Vuit dies i sis òperes de Verdi a Berlín

Com ja vaig comentar fa un temps a finals de novembre he estat a Berlín. És una ciutat encantadora. A més de les seves belleses antigues i modernes és una ciutat viva que se està fent després de la caiguda del mur. Té l'inconvenient, però, que està sempre en obres i coses que una vegada veus fetes, a la següent s'estan reformant. El temps acceptable, sense gaire fred, sense pluja ni neu, amb algun dia de sol i altres ennuvolats, van permetre passejar, veure museus i anar de compres. I sobretot durant sis dies veure sis Verdis que calmen la síndrome d'abstinència d'una commemoració verdiana sense cap recordatori a la nostra ciutat.

No us parlaré de detalls però intentaré donar-vos una visió global del què em va semblar.
La cosa va començar el 24 de novembre amb un Don Carlo, que com vaig dir en el comentari de les òperes és la meva obra preferida. La posta en escena va ser correcta, sense elements incomprensibles i una mica minimalista. A canvi varen veure cantar dos grans cantants femenines: Anja Harteros, una Elisabetha espectacular i una no menys espectacular Violeta Urmana com a Eboli. Don Carlo va ser Russell Thomas, Hans Peter König va ser FelipmII i Dalibor Jenos el marqués de Posa. Donald Runnicles va dirigir.



El dia 25, dilluns, era el dia de festa.  Dimarts26 va ser el torn de Macbeth. Aquí l'escenografia era més complicada. Després de molta estona s'arriba a la conclusió de que l'escenari és el mur de Berlín i que tot gira entorn a l'ambició però situat a la antiga República Democràtica alemanya. Crec que estava bastant ben adequat i els cantants molt més que correctes. D'aquest muntatge de Robert Carsen només puc oferir-vos els aplaudiments finals. Però podeu veure al fons el "mur de Berlin". Thomas Johannes Mayer va ser Macbeth, Liudmyla Monastyrska, lady Macbeth i em va agradar molt el Banquo de Ante Jerkunica. Ah! m'ho deixava: el cor de bruixes eren senyores de la neteja amb galledes i motxos. Per cert ara que parlem de cors, a mi em va semblar a totes les representacions que era excessiu el número de components.



La següent òpera va ser Rigoletto (dia 27). No sé si val gaire la pena dir res. El conjunt, els cantants, l'escenografia, tot espantós. Rigoletto (Francesco Landolfi) va ser substituït tan a darrera hora que no va tenir temps d'acomodar el paper però el tenor del que prefereixo oblidar el nom  o no, que se sàpiga:: Ivan Magri, va ser impresentable: el director va continuar ràpidament després de "La donna e Mobile", suposo que per evitar la esbroncada. Per oblidar. Només salvaria la soprano, Lucy Crowe. Són tants els Rigolettos fracassats que començo a pensar que es un títol maleït per a mi.



El dia 28 de novembre, l'Otello presentà una posta en escena incomprensible (Camp de refugiats? de concentració?) Musicalment va estar força bé: En Cura, com sempre, va estar irregular, Desdèmona molt correcta (Guanqun  Yu, una xinesa substituta de la Frittoli) i un Iago fluixot, el mateix Thomas Johannes Mayer que va fer de Macbeth  (amb la meravella de paper que és) El vídeo és de la salutació final de la estrena el 2010 que per primera vegada em va demostrar que els alemanys també escridassen els escenògrafs. Ho dic sobretot perquè en totes les representacions a les quals vaig assistir, es va aplaudir tot i quan dic tot és tot. I com us estic explicant no tot era digne d'aplaudir. En Donald Runnicles va dirigir.



S'apropava el final de la estada a Berlin però encara ens quedaven dues òperes. La del dia 29 va ser Falstaff la producció del qual s'havia estrenat el dia 17 d'aquell mes i que va ser una de les millors que vaig veure. És curiós com hi ha òperes que han anat millorant en el teu palmarès, sovint perquè els equips artístics l'han anat millorant. Recordant  el Falstaff de 2010 al Liceu on vam tenir la sort de veure la òpera des de dins i aquesta representació fresca i amb un repartiment equilibrat em van fer millorar de molt el concepte que jo havia tingut sovint d'aquesta obra. Potser l'havia escoltat poc. Doncs bé, encara que l'havien canviat d'època en uns certs aspectes però havien respectat els de la època original, tot el moviment escènic va col·laborar en fer-nos passar una nit molt divertida. S'iniciava amb una seqüència de cine mut on es veien una residència de gent gran (la fundació de Verdi?) i connectava amb la representació que, com he dit, canviava vestuari i espais escenogràfics en èpoques diferents. La escenografia era de Chistoff Loy i dirigia l'inevitable Donald Runnicles. Tots els cantants van estar a gran alçada i molt equilibrats. Destacats el Falstaff de Noel Bouley la Alice de Barbara Haveman. Afegir que el Fenton era el mateix que havia cantat al Liceu: el porto-riqueny Joel Prieto. Em sembla que soc injust perquè tots els altres van estar fantàstics.



I per acabar, el dia 30, La traviata. Escenogràfica i vocalment va estar força bé. Aquesta vegada qui va fallar va ser el director musical, Gerard Korsten, amb un temps tan lent que ofegava els cantants. En Keenlyside li va dirigir un parell de "mirades assassines" que no van servir de gaire. A més del pare Germont interpretat pel ja citat Simon Keenlyside, Ailyn Perez va ser Violetta i Stephen Costello, Alfredo. Tots tres van estar a l'alçada i haguessin pogut estar millor si haguessin estat ben acompanyats.



El vídeo és dolent però no hi ha més. Feu-vos a la idea de que era tot molt com ens imaginem la Traviata: salons i vestits, terres brillants, llits i cadires (ho dic perquè de vegades no hi ha mobiliari)

Liceu: Cap a on anem?

Al Liceu, com a la obra de teatre: Sin novedad, señora baronesa. Vull dir en quan a veure ca a on anem, si hem de segyuir amb aquest model o l'hem de canviar. Amb algú que doni explicacions que posi fill a alguna agulla i sobretot que ens transmeti una mica d'optimisme. No hi ha de què. D'acord que totes les retallades quan afecten a cada sector es pensa que són innecesàries al menys en la seva totalitat però ningú podrà negar que en aquestes circumstàncies la ventafocs de tot el sistema és la Cultura. I no només pels diners, que també, sinó per l'actitud. Tots els dirigents, els presidents, el conseller, no parlen i quan ho fan potser millor callar. Com deia la perioditsta  Rosa Massagué l'altra dia estem desemparats.

Descans i retorn

Després de l'esforç de penjar totes les òpers de Verdi, he descansat un mes i mig. Però ara torno, encara que no sé si amb regularitat perque hi ha massa coses pendents.
Avui us penjo un clip de òpera popular molt adient en aquestes dates nadalenques: L'Aleluya del Mesies de Haendel.


 Des del Bent Cross Center Shopping,Londres.