TANCAMENT

Fins a nou avís aquest blog queda tancat. Podeu seguir informacions operístiques al facebook: GiuseppemVerdi i Richard Wagner. Tenen una gran varietat de temes i gravacions. Gràcies per haver-me seguit.

Òpera al carrer

En un altra capítol de Òpera al carrer aquí teniu la del Mercat de la Paz.

Homenatge a Joan Pons

Tots els homenatges són sempre emocionants i per tant no serem gaire novedosos en aquest si diem el mateix.
Una altra cosa és que els participants fossin primeres figures de la òpera. Sincerament no ho van ser. És lògic perquè en plena temporada és molt difícil encaixar agendes però si no fos pel coratge del propi Joan Pons, d'en Carles Chausson, de Simon Orfila i algun més  hauriem tingut la sensació de que era una acte mediocre.A sobre els més internacionals: Daniella Dessi i Fabio Armiliato van fer un repertori poc adient i només Dolora Zajick ens va remetre a una artista de gran categoria.
Gràcies Joan, per la quantitat incalculable de jornades gloriosses que ens has fet passar. Tens un repertori molt extens però el teus Falstaff i Scarpias no els oblidarem, ni Amonasro, ni....

Joan Pons canta el Falstaff amb Miss Quickly (Mabel Perelstein) a la Scala el 1981.

La walquíria

Jo no he vist una, sinó dues. Els dos repartiments extraordinaris i posades en escena discutides però interesants tenint en compte que la Tetralogia, començada la temporada anterior (2013-2014) amb L'or del Rhin, tenen la signatura de Robert Carsen i per tant tenen una unitat en la seva concepció. En aquest cas era un al·legat contra la guerra i a favor del medi ambient.

El que van ser impressionants van ser els repartimentsencapçalat el primer per la sensacional Brunilde  de Irene Theorin (Catherine Foster al segon repartiment), el massa líric però apassionat Siegmund de Klaus Florian Vogt (Frank van Acken), el Wotan de  Albert Dohmen (Greer Grimsley), la Sieglinde de Anja Kampe (Eva Maria Westbroek , el Huinding de Eric Halfvarson (Ante Jerkunica) i la Fricka de Mihoko Fujimura (Katarina Karneus).

De la Tetralogia és potser la jornada més estimada pel seu lirisme i la seva música, encara que com tot el Wagner te parts molt discursives. 

De tota manera m'ho vaig passar molt bé.

Aquí teniu el fragment més famós de la òpera: la cavalcada de les walquíries en una producció del MET del 2011.

Entrades 2014-2015

Aquest any el Liceu ha avançat la venda d'entrades extres als abonats. Aprofitant el primer dia de la venda, al mes de maig, ja tenim el total d'entrades per la temporada pròxima. Gràcies, Jesus.
Al final d'una temporada i amb les localitats de la següent se t'acaben creuant els cables i ja no saps qui canta en una i en una altra. Però ja està fet.

A més de les entrades del Liceu també s'han possat a la venda les de Palau 100 i aniré a veure i sentir alguns dels programes.

Com passa el temps!

Fa més de dos mesos que no he publicat res al blog. Els contes, les visites al Liceu, les òperes i altres activitats m'han allunyat de tots els amics que em segueixen. Miraré de fer un resum de tot el que ha passat en aquest temps.
La primera informació fa referència a la òpera que vaig veure el mes d'abril. és una òpera poc representada a pesar de que els mitjans insistiren en què als anys vint a Barcelona va tenir un gran èxit i es va representar moltes temporades seguides. "La llegenda de la ciutat invisible de Kitege i la donzella Febrònia" que és el títol sencer és una obra de Rimsky-Korsakov d'una gran brillantor musical i un argument de vegades poc clar entre d'altres coses perquè està basat en dues obres literaris. La posta en escena de Tcherniakov va ser molt bona, cosa que va ajudar a seguir la obra. Si voleu que sigui sincer a mi no em va entusiasmar. Ja he reconegut els seus mèrits però en conjunt tot explica perquè no és una òpera de repertori. Jo ja la he vista. Puc no tornar a veure-la.

Els dies 25 i 29 d'abril dos recitals oposats van completar l'agenda del mes: Angela Gheorgiu i Samir Pirgu primer i Angela Denoke el segon. I oposats perquè la delicadesa i bellesa de la Denoke,  va grinyolar la actuació de Gheorgiu i Pirgu. Parlaré de Àngela Denoke amb un repertori de cançons de Kurt Weill en les seves dues etapes, alemanya i americana amb un gust i una expressivitat inigualables. Esperem que la cantant torni amb un programa tan ben preparat i si por ser amb alguna òpera de la qual ja hem gaudit en altres temporades.

Lo de la Gheorgiu i en Pamir va estar "al borde del abismo". Semblava que tot plegat era una improvisació, sense cap cohesió, només cantant el que els hi venia de gust i arriben al bisos de cançons populars romaneses. Una altra decepció am la "diva" més diva de les que concorren avui als escenaris operístics.

Per començar Haendel! Jutgeu. El vestit, preciós.

El duo de la boheme. El millor el vestit ajustat, brillant i amb cua. Apropiat per una altra peça: el ària de
Rusalka.

 .

Per que no sigui dit, aquí la bona. Pleurez mes yeux de Le Cid.

Opera al Carrer (o dintre de unes galeries comercials)

A Palerm Alto (Buenos Aires, Argentina) Ens canten l'Habanera de Carmen.

Rectificació.

L'altra dia expresava la meva decepció perquè en Jonas Kaufmann no va fer cap bis, per sentir-lo cantar òpera. És tradicional que després del Wintereise de Schubert no es canti res més.
Això demostra el meu desconeixement dels costums del lied. Què hi farem!

Jonas Kaufmann: Alegria i tristesa.

No podré dir mai que no em va agradar el Winterreise de Schubert que Jonas Kaufmann va cantar al Liceu. Pensava que les versions de baríton  (Thomas  Quasthoff, Mathias Goerne i el mític Fisher-Dieskau) eren més apropiades que les de tenor. Com en Kaufmann te una veu que s’apropa de vegades al color greu no es pot apreciar diferencia amb les bones versions baritonals. Això sense oblidar les esplèndides característiques vocals i la seva expressivitat amb uns pianos magníficament executats.

Havent-lo escoltat a la Missa Solemnis al Liceu, a  un recital a Munich el 2011 i a aquest Winterreise del 2014, em queda pendent sentir-lo en directe en una òpera.

Però això com no tinc gaires oportunitats de fer-ho, m’hagués agradat sentir-li. una ària d’òpera encara que fos en una “propina”.

Vaig quedar decebut. Ja sé que els cantants no tenen cap obligació de cantar alguna cosa més que l’estricte programa anunciat. Fins aquí, res a dir. Però un artista que canta una obra de 75 minuts, que per a ell  (amb tota seva qualitat) és un exercici de manteniment per arribar a les grans obres que farà al dia següent o al cap de dos dies, no hagués estat de més que hagués donat una mica de peixet als seus incondicionals, cantant  algun fragment d’òpera de l’extens i versàtil repertori que té.

Avui que ja no s’estilen els “divos” vaig tenir la impressió de que ell es comportava com a tal: com excel·lent artista però com a persona que es considera superior al altres. Ho sento però ha perdut un fan: necessito creure que un gran cantant és una bellíssima persona  o si  més no, tenir detalls que ho facin creure. Quina tristesa.

Recital Nina Stemme

"Escuchar a Nina Stemme esta noche en el Liceu ha sido un placer. Oirle cantar las canciones de Kurt Weill una descarga de adrenalina. Y eso que Mahler, Wagner y Shumann no se ha quedado a la zaga. Una pena los que se lo han perdido."

Això vaig publicar dimarts a Facebook i només vull afegir que la soprano sueca té una veu càlida, profunda, greu que la fan ser una de les millors dramàtiques dels moments actuals.

Per cert que cada cop menys s'utilitza terminologia matisada per definir els cantants: Avui hi ha tenors, barítons, baixos, sopranos, mezzosopranos i contralts. Allò dels lírics, lleugers, spinto, o d'agilita ha quedat una mica oblidat.

La meva Tosca 2014

Doncs si, va arribar. M'havia perdut l'assaig general, no vaig poder anar a veure la Cedolins (sembla que no me'n vaig  perdre res) i per fi ¡ta chan! Sondra Rodvanovsky va cantar una Tosca extraordinaria amb una força i uns matisos excepcionals. Feia temps sense una Tosca com cal. Al seu costat un magnífic Ambroggio Maestri en l'Scarpia no va poder arribar a la seva alçada. I molt menys el Cavaradosi del Jorge de León molt desafortunat.
He de dir que l'espai escènic em va agradar. Com sempre no coincideixen amb el libretto i hi ha desajustos cronològics importants. però és molt impressionant, sobretot des del punt de vista simbólic.
La orquestra potser massa sorollosa, especialment al primer acte, millorant després.

La foto (borrosa) correspon ala escenografia del tercer acte. Ja se que us l'hauria d'explicar però és molt llarg. Un altre dia serà.
Una bona notícia: la propera temporada la Rodvanovsky ens cantarà la Norma¡ wow! I crec que al MET pensa cantar les tres reines donizettianes. Si hi ha sort i les retransmeten...

Oblit imperdonable...

Durant els mesos de Novembre, desembre, gener i febrer ha tingut lloc un curs ENTORN A VERDI organitzat per Amics del Liceu. Han estat vuit sessions, cadascuna dividida en dos parts: una conferència a càrrec de'n Ramon Gener i una projecció a càrrec dels Amics de Verdi. Els quatre blocs ha estat 1.- Els primers èxits i els anys de gal·leres.( de Oberto fins a Rigoletto)  2.- La trilogia popular.( Rigoletto, Traviata i Trovatore 3.- Els anys de maduresa (De I vespri siciliani a Don Carlo). I les darreres (Otel·lo i Falstaff).
Com seria difícil resumir les interessants conferències de'n Ramon Gener i a les conferències sortien resumides, les imatges del recorregut per les òperes de Verdi, ja publicat, només deixo constància  de la seva realització, amb el regust satisfet d'una activitat digna del bicentenari de Verdi. Tot lo altra (?) ha resultat raté.
Dilluns dia 17 vaig assistir a una Diàleg amb els protagonistes de Tosca. Sondra Rodvanovsky, Fiorenxa Cedolins, Ambroggio Maestri amb el periodista Pérez Senz ens varen fer passar una estona molt agradable en que cadascun d'ells ens explicà alguna de les claus dels personatges que interpreten a la obra, els seus projectes i van respondre a les preguntes dels espectadors. Molt agradable.

Pérez Senz, Cedolins, Rovanovsky, la traductora i Ambroggio Maestri

Ah!questa nit vaig a veure la Tosca. Ja us explicaré. Si  no estic molt mandrós.

Arriba Tosca, millor dit les Tosca's

En diset dies, quinze Tosca's.  Els cantants canvien, ara ho veurem. Però, i la orquestra, el cor i el director? Ah! i les regidores espero que rotin.
Per ordre cronològic i en l'ordre dels personatges: Tosca, Cavaradosi, Scarpia. Els altres els deixarem una mica de banda.
1) Sondra Radvanovsky, Vladimir Baykov i Ambroggio Maestri.
2) Martina Serafin, Alfred Kim, Scott Hendricks.
3) Fiorenza Cedolins, Jorge de Leon, Vittorio Vitelli.

Esperem que les veus responguin, sobretot en els casos dels més famosos..
En quant la producció, de ben segur produirà més d'un ensurt. Els tres coneguts escenaris quden reduit a un: Sant Andrea della Valle. Al primer acte veiem el retaule de l'altar major. Al segon acte (en teoria al Palau Farnese, se'ns mostra el retaule anterior per per la part d'endarrera. I finalment el Castel de SantAngelo és substituit pel retaule caugut a terra. TOT de riguró negre, de dol. La explicació del Paco Azorín es que al primer acte Tosca creu en Deu, al segon descobreix la maldat dels homes i al tercer el mon es destrueix per a ella. Sempre que hi ha una escenografia que intenta fer una relectura del argument, me'n recordo del que l'Anna Busquest explicava de l'Arena de Verona on un espectador irat, després d'una representació (no pas gaire moderneta) es dedicava a cridar "Morte a l'escenografo". Hi haurà crits com aquests?

Tres fragments, un de cada protagonista. Comencem pel dolent. Tre sbirri, una carrozza, Ruggero Raimondi 2001.



Ara Tosca ens canta el Visi d'arte. Maria Callas, Londres 1964.

.

I per acabar Mario Cavaradosi i l'Adéu a la vida ( E lucevan l'estelle). Josep Carreras, Roma 1994.

Nous acomiadaments

Aquests dies s'han produït 18 nous acomiadaments entre el personal del Liceu. S'han d'afegir als que ja s'havien fet al desembre. La veritat és que encara que el nou director general Roger Guasch hagi d'eixugar els 16 milions d'euros de dèficit que té el Teatre, de ben segur que no serà per la reducció de la plantilla de vint en vint treballadors. Hauria de buscar altres camins.

Les dues sonàmbules

Diana Damrau era la protagonista inicialment prevista. Per cansament, malaltia o gestació, no ha pogut interpretar-la quan abans ja havia fet parella artística amb Juan Diego Flórez en el nostre Teatre.

He vist els dos repartiments d'aquesta òpera de Bellini i faré referència només als dos papers protagonistes: Amina i Elvino. Els altres són molt menors encara que tinguin alguna intervenció destacada, més perquè els protagonistes descansin que pel valor de les àries o fragments que interpretin. El mateix es pot dir del cor que tenint intervencions sovint no te dificultats específiques.

El primer que diré és que la obra és un dels exemples més destacats de l'anomenat bel canto (encara que cada dia més aquest terme restringit a una època es fa extensiu a moviments musicals posteriors). Bellini és un melodista excepcional però les seves orquestracions, bones per acompanyar, són bastant pobres.

El primer de tot és dir que la òpera és una meravella i que les dificultats de interpretació són molt grans.

El primer repartiment va estar encapçalat per Patrizia Cioffi i Juan Diego Flórez. Ella va cantar molt bé amb uns aguts esplèndids però amb uns greus rascats que es van atribuir a un constipat (per a mi això és dubtós però m'ho creuré) amb una escena final esplèndida. Parlar de Juan Diego Flórez és parlar de meravella. Va sortir una mica fred però així i tot en les seves àries, duos i escenes de conjunt va destacar per sobre de tothom.  Ara per als liceistes comencen les pors: fins quan gaudirem d'una figura excepcional com Juan Diego Flórez? La nostra economia, ens ho permetrà?. De moment l'hem gaudit. El futur s'ha d'escriure.

Al segon repartiment encapçalat per Annick Massis i Celso Albelo va contrastar amb el primer. La veu de la Massis és més lleugera que la de Cioffi però la seva interpretació va ser molt bona. Les fioriture van ser precises i els aguts ajustats però sense la força de Cioffi. La escena final  va ser molt bona (de fet és on es llueix la soprano en una escena llarga i difícil). En Celso Albelo em va decebre. Tothom en parlava bé d'ell i dels seus triomfs a teatres importants d'Europa. El canari a qui el qualifiquen com a bon deixeble d' Alfredo Kraus, de moment no deixa de ser un projecte i la comparació més que agosarada és quasi bé insultant per a en Kraus. Té un veu maca i una potència considerable per el seu legato és dolent si més no per al bel canto. De vagades la seva veu és sincopada i sembla més cantar Puccini que Bellini. En canvi, algú a qui li agrada el seu cant m'havia dit que la seva presència física era poc adequada no només per aquesta sinó per a la òpera en general. La veritat és que encara que evidentment no te la figura de Juan Diego Flórez, no és baixet, rabassut i poca cosa com algú havia gosat dir.

Dues coses: posta en escena a mig camí entre la ruptura i la tradició, trasllada la acció a un balneari dels Alps. No té grans incongruències amb el llibret i és brillant. El detall més agosarat és la entrada de la soprano a la darrera escena per una finestra i passant per sobre unes taules que basculen i que ponen en risc la soprano i la darrera escena.

I per últim la orquestra. Va estar correcta tirant a bé però Daniel oren, el director va marcar uns tempi massa lents.

Encara anem pel bon camí: Agripina, Cendrillon, Sonambula i ara Tosca. Si va bé, haurem arribat al meridià de la temporada i podrem considerar-la com a mínim aprovada a la espera de les millors notes en les que faltin. Descartem en aquesta qualificació els maleïts concerts Verdi de principi de temporada. Pensareu que sóc un pesat amb aquest tema però no el puc oblidar

Aquí teniu un altra interpretació de la escena final per Natalie Dessay

La sonnambula

Després d'un parèntesi, torna la òpera al Liceu i ho fa en una obra de bel canto que té bones perspectives d'entrada. Encara que ha caigut del repartiment la esperada Diana Damrau, substituida per Patrizia Cioffi en el primer repartiment, la presència de Juan Diego Florez és un motiu suficient per esperar una bona dosi de tècnica depurada i musicalitat interpretativa. Però a més, el segon repartiment ens portarà la presència del jove tenor canari Celso Albelo del que s'espera moltíssim des de ja fa molt temps.Estarà acompanyat per la cantant que va interpretar el paper de la fada a Cendrillon Annick Masis i que tan bona impressió va causar. Ja ho explicaré en les properes setmanes.

Juan Diego Florez amb Natalie Dessay canten Prendi l'anel ti dono de La sonnambula

In memoriam Claudio Abbado

Ahir vam conèixer la mort als 80 anys del director Claudio Abbado. Considerat un dels grans de la direcció musical des de fa molts anys va ser una persona compromesa amb les causes socials i proper a la ideologia berlingueriana. de la època daurada del eurocomunisme.
Nosaltres els amants de la òpera tenim nombroses gravacions extraordinàries però si hem de triar una no dubtarem en escollir el Simon Boccanegra encara no superat. Descansi en pau.

Mirella Freni i Piero Capuccilli canten el duo de pare i filla (Simon i Maria) del primer acte del Simon Boccanegra.

Òpera al carrer

Fa dies que no penjo un exemple d'òpera al carrer. Avui ens anem a Igualada. En un outlet al carrer el "urbano" ens canta la coneguda ària de Figaro de Ell Barber de Sevilla.

Cendrillon.

Durant el mes de desembre i principis de gener s'ha representat al Liceu la òpera de Massenet  Cendrillon. Es tracta d'una versió de la Ventafocs en la qual tot ha estat bé excepte el més important: la Música. ha resultat un espectacle entretingut amb una posada en escena i uns cantants magnífics però que no té química musical. I em perdonareu però això en una òpera sembla greu, no?

Ja he assenyalat que la escenografia és espectacular, amb una il·luminació perfecta, i un vestuari sensacional. La direcció d’escena magnífica.

Joyce di Donato (Cendrillon), Ewa Podles (madrastra), Alice Coote (príncep blau), Annick Massis (la fada), Laurent Naouri (Pandolfe, el pare de Cendrillon) i Cristina Obregon i Marisa Martins en les germanastres, van resultar un repartiment brillant i equilibrat, amb principal menció per Di Donato, Podles, Massis i Naouri.

Mandrós

No és veritat que sigui mandrós encara que fa un mes que no he penjat res. Crec que us he parlat del cicle de conferències que sobre les òperes de Verdi ha organitzat Amics del Liceu. Les conferències han estat a càrrec de Ramon Gener i es complementaven amb una serie de projeccions que el grup Verdi ha elaborat. Ha estat una feinada impressionant i he de dir que en aquest moments que quasi hem acabat de preparar la darrera sessió estic destroçat. Però no volia deixar de posar al dia el blog perquè els qui el segueixen no pensin que els he oblidat.
Si tinc temps i ganes parlaré d'aquest curs en altra ocasió. Ha estat satisfactorui però esgotador.