18.- Rigoletto

Rigoletto és una òpera en 3 actes amb música de Giuseppe Verdi i llibret de Francesco Maria Piave, basat en l'obra teatral Le roi s'amuse de Victor Hugo. Va ser estrenada l' 11 de març de1851 en el teatre La Fenice de Venècia. És la segona òpera més representada al Liceu amb 359 representacions.

Un drama de passió, engany, amor filial i venjança amb una figura central, Rigoletto, el bufó geperut de la cort del ducat de Màntua.

Argument

L'acció es desenvolupa a la ciutat de Màntua (Itàlia), durant el segle XVI.

Acte I

S'alça el teló i apareix el palau del Duc de Màntua mentre s'escolta una música festiva. El Duc mostra el seu caràcter frívol i llibertí quan canta Questa o quella. 

Saimir Pirgu canta l'ària a concert de l'any nou de 2013 a La fenice de Venezia.

Conversa amb Borsa sobre una xicota desconeguda de què s'ha encapritxat. Marullo comunica als cortesans que el bufó Rigoletto oculta una amant. Rigoletto es mofa de diversos personatges les dones o germanes dels quals han estat cortejades pel Duc. Un d'aquests personatges burlats és Monterone a qui el Duc ordena arrestar. Monterone ix de l'escena maleint Rigoletto. És la famosa maledizione que portarà la perdició de Rigoletto.

Hi ha un canvi d'escena. Rigoletto torna a sa casa preocupat per la maledicció. Apareix el personatge de Sparafucile, un assassí professional que ofereix els seus serveis a Rigoletto. Aquest va expressant els seus sentiments i la seua condició de vida. Entra en la casa i hi troba la seua filla (a qui els cortesans havien confós com la seva amant). S'anomena Gilda i viu amagada i resguardada per son pare. Els dos personatges mantenen una conversa i Rigoletto insisteix molt que Gilda no isca més que a missa i que l'acompanye l'ama Giovanna.

El Duc arriba a la casa i s'assabenta que Gilda és en realitat la filla de Rigoletto. Suborna Giovanna i s'oculta en el jardí. Gilda confessa l'ama que està enamorada d'un jove que ha vist en l'església, que no és un altre que el Duc. En aquest moment apareix i li declara el seu amor. Junts canten E il sol dell'anima. El Duc conta a Gilda que és un estudiant i que s'anomena Gualtier Maldé. Fora se senten les veus de Ceprano i Borda que planegen el rapte de la suposada amant de Rigoletto, que en realitat és la seua filla. 

Patricia Wise i Alfredo Kraus van cantar a Madrid el 1989 

El Duc marxa. Quan Gilda es queda sola repeteix el nom del seu enamorat, cantant el Caro nome.

Aquest fragment l'interpreta Edita Gruberova en una pel·lícula dirigida per Jean Pierre Ponelle el 1983

A continuació té lloc una escena d'embull i confusió entre els cortesans i Rigoletto, que és burlat i enganyat per aquests, que aconsegueixen entrar en el jardí i raptar a Gilda. Quan Rigoletto se se n'adona és massa tard. Ple d'angoixa recorda i canta ah, la maledizione!

Acte II

L'escena és en el palau del Duc que està desesperat perquè en tornar a la casa de Rigoletto no ha trobat Gilda. Canta Parmi vedar le lacrime.

 Entren els cortesans i conten que han raptat l'amant de Rigoletto. El Duc s'adona que es tracta de Gilda i va en la seua busca. Entra en escena Rigoletto vestit de bufó, i molt angoixat els diu a tots Tindré la meua filla i després, Cortigiani, vil razza. Entra en escena Gilda que conta a son pare el li ha estat succeint des de fa algun temps, Tots els dies festius, en l'església. Rigoletto planeja venjar-se del Duc, mentre la seua filla demana que el perdoni. Rigoletto canta Si, vendetta.

Leo Nucci interpreta Cortigianni vil razza. el año 2009.

Diana Danmau i Zeljo Lucic cantan el ària de Gilda Tutte le feste al tiempo

Al final del acto Rigoletto expresa su deseo de venganza. El grandísimo Leo Nucci interpreta con Desiree Rancatore la malediziones en Parma el 2012. con bis incluído.

Acte III

Transcorre en una posada on es troben Rigoletto, Gilda, el Duc, el malvat Sparafucile i la seua germana Magdalena. Rigoletto vol demostrar a la seua filla com és de llicenciós el Duc. És quan aquest últim canta La donna è mobile (la dona és voluble) i després corteja a Magdalena.

I aquí tenim la conegudíssima "La Donna è mobile". Donem dos exemples de veus ben contrastades. Juan Diego Flórez i Luciano Pavarotti. A continuació el quartet del duc, Gilda, Rigoletto i Maddalena

Així la cantaba Luciano Pavarotti el 1982 amb un repatiment de luxe. Dirigia la Philarmònica de Viena Riccardo Chailly amb escenografia de Jean Pierre Ponelle

I aquesta és la versió de Juan Diego Flórez. al Semperoper  de Dresde

 Rigoletto planeja l'assassinat del Duc junt amb Sparafucile i després demana a Gilda que se'n vagi a casa, es pose roba d'home i fugi a Verona. La xicota obeeix. 

Un quartet amb Gilda, Maddalena, el duc i Rigoletto expresa els sentiments dels personatges. En aquestta gravació tenim a més el tenor Piotr Beczala interpreta també lLa donna e mobile.
Al Met va dirigir Micchele mariotti la temporada 2012-2013 

L'assassí i Sparafucile decidixen que després de la mort, el cos ha de ser ficat en un sac i llençat al riu.

Es desencadena una tempesta i el Duc decideix passar la nit en la posada. Magdalena tracta de convèncer el seu germà que no assassine al Duc sinó al bufó. Sparafucile s'escandalitza perquè no pot assassinar un client, però promet assassinar el primer home que es presente en la Taverna. Apareix Gilda (desobeint les ordes de son pare), vestida d'home i Sparafucile l'assassina en confondre-la amb un client.

Ja no hi ha tempesta. Rigoletto entra en escena i Sparafucile li lliura el sac. Quan es disposa a tirar-lo al riu sent la veu del Duc des de l'interior de la posada, cantant La donna e mobile. Horroritzat, obri el sac i veu la seua filla agonitzant encara. Gilda i son pare es penedixen del que ocorre i es demanen mútuament perdó. L'escena acaba amb un lament de Rigoletto que recorda la maledizione de Monterone.

I aquí veiem el final de la òpera.Sumi Jo i Leo Nucci el van cantar al Colon de Buenos Aires l'any 1997.

Final de temporada.

Aquest és el darrer dimecres de la temporada. Tornarem al setembre amb una novetat. Com hem arribat a la època de maduresa del gran Verdi, a partir d'ara farem una obra per setmana dedicant-li major espai. Això vol dir que estarem amb les obres del compositor de Busetto fins a finals de l'octubre. El 13 d'aquest mes es celebrarà el bicentenari del seu naixement.
Avui com a cloenda farem una de les obre més emblemàtiques de l'autor: Rigoletto

17.- Aroldo

Aroldo és una òpera en quatre actes amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià de Francesco Maria Piave , basat en i adaptat a partir de la seva anterior col · laboració de l'any 1850 , Stiffelio . Aroldo s'estrenà a Rimini el 1857. No segueix, doncs, l'ordre cronoògic fins ara emprat.

Argument i comentari

Època: al voltant de l'any 1200.

Lloc: al castell d'Egberto en Kent , Anglaterra (Actes I-III) i en les riberes del llac Lomond a Escòcia (Acte IV).

Tot l'interès dramàtic es basa en un adulteri: Mina, la dona d'un creuat anomenat Aroldo que ha estat batallant a Palestina, li ha estat infidel amb un altre home, els seus remordiments es fan evidents fins al punt de voler confessar al seu marit; el impedeix una imposició del seu pare qui per venjar-se, mata l'amant; Aroldo llavors es va d'ermità buscant la pau, un dia en el lloc on habita, es produeix una tempesta i enmig del seu fragor apareix una barca, són Mina i el seu pare, els esposos es reconeixen, encara que el primer sentiment és de rebuig, finalment, recordant l'episodi de la Magdalena, Aroldo perdona i tots dos s'abracen.

Aroldo és una de les òperes de Verdi que més rarament es representen, "especialment després del redescobriment el 1968 de la seva obra antecedent Stiffelio.

Com ja hem comentat Stiffelio, només donarem dos exemples: lària d' Aroldo del primer acte i el cuarteto finale del quart acte.

Plàcido Domingo interpreta l'any 2000 amb la orchestra del Mariinsky i sota la direcció de Valery Gergiev, "Sotto il ciel di Siria ardente"

Al 1951 la orquestra de Torino de la RAI dirigida per Arturo Basile, dirigia aquest final amb Maria Vitale, Vasco Campagnano, Rolando Panerai i Gian Fellice de Manueli

16.- Stiffelio

Stiffelio és una òpera en tres actes amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià de Francesco Maria Piave , basat en la peça Le Pasteur, ou l'Évangile et li Foyer de Émile Souvestre i Eugène Bourgeois . Es va estrenar el 16 novembre de 1850 al Teatre Gran de Trieste .

Argument L'obra tracta el tema del adulteri i involucra a un pastor protestant . L'acció transcorre en Alemanya al castell del Comte de Stankar l'inici del segle XIX . La seva segona versió, Aroldo, va ser ambientada en l' Edat Mitjana.

Acte I 
Salzburg, Àustria, a mitjans del segle 19. Lina, la filla del Comte Stankar, està casada amb Stifellio, un ministre protestant. Stifellio acaba de tornar d'una missió, i Jorg, un ancià pastor, lidera un grup dels seus seguidors en una pregària per ell. Entre ells es troba el noble Raffaele, que va seduir a Lina durant l'absència del seu marit. Stifellio entra i li diu a la multitud reunida com un barquer va informar que diversos dies abans de veure un home saltar des d'una finestra del pis superior del castell de Stankar ("Digues qua varcando sul cosí albore"). El barquer es va recuperar uns papers que l'home que fugia va perdre i els va donar a Stifellio. Lina i Raffaele s'adonen que la seva relació s'ha descobert, però Stifellio, 
no volent exposar secrets culpables, llança els papers al foc sense mirar-los. Stankar sospita que la seva filla ha estat infidel.

Tot sol amb la seva dona, Stiffelio parla de la decadència moral que ha vist tothom en el seu viatge ("Vidi dovunque gemere"). Trobar Lina indiferent a ell, recorda el seu dia del casament, així com l'anell de la seva mare, que va segellar els seus vots. Ell se sorprèn en descobrir que al ring de la mà de Lina, i quan ella es nega a dir-li per què, ell sospita que ella li ha traït.Ell se'n va, decidit a descobrir el que ha succeït. Lina li resa a Déu per l'orientació ("A et Ascenda, oh donar clement"). Comença a escriure una carta de confessió que Stifellio però és interromput pel seu pare, qui l'acusa d'arruïnar el nom de la família i prohibeix a revelar la veritat. Després que tots dos s'han anat, Raffaele entra amb una carta de Lina. Sense saber que Jorg ho està mirant, s'amaga en un llibre tancat, el Messies de Klopstock, a la qual els amants tenen les claus.

Durant una recepció Stiffelio, Jorg diu el ministre de la carta. Stifellio amargament anuncia que el seu pròxim sermó estarà a Judes Iscariot, que va trair Jesús. Com per il · lustrar el punt, es pregunta pel Messies. Trobar el volum tancat que requereix clau de Lina, i quan ella es nega, trenca el llibre obert. Abans Stifellio pot llegir la carta, Stankar el trenca (Conjunt: "Oh qualitat m'invade ed agita"). El predicador s'enfronta iradament seu pare-en-llei, mentre que Lina li prega que cauen fúria del seu marit sobre ella al seu lloc. Stankar Raffaele repta a un duel.

Roberto Aronica interpreta el paper de STIFFELIO al teatre Reggio de Parma el 2012 dirigit per Andrea Battistoni

Acte II 

Lina prega per el perdó en la tomba de la seva mare ("Ah! Dalli scanni eterei"). Quan aparegui Raffaele, ella rebutja les seves protestes d'amor i exigeix ​​la devolució del seu anell. Stankar entra i provoca Raffaele en un duel d'espases, que és interromput per l'arribada de Stifellio, que tracta d'intervenir. Stankar nega a ser calmat i revela que Raffaele és l'amant de Lina. En sentir això, l'espasa i els desafiaments de la Stifellio s'apodera Stankar Raffaele mateix (Quartet: "Ah no, è impossibile"). Jorg recorda al ministre que els seus seguidors ho estan esperant a l'església. Stifellio lluita pel domini propi, recorda que Crist va morir perdonant a tota la humanitat.

Sylvia Sass interpreta el papel de Lina en 1989 bajo la dirección de Lamberto Gardelli.

Acte III 

Abatut, Stankar considera llevar-se la vida ("Lina, pensai che Un Angelo"), després decideix que ell ha duel amb Raffaele de venjar l'honor de la seva família. Ell se'n va, i Stifellio i Raffaele entrar. El ministre demana al seu rival el que ell faria si Lina eren lliures per casar-se, però Raffaele és incapaç de respondre. Stifellio li diu que esperi en una sala contigua mentre parla amb Lina. Quan ella apareix, Stifellio exigeix ​​el divorci. Lina protestes violentament i declara que el seu amor pel seu marit mai ha vacil · lat ("Duo:" opposto è il carrer "). Stifellio és impassible. Ella li pregunta si li pot fer front no com el seu marit, sinó com un home de Déu i confessa que Raffaele la va seduir. Així com Stifellio està a punt d'enfrontar a la seva amant, Stankar entra amb una espasa ensangonada a la mà, anunciant que l'honor s'ha defensat.

La congregació, incloent Lina i el seu pare, ha reunit a l'església. Stifellio obre la Bíblia, decidit a prendre la inspiració del que trobi. És la història de Jesús i l'adúltera. Comença a llegir. Quan arriba a les paraules: "I la dona es va aixecar, perdonat," ell mira directament a Lina i ella sap que és perdonat.

En primer lloc, V.Chernov i després Dmitri Hvorostovsky ens canten l'ària deStankar, el baríton i pare de Lina, en les interpretacions respectives de Nova York el 1994 i de Japó el 2003.

I així acaba l'obra. Carreras, Malfitano, Howell i Jurisich dirigits per Downer al Covent Garden el 1993.

15.- Luisa Miller

Luisa Miller és una òpera en tres actes composta per Giuseppe Verdi , sobre un llibret en italià de Salvatore Cammarano , basat en la peça teatral Intriga i amor de Friedrich von Schiller . Va ser estrenada al Teatre San Carlo de Nàpols el 8 de desembre de 1849 . Aquesta va ser l'òpera 15. ª de Verdi i se situa al final del seu primer període compositiu.

Argument
Època: principis del segle XVII
Lloc: El Tirol
Acte I Escena 1: Un poble El dia de l'aniversari de Luisa, els pagesos s'han reunit fora de casa per donar-li una serenata. Ella estima a Carlo, un jove al que ha conegut al poble (El vidi e'l cosí batec / "El vaig veure i el meu cor va sentir el primer batec de l'amor") i el busca entre la multitud. El pare de Luisa Miller, està preocupat per aquest misteriós amor ja que Carlo és un estrany. Carlo apareix i la parella canta el seu amor (Duo: t'amo d'amor ch'esprimere / "T'estimo amb un amor que les paraules prou feines poden expressar"). Mentre els vilatans marxen per entrar a l'església propera, a Miller se li acosta un cortesà, Wurm, que està enamorat de Luisa i desitja casar-se amb ella. Però Miller li diu que ell mai prendrà la decisió en contra del desig de la seva filla (Sacra la scelta è d'un consort / "L'elecció d'un marit és sagrada"). Irritat per la seva resposta, Wurm li diu a Miller que en realitat Carlo és Rodolfo, el fill del comte Walter. Tot sol, Miller expressa el seu enuig (Ah fu giusto il mio sospetto / "Ah! La meva sospita era correcta"). Escena 2: Castell del comte Walter. Wurm informa al comte de l'amor de Rodolfo per Luisa i ordena Wurm trucar al fill. El comte expressa la seva frustració amb el seu fill (Il mio sangue la vita darei / "Oh, tot em somriu"). Quan ell entra, li diu a Rodolfo que es casarà amb la neboda de Walter, Federica, la duquessa de Ostheim. Quan Rodolfo es queda a soles amb Federica, ell li confessa que estima una altra dona, confiant que la duquessa ho entendrà. Però Federica està massa enamorada d'ell per comprendre (Duo: Deh! La parola estimés perdona l'labbro mio / "Si us plau perdona els meus llavis per les amargues paraules"). Escena 3: Casa de Miller. Miller li diu a la seva filla qui és Rodolfo en realitat. Arriba Rodolfo i admet el seu engany però li jura que el seu amor és sincer. Agenollat davant Miller declara que Luïsa és la seva nòvia. El comte Walter entra i s'enfronta al seu fill. Traient la seva espasa, Miller defensa la seva filla i Walter ordena que tant el pare com la filla siguin arrestats. Rodolfo s'alça contra el seu pare i l'amenaça : si no allibera la noia, Rodolfo revelarà com Walter va aconseguir ser comte. Aterrit, Walter ordena que alliberin Luisa.

Obertura. Teatre La Fenice de Venècia dirigits per Roberto Abbado. 2010



Aria de entrada de Luisa y duo amb Carlo. Katia Ricciarelli, Plácido Domingo y Renato Bruson al Covent Garden el 1979 dirigits per Lorin Maazel.



Elisabeth Connell com la duquesa i Plácido Domingo com Carlo finalitzen l'acte primer.



Acte II Escena 1: Una habitació a la casa de Miller Els vilatans arriben on Lluïsa i li diuen que han vist que al seu pare l'arrosseguen encadenat. Després arriba Wurm i confirma que van a executar a Miller. Però li fa una oferta: la llibertat del seu pare a canvi d'una carta en què Luisa declari el seu amor per Wurm i afirmi que ella ha enganyat a Rodolfo. Al principi es resisteix (La teva puniscimi, O Signore / "Castigame a mi, oh, Senyor"), però després es rendeix i escriu la carta al mateix temps que la adverteix que ha de mantenir l'engany d'haver escrit voluntàriament i estar enamorada de Wurm. Maleint (A Brani, a Brani, o perfido / "Oh, pèrfid miserable"), Luisa només vol morir.
Escena 2: Una habitació al castell del comte Walter Al castell Walter i Wurm recorden com el comte es va alçar al poder matant al seu propi cosí i Wurm recorda al comte com Rodolfo sap això també. Els dos homes s'adonen que, llevat que actuïn junts, poden estar perduts (Duo: L'alt retaggio non ho bramato / "La noble herència del meu cosí"). Entren la duquessa Federica i Luisa. La noia confirma el contingut de la carta. Escena 3: habitacions de Rodolfo Rodolfo llegeix la carta de Luisa i, ordenant a un servent que porti a Wurm, es lamenta dels temps feliços que va passar al costat de Luisa (Quando li sere al plagut / "Quan a la tarda, en la brillantor tranquil d'un cel estrellat" ). El jove ha desafiat Wurm a duel. Per evitar l'enfrontament el cortesà dispara la seva pistola a l'aire, atraient al comte i els seus servents corrent. El comte Walter aconsella a Rodolfo que vengi l'ofensa que ha sofert casant-se amb la duquessa Federica. Desesperat, Rodolfo es abadona a la destinació (l'ara o l'avella apprestami / "Prepara l'altar o la tomba per a mi").
El malvat Wurm amenaça Luisa i aquesta el rebutja. Renata Scotto i Ja,es Morris canten el fragment a Nova York (MET) el 1979 sota la direcció de James Levine



Rodolfo canta l'ària més coneguda de la òpera: Quando le sere al placido. El sentirem en tres versions diferents. La primera es la un tenor antic, Giacomo Lauri-Volpi (1943), i dos moderns: Roberto Alagna (2010)  i Luciano Pavarotti (1978).




 Acte III
Una habitació a la casa de Miller
En la distància, se senten ecos de la celebració del matrimoni de Rodolfo i Federica. El vell Miller, alliberat de la presó, torna a casa. Entra en ella i abraça la seva filla, després llegeix la carta que ella ha preparat per a Rodolfo. Luisa està decidida a suïcidar-se (La tomba i 1 letto sparso di fiori / "La tomba és un llit amb flors escampades"), però Miller aconsegueix persuadir-la que es quedi amb ell. (Duo: La filia, vedi, pentita / "La filla, veig, penedida"). Ara tot sol, Luisa segueix resant. Rodolfo entra sense ser vist i aboca verí en una gerra d'aigua sobre la taula. Llavors li pregunta a Luisa si realment va escriure la carta en què declara el seu amor per Wurm. "Sí," respon la noia. Rodolfo beu un got d'aigua i després passa un got a Luisa i la convida a beure. Després li diu que els dos estan condemnats a mort. Abans de morir, Lluïsa té temps de dir-li a Rodolfo la veritat sobre la carta (Duet: Ah piangi; it mutu dolore / "Ah, plora; teu dolor"). Miller torna i reconforta a la seva filla moribunda; junts els tres diuen les seves oracions i comiats (Trio, Luisa: Pare, ricevi l'estremo addio / "Pare, rep el meu últim adéu"; Rodolfo: Ah! Teva perdona il decisió meu / " Ah! Perdona la meva pecat "; Miller: O figlia, o vita del cor patern /" Oh, filla, oh, vida del cor patern "). Mentre ella mor, els camperols entren amb el comte Walter i Wurm i abans que ell també mori, Rodolfo travessa amb la seva espasa el pit de Wurm declarant al seu pare La pena tua mira / "Observa la teva càstig".

 Finale Caballé, Pavarotti i Zancanaro van cantar a Oviedo al 1978

14.- La battaglia di Legnano

La batalla de Legnano és una òpera en quatre actes amb llibret de Salvatore Cammarano. Va ser estrenada el 27 de gener de 1849 al Teatro Argentina de Roma , obtenint un rotund èxit.

Història 

L'obra va ser composta en plena eufòria dels esdeveniments revolucionaris de 1848 contra el domini austríac a Milà , és per tant una obra de marcat tint patriòtic.

Tot i que l'estrena va ser un èxit, l'òpera va fracassar en la seva producció de 1850 de Gènova. Circumstàncies polítiques posteriors van fer que aquesta òpera fos relegada a l' ostracisme pels censors austríacs, encara que va continuar un tortuós camí amb canvis al llibret i títols i situacions diversos.

L'òpera es representa rares vegades en els temps moderns. Es va veure el 1959 a Florència i Venècia per commemorar el centenari de la Segona guerra italiana d'independència , i a Trieste el 1963 (en cada ocasió, protagonitzada per Leyla Gencer ). La Scala ha muntat l'òpera només dues vegades en l'últim segle; una vegada en 1916 i una altra el 1961. El repartiment de 1961 va ser gravat i inclou interpretacions de Franco Corelli , Antonietta Stella i Ettore Bastianini . L'òpera no es va representar al Regne Unit fins el 31 d'octubre de 1960 quan va tenir la seva estrena britànic a Cardiff , i va ser tan tard com el 28 de febrer de 1976 quan es va representar per la Amato Opera a Nova York . Dues representacions de concert s'han presentat per la Orquestra d'Òpera de Nova York , la primera va ser al gener de 1987 amb Matteo Manuguerra , Aprile Millo i Jerome Hines mentre que la segona es va donar al novembre de 2001. Encara hauria de donar una altra interpretació per la Òpera de Sarasota com a part del "Cicle Verdi" de totes les òperes que acabarà el 2016.

Aquesta òpera poques vegades es representa en l'actualitat, en les estadístiques de Operabase apareix amb només 1 representació per al període 2005-2010.

La battaglia di Legnano havia d’inaugurar la temporada 2013-2014 al Liceu. La raó oficial, naturalment són les retallades. Han bescanviat la estrena per quatre concerts i cap representació del compositor de Busetto. NOT COMMENT O SENSE PARAULES.


Argument

L'acció es desenvolupa a Milà (actes I, III i IV) i en Com (acte II) durant el mes de maig de l'any 1176 .
Els soldats milanesos defensen la ciutat sota el comandament de Rolando. Retroba al seu amic veronès Arrigo, donat per mort durant la batalla. Arrigo es troba de nou amb Lida, en un altre moment la seva promesa, però que ara, per voluntat del seu pare, s'ha casat amb Rolando.
Arrigo, desesperat, entra a la «Companyia de la Mort», l'esquadró de caballaría cridat a la defensa de Carroccio , malgrat una carta angoixada de Lida, que intenta dissuadir-lo. Mentrestant Rolando, que es prepara per anar al combat, és abordat per Marcovaldo, un soldat alemany presoner, que li lliura la carta de Lida a Arrigo. La còlera de Rolando el fa inclina-rse per la venjança. Sorprenent a Lida i Arrigo en plena conversa, fa tancar el seu «rival» en una torre.
Arrigo, que no pot respondre a la crida del seu esquadró ,queda deshonrat, es llença des d'una finestra a les aigües del riu. Mentre Lida i dones milaneses preguen a Déu pels soldats, Barbarroja és derrotat en la batalla de Legnano .

Entre els soldats que tornen victoriosos, es troba Arrigo, greument ferit, qui, després de ser perdonat per Lida, mor, subjectant contra el seu cor l'estendard de Carroccio.

Cada acte té un subtítol:

·        Acte I: «Egli viu» (Ell és viu);

·        Acte II: «Barbarossa» (Barabarroja);

·        Acte III: «L'infàmia» (La infàmia);

·        Acte IV: «Morire parell la pàtria!» (Morir per la pàtria!).

Aquesta és la Obertura. Ni la gravació ni els intèrprets són excel·lents però així també donem pas a orquestres i filmadors que no pertenyen a la classe dels "divos"



Al primer acte destaquem aquesta ària de Lida interpretada al 1957 per la gran Leyla Gencer.



Del segon acte destaquem aquest duo entre Arrigo i Rolando interpretats per F. Corelli i E. Bastianini. La Scala, 1961.



Al final del tercer acte els tres protagonistes canten aquest terzeto. D. Theodosiou, A.Richards i L.López-Linares a Trieste el 2012.



El final de la òpera és una exaltació patriòtica. De la mateixa representació de Trieste escoltem Per la salvata Italia