Nous acomiadaments

Aquests dies s'han produït 18 nous acomiadaments entre el personal del Liceu. S'han d'afegir als que ja s'havien fet al desembre. La veritat és que encara que el nou director general Roger Guasch hagi d'eixugar els 16 milions d'euros de dèficit que té el Teatre, de ben segur que no serà per la reducció de la plantilla de vint en vint treballadors. Hauria de buscar altres camins.

Les dues sonàmbules

Diana Damrau era la protagonista inicialment prevista. Per cansament, malaltia o gestació, no ha pogut interpretar-la quan abans ja havia fet parella artística amb Juan Diego Flórez en el nostre Teatre.

He vist els dos repartiments d'aquesta òpera de Bellini i faré referència només als dos papers protagonistes: Amina i Elvino. Els altres són molt menors encara que tinguin alguna intervenció destacada, més perquè els protagonistes descansin que pel valor de les àries o fragments que interpretin. El mateix es pot dir del cor que tenint intervencions sovint no te dificultats específiques.

El primer que diré és que la obra és un dels exemples més destacats de l'anomenat bel canto (encara que cada dia més aquest terme restringit a una època es fa extensiu a moviments musicals posteriors). Bellini és un melodista excepcional però les seves orquestracions, bones per acompanyar, són bastant pobres.

El primer de tot és dir que la òpera és una meravella i que les dificultats de interpretació són molt grans.

El primer repartiment va estar encapçalat per Patrizia Cioffi i Juan Diego Flórez. Ella va cantar molt bé amb uns aguts esplèndids però amb uns greus rascats que es van atribuir a un constipat (per a mi això és dubtós però m'ho creuré) amb una escena final esplèndida. Parlar de Juan Diego Flórez és parlar de meravella. Va sortir una mica fred però així i tot en les seves àries, duos i escenes de conjunt va destacar per sobre de tothom.  Ara per als liceistes comencen les pors: fins quan gaudirem d'una figura excepcional com Juan Diego Flórez? La nostra economia, ens ho permetrà?. De moment l'hem gaudit. El futur s'ha d'escriure.

Al segon repartiment encapçalat per Annick Massis i Celso Albelo va contrastar amb el primer. La veu de la Massis és més lleugera que la de Cioffi però la seva interpretació va ser molt bona. Les fioriture van ser precises i els aguts ajustats però sense la força de Cioffi. La escena final  va ser molt bona (de fet és on es llueix la soprano en una escena llarga i difícil). En Celso Albelo em va decebre. Tothom en parlava bé d'ell i dels seus triomfs a teatres importants d'Europa. El canari a qui el qualifiquen com a bon deixeble d' Alfredo Kraus, de moment no deixa de ser un projecte i la comparació més que agosarada és quasi bé insultant per a en Kraus. Té un veu maca i una potència considerable per el seu legato és dolent si més no per al bel canto. De vagades la seva veu és sincopada i sembla més cantar Puccini que Bellini. En canvi, algú a qui li agrada el seu cant m'havia dit que la seva presència física era poc adequada no només per aquesta sinó per a la òpera en general. La veritat és que encara que evidentment no te la figura de Juan Diego Flórez, no és baixet, rabassut i poca cosa com algú havia gosat dir.

Dues coses: posta en escena a mig camí entre la ruptura i la tradició, trasllada la acció a un balneari dels Alps. No té grans incongruències amb el llibret i és brillant. El detall més agosarat és la entrada de la soprano a la darrera escena per una finestra i passant per sobre unes taules que basculen i que ponen en risc la soprano i la darrera escena.

I per últim la orquestra. Va estar correcta tirant a bé però Daniel oren, el director va marcar uns tempi massa lents.

Encara anem pel bon camí: Agripina, Cendrillon, Sonambula i ara Tosca. Si va bé, haurem arribat al meridià de la temporada i podrem considerar-la com a mínim aprovada a la espera de les millors notes en les que faltin. Descartem en aquesta qualificació els maleïts concerts Verdi de principi de temporada. Pensareu que sóc un pesat amb aquest tema però no el puc oblidar

Aquí teniu un altra interpretació de la escena final per Natalie Dessay