dilluns, 31 de març del 2014

Rectificació.

L'altra dia expresava la meva decepció perquè en Jonas Kaufmann no va fer cap bis, per sentir-lo cantar òpera. És tradicional que després del Wintereise de Schubert no es canti res més.
Això demostra el meu desconeixement dels costums del lied. Què hi farem!

dissabte, 29 de març del 2014

Jonas Kaufmann: Alegria i tristesa.


No podré dir mai que no em va agradar el Winterreise de Schubert que Jonas Kaufmann va cantar al Liceu. Pensava que les versions de baríton  (Thomas  Quasthoff, Mathias Goerne i el mític Fisher-Dieskau) eren més apropiades que les de tenor. Com en Kaufmann te una veu que s’apropa de vegades al color greu no es pot apreciar diferencia amb les bones versions baritonals. Això sense oblidar les esplèndides característiques vocals i la seva expressivitat amb uns pianos magníficament executats.
Havent-lo escoltat a la Missa Solemnis al Liceu, a  un recital a Munich el 2011 i a aquest Winterreise del 2014, em queda pendent sentir-lo en directe en una òpera.
Però això com no tinc gaires oportunitats de fer-ho, m’hagués agradat sentir-li. una ària d’òpera encara que fos en una “propina”.
Vaig quedar decebut. Ja sé que els cantants no tenen cap obligació de cantar alguna cosa més que l’estricte programa anunciat. Fins aquí, res a dir. Però un artista que canta una obra de 75 minuts, que per a ell  (amb tota seva qualitat) és un exercici de manteniment per arribar a les grans obres que farà al dia següent o al cap de dos dies, no hagués estat de més que hagués donat una mica de peixet als seus incondicionals, cantant  algun fragment d’òpera de l’extens i versàtil repertori que té.
Avui que ja no s’estilen els “divos” vaig tenir la impressió de que ell es comportava com a tal: com excel·lent artista però com a persona que es considera superior al altres. Ho sento però ha perdut un fan: necessito creure que un gran cantant és una bellíssima persona  o si  més no, tenir detalls que ho facin creure. Quina tristesa.

divendres, 28 de març del 2014

Recital Nina Stemme


"Escuchar a Nina Stemme esta noche en el Liceu ha sido un placer. Oirle cantar las canciones de Kurt Weill una descarga de adrenalina. Y eso que Mahler, Wagner y Shumann no se ha quedado a la zaga. Una pena los que se lo han perdido."
Això vaig publicar dimarts a Facebook i només vull afegir que la soprano sueca té una veu càlida, profunda, greu que la fan ser una de les millors dramàtiques dels moments actuals.

Per cert que cada cop menys s'utilitza terminologia matisada per definir els cantants: Avui hi ha tenors, barítons, baixos, sopranos, mezzosopranos i contralts. Allò dels lírics, lleugers, spinto, o d'agilita ha quedat una mica oblidat.


divendres, 21 de març del 2014

La meva Tosca 2014


Doncs si, va arribar. M'havia perdut l'assaig general, no vaig poder anar a veure la Cedolins (sembla que no me'n vaig  perdre res) i per fi ¡ta chan! Sondra Rodvanovsky va cantar una Tosca extraordinaria amb una força i uns matisos excepcionals. Feia temps sense una Tosca com cal. Al seu costat un magnífic Ambroggio Maestri en l'Scarpia no va poder arribar a la seva alçada. I molt menys el Cavaradosi del Jorge de León molt desafortunat.
He de dir que l'espai escènic em va agradar. Com sempre no coincideixen amb el libretto i hi ha desajustos cronològics importants. però és molt impressionant, sobretot des del punt de vista simbólic.
La orquestra potser massa sorollosa, especialment al primer acte, millorant després.


La foto (borrosa) correspon ala escenografia del tercer acte. Ja se que us l'hauria d'explicar però és molt llarg. Un altre dia serà.
Una bona notícia: la propera temporada la Rodvanovsky ens cantarà la Norma¡ wow! I crec que al MET pensa cantar les tres reines donizettianes. Si hi ha sort i les retransmeten...

dijous, 20 de març del 2014

Oblit imperdonable...

Durant els mesos de Novembre, desembre, gener i febrer ha tingut lloc un curs ENTORN A VERDI organitzat per Amics del Liceu. Han estat vuit sessions, cadascuna dividida en dos parts: una conferència a càrrec de'n Ramon Gener i una projecció a càrrec dels Amics de Verdi. Els quatre blocs ha estat 1.- Els primers èxits i els anys de gal·leres.( de Oberto fins a Rigoletto)  2.- La trilogia popular.( Rigoletto, Traviata i Trovatore 3.- Els anys de maduresa (De I vespri siciliani a Don Carlo). I les darreres (Otel·lo i Falstaff).
Com seria difícil resumir les interessants conferències de'n Ramon Gener i a les conferències sortien resumides, les imatges del recorregut per les òperes de Verdi, ja publicat, només deixo constància  de la seva realització, amb el regust satisfet d'una activitat digna del bicentenari de Verdi. Tot lo altra (?) ha resultat raté.
Dilluns dia 17 vaig assistir a una Diàleg amb els protagonistes de Tosca. Sondra Rodvanovsky, Fiorenxa Cedolins, Ambroggio Maestri amb el periodista Pérez Senz ens varen fer passar una estona molt agradable en que cadascun d'ells ens explicà alguna de les claus dels personatges que interpreten a la obra, els seus projectes i van respondre a les preguntes dels espectadors. Molt agradable.


Pérez Senz, Cedolins, Rovanovsky, la traductora i Ambroggio Maestri

Ah!questa nit vaig a veure la Tosca. Ja us explicaré. Si  no estic molt mandrós.

dissabte, 1 de març del 2014

Arriba Tosca, millor dit les Tosca's

En diset dies, quinze Tosca's.  Els cantants canvien, ara ho veurem. Però, i la orquestra, el cor i el director? Ah! i les regidores espero que rotin.
Per ordre cronològic i en l'ordre dels personatges: Tosca, Cavaradosi, Scarpia. Els altres els deixarem una mica de banda.
1) Sondra Radvanovsky, Vladimir Baykov i Ambroggio Maestri.
2) Martina Serafin, Alfred Kim, Scott Hendricks.
3) Fiorenza Cedolins, Jorge de Leon, Vittorio Vitelli.

Esperem que les veus responguin, sobretot en els casos dels més famosos..
En quant la producció, de ben segur produirà més d'un ensurt. Els tres coneguts escenaris quden reduit a un: Sant Andrea della Valle. Al primer acte veiem el retaule de l'altar major. Al segon acte (en teoria al Palau Farnese, se'ns mostra el retaule anterior per per la part d'endarrera. I finalment el Castel de SantAngelo és substituit pel retaule caugut a terra. TOT de riguró negre, de dol. La explicació del Paco Azorín es que al primer acte Tosca creu en Deu, al segon descobreix la maldat dels homes i al tercer el mon es destrueix per a ella. Sempre que hi ha una escenografia que intenta fer una relectura del argument, me'n recordo del que l'Anna Busquest explicava de l'Arena de Verona on un espectador irat, després d'una representació (no pas gaire moderneta) es dedicava a cridar "Morte a l'escenografo". Hi haurà crits com aquests?

Tres fragments, un de cada protagonista. Comencem pel dolent. Tre sbirri, una carrozza, Ruggero Raimondi 2001.



Ara Tosca ens canta el Visi d'arte. Maria Callas, Londres 1964.

.

I per acabar Mario Cavaradosi i l'Adéu a la vida ( E lucevan l'estelle). Josep Carreras, Roma 1994.