Alfredo que la commou. Quan el jove està a punt d'anar-se'n, ella promet tornar a veure'l l'endemà.
Els convidats se'n van. Ja a soles, Violetta, acostumada a gaudir de la vida amb llibertat i sense lligaments, es pregunta si l'atractiu pretendent que acaba de conèixer podria ser l'amor de la seva vida. Fora d'escena se sent la veu d'Alfredo que canta a l'amor.

Acte II

Quadre I

Tres mesos més tard, Alfredo i Violetta conviuen en una tranquil·la casa de camp als afores de París. Violetta està enamorada i ha abandonat totalment la seva vida anterior. Alfredo, a soles, medita feliç sobre l'amor que els uneix. Arriba Annina, la criada, que comenta a Alfredo que acaba de vendre a París una gran part de les pertinences de Violetta per a poder costejar la retirada vida en el camp. Alfredo, sorprés, se'n va immediatament cap a París per a ocupar-se personalment de l'assumpte.
Violetta torna a casa i rep una invitació de la seva amiga Flora per a una festa a París aquella mateixa nit. Un criat anuncia una visita. És el pare d'Alfredo, Giorgio Germont, que demana a la dama que trenqui la relació amb el seu fill, ja que la mala reputació de Violetta amenaça el compromís de la seua filla amb un jove de bona família. Amb gran remordiment i horroritzada, accedix a la cruel petició de Germont. Aquest, en un gest de gratitud pel seu sacrifici i admirat per la noblesa de la dama, la besa al front i ella es queda plorant.
Violetta dóna a Annina una nota dirigida a Flora en què accepta la invitació a la festa. Es disposa a escriure una carta a Alfredo. Aquest apareix i ella amb penes i treballs pot controlar la tristor. Li parla repetidament del seu amor incondicional i es despedeix d'ell sense explicacions. Abans d'anar-se'n cap a París, Violetta entrega al seu criat la carta que ha redactat per a Alfredo. Quan aquest la llegeix se sent defallir. Germont apareix en aquell instant i tracta de consolar el seu fill. Però Alfredo sospita que el baró està darrere d'esta separació, ja que la invitació a la festa de Flora que troba damunt de la taula del despatx així li ho confirma. Enfurismat, decidix acudir aquella nit a la festa. Germont intenta aturar-lo però Alfredo se'n va.

Quadre II

A la festa, el marqués d'Obigny conta a Flora que Violetta i Alfredo s'han separat. L'amfitriona crida els artistes perquè entretinguen els convidats. Gastone i els seus amics s'unixen als toreros i canten. Violetta arriba amb el baró Douphol. S'adonen de la presència d'Alfredo a la taula de jocs. Quan els veu, clama que s'emportarà Violetta a la seva casa. Molest pels comentaris d'Alfredo -aquesta nit afortunat en el joc-, el baró s'assenta a jugar amb ell. Alfredo guanya un bon grapat de diners en les apostes. Flora anuncia que el sopar està preparat. Mentrestant tots surten de la sala, Violetta invita Alfredo a abandonar la festa, ja que té por que la ira del baró el porti a reptar-lo a un duel. Aquesta malinterpreta la seva preocupació i li demana que admeti que està enamorada del baró. Ella ho reconeix amb gran pesar. Alfredo, furiós, fa vindre els convidats perquè siguin testimonis del que ha de dir. Humilia i denuncia Violetta públicament i llança els diners que ha guanyat als seus peus com a símbol vergonyós de deute que ha quedat saldat.
Ella cau desmaiada. Els convidats recriminen Alfredo. De sobte entra en el saló Germont, que de seguida comprèn què ha passat i rebutja indignat el comportament del seu fill. El baró repta Alfredo a un due
 

Acte III

Habitació solitària de la casa de Violetta a París. El doctor Grenvil anuncia a Annina que Violetta no viurà molt més, ja que ha empitjorat a causa de la tuberculosi. Sola a l'habitació, en la misèria, Violetta llegeix una carta en què Germont li fa saber que el baró només va sortir ferit del duel amb Alfredo. També la consola contant-li en la missiva que ha informat el seu fill del sacrifici que ella ha fet per ell i per la seva germana, i que envia Alfredo a veure-la immediatament per a demanar-li perdó. No obstant això, Violetta sap que és massa tard.
Annina entra en la desolada habitació per a anunciar l'arribada d'Alfredo. Els amants es retroben i Alfredo suggerix anar-se'n de París. Però ella sap que el temps se li acaba. El pare d'Alfredo arriba amb el doctor i es lamenta pel que ha fet. Violetta mor als braços d'Alfredo.

FRAGMENTS

ACTE PRIMER

En una festa Alfredo, el noi, li declara el seu amor a Violeta, la noia. Brindis. Teatre Verdi Busetto, 2002. Zeffirelli. Stefania Bonfadelli, Scott Pipper. Domingo



Però aquesta, pel que ja heu llegit, encara que enamorada, acaba decidint que no vol cap lligam. Edita Gruberova. Venezia 1992. Shicoff. Pizzi. Rizzi.



ACTE SEGON (QUADRE PRIMER)

La parella ha anat a viure al camp. Són feliços pero tenen dificultats econòmiques. Mentre Alfredo va a demanar ajuda al seu pare, Aquest, Giorgio Germont, es presenta a Violetta i li demana que per l'honor familiar, abandoni Alfredo. Aquesta decideix sacrificar-se i s'acomiada d'Alfredo sense dir-li les causes.



El pare Giorgio Germont li recorda a Alfredo la seva infantesa en un ària per a baríton del millor de la producció verdiana. "Di Provenza". El gran Leo Nucci la interpreta en el Royal Opera House el 1994



ACTE SEGON (QUADRE SEGON)

Enfurismat, Alfredo va a la festa de Flora i davant tothom llença diners a Violetta que cau desmaiada. Canta Cerny al festival de Herrenchiesse el juliol de 2007



ACTE TERCER

Després que Alfredo la rebutgés pensant que havia tornat a la seva antiga vida, Violetta, malalta, rememora el passat "Addio del passato". El final s'apropa. Angela Gheorgiu la canta a la Opera de Nova York el 2006.


Alfredo i Giorgio Germont arriben per demanar perdó a Violetta. Però és massa tard. Georghiu-Cura a la Arena de Verona el 2003 sota la direcció de Daniel Oren


dissabte, 7 de setembre del 2013

Actualitat Liceística: Director General y Director Artístic

El Liceu està aquest mes de setembre tancat i barrat a conseqüència de l'ERO que ajudi amb el sacrifici dels treballadors a reduir les conseqüències econòmiques de la crisi
Com a contrapunt a la notícia sobre Verdi i Berlín que teniu en aquesta mateixa pàgina, el panorama del Liceu és una mica desolador.
El gran sanedrin, encapçalat pel Sr. Molins, sembla que continua esperant la decisió de la empresa que ha d'escollir el nou director general, càrrec que en aquests moments està vacant. Esperem que encertin, els de la empresa  vull dir, perquè si no serà la riota del món i una vergonya per tots.
En castellà diuen que "a perro sarnoso todo son pulgas". Doncs bé aquesta setmana ha sortit una entrevista amb en Mortier que a banda d'altres aspectes sempre discutits, es parla sobre qui ha de substituir com a director artístic del Real al propi Mortier que té un càncer i vol deixar lligat el futur del seu successor. El cas és que ell proposava sis noms internacionals mentre el patronat del Real s'inclinava per un del país, entre els quals estava en MATABOSCH com el candidat millor situat.
Si triguen molt a escollir el director general encara ens trobarem sense ell i sense el director artístic. Potser les coses rutllin millor.

Verdi-Berlín

Algú es preguntarà què tenen en comú Verdi i Berlin. Doncs en aquestes circumstàncies que vivim a la nostra ciutat, operisticament parlant, tenen molt a veure. En commemoració del Bicentenari verdià la Deutsch Oper ha programat sis òperes de Verdi en una setmana. Es pot escollir la del 18 o la del 24 de novembre. Don Carlo, Macbeth, Rigoletto, Otello, Falstaff i La Traviata són les obres i encara en representen una altra, Nabucco, que queda fora d'aquests dies.
Ja veieu, igual que al Liceu. Encara que es digui que som molt reivindicatius, com ovelletes ens hauríem conformat amb una, fins i tot amb La bataglia di Legnano
Si voleu més informació entreu a la pàgina de Deutsch Oper Berlin. L'abonament per cinc òperes en la localitat més econòmica costa 115 euros i la sisena es pot demanar per 26'50 euros més.
Ja ens podrem considerar com els exiliats de les òperes de Verdi.

diumenge, 1 de setembre del 2013

19,. Il Trovatore

Després de les vacances d'estiu tornem amb els títols de Verdi

Les següents òperes de Verdi tenen tanta riquesa melòdica que s'haurien d'escoltar senceres. Com no és possible ni tampoc el nostre propòsit fer-ho sinó introduir els qui vulguin tastar-les per primera vegada, continuarem fent una selecció. Però serà difícil

Acte I

Accés al palau de l'Aljaferia a Saragossa, durant la guàrdia nocturna. Ferrando, el capità de la guàrdia, dóna instruccions als soldats que es mantinguin vigilants mentre De Luna vagareja agitat sota les finestres de Leonora, una de les dames de la princesa, de qui està enamorat. Luna està gelós d'un pretendent de Leonora, el trobador Manrico. Per tal de mantenir els soldats desperts, Ferrando narra la història del comte. Sembla que una gitana d'aspecte paorós, fa temps va exercir els seus poders màgics sobre el germà petit del comte, fent que esdevinguera dèbil i malalt i a causa d'això va ser cremada en la foguera com a bruixa. En morir, va demanar a la seva filla Azucena que la venjara, i aquesta ho va fer raptant l'infant. Tot i que no es van obtenir notícies de l'infant raptat, ni viu ni mort, el pare sempre va refusar de considerar-lo mort, i en el llit de mort encomanà al comte de Luna que no deixara de cercar-lo.
"All'erta! All'erta! Abbieta, fosca vegliarda!". Ferrando ès Thomas Tomasson en una representació de la ROH Covent Garden el 2002.



Canvi d'escena: jardí del palau de la princesa. Leonora confessa el seu amor per Manrico a la seva confident, Inés. Quan se n'han anat, el comte de Luna sent la veu del seu rival. Leonora, en la foscor, confon el comte amb el trobador, just quan el mateix Manrico apareix al jardí, i ella cau en els seus braços. El comte reconeix en Manrico el seu enemic, que havia estat condemnat a mort, i el repta a la lluita. Leonora intenta intervenir, però no pot impedir la baralla. En un moment de la lluita, Manrico té l'oportunitat de matar el comte, però una força misteriosa el fa aturar; confós, fuig.

Barbara Fritoli canta "Tacea la notte placida... Di tale amor che dirsi" en una representació a la Scala de Milà el 2001 dirigits per Riccardo Muti



Plácido Domingo i Piero Capuccilli interpreten "Deserto sulla terra" a Viena dirigits per Von Karajan l'any 1978.

Jose Cura, Dmitri Hvorostosky i Verónica Villarroel interpreten Di geloso amor sprezzato. a Londres ROH Covent Garden l'any 2002 sota la direcció de Carlo Rizzi.


Acte II

Campament dels gitanos. Els gitanos canten el famós cor de l'enclusa. Manrico és al costat de sa mare, Azucena. Azucena és la filla de la gitana cremada pel pare del comte de Luna. És vella, però encara cova desitjos de venjança. 

El cor de gitanos o de la enclusa és un dels més famosos de Verdi. Aquí ens el canten el cor Argentino de la Plata el 2009. Argentina té una bona tradició operística 



La gitana Azucena (Dolora Zajick) canta Stride la vampa en el Met en 2007



Els gitanos aixequen el campament mentre Azucena confessa a Manrico que poc després de nàixer ell, va intentar cremar el germà petit del comte de Luna, però que es va confondre i va llançar el seu propi fill a la foguera. Manrico s'adona que no és el vertader fill d'Azucena, no obstant, l'estima com si fora la seua vertadera mare, perquè sempre ha tingut cura d'ell i l'ha estimat.

Fiorenza Cosotto i Carlo Cosutta canten "Condotta ell'era ai ceppi". Firenze, 1977. Riccardo Muti.



 Arriba un missatger i informa que Leonora, que creu que Manrico és mort, és a punt de prendre els vots en un convent. Manrico s'afanya a córrer per tal d'impedir-ho. 
Canvi d'escena: davant del convent. El comte de Luna i els seus escuders intenten raptar Leonora. Leonora i les monges apareixen en processó, però Manrico impedeix al comte de Luna portar a terme els seus plans; es retroba amb Leonora i li proposa matrimoni.

Giorgio Zancanaro canta "Il balen del suo sorriso" en una pel·lícula de 1975.

Acte III
Campament del comte de Luna. Ferrando porta a Azucena, que ha estat capturada. Luna la reconeix i la condemna a la foguera. Canvi d'escena: Cambra en un castell. Leonora i Manrico viuen el seu amor. Ruiz, camarada de Manrico informa que Azucena serà cremada en la foguera. Manrico corre a salvar-la. (Cèlebre stretta: "Di quella pira!") Leonora defalleix.

Franco Corelli i Gabriela Sciutti canten "Ah si, ben mio....Di quella pira"

I  com la pira és molt famosa, aquí teniu tres  més


La de Franco Bonisolli (molt interesant)

La de Marcelo Alvarez (fluixa)

I potser la més coneguda i espectacular els darrers anys, la de Luciano Pavarotti.

Acte IV 

Davant la presó del comte. Leonora intenta alliberar Manrico, que ha estat capturat pel comte. 

D'amor sull'ali rosee i Miserere en una versió recent (2011) a Berlin amb tres intèrprets importants: Ana Netrebko, Jonas Kaufmann i Erwin Schrott

Leonora suplica clemència al comte de Luna i s'ofereix a ella mateixa com a pagament, encara que està disposta a enverinar-se abans del matrimoni. Canvi d'escena: Manrico i Azucena. Manrico intenta fer parlar Azucena, que sembla desvariejar. Finalment la gitana confessa. Leonora entra a la cel·la de Manrico i l'informa que està salvat, demanant-li que fugisca. Quan ell descobreix que Leonora no l'acompanyarà, refusa deixar la presó. Creu que Leonora l'ha traït, fins que descobreix que ha pres verí per tal de no haver de casar-se amb el comte i ser-li fidel. Mentre ella agonitza en els braços de Manrico ella li confessa que s'estima més morir amb ell que no viure amb qualsevol altre. El comte fa la seua aparició i troba Leonora morta en els braços del seu amant; així que ordena l'execució de Manrico. Quan el comte arrosega Azucena a la finestra per a obligarla a veure l'execució del seu fill, ella crida triomfant: "Ell era el vostre germà. Ara ma mare ha estat venjada!" i cau morta als peus de comte. El comte crida de desesperació.


Els quatre intèrprets assenyalats a la imayge van cantar vel 1978 a Viena sota la direcció de Karajan la escena final de Il trovatore: Ti scosta... Prima che d'altri vivere