Aquests
dies s'han produït 18 nous acomiadaments entre el personal del Liceu. S'han
d'afegir als que ja s'havien fet al desembre. La veritat és que encara que el
nou director general Roger Guasch hagi d'eixugar els 16 milions d'euros de
dèficit que té el Teatre, de ben segur que no serà per la reducció de la plantilla
de vint en vint treballadors. Hauria de buscar altres camins.
dimecres, 5 de febrer del 2014
Les dues sonàmbules
Diana Damrau era la protagonista inicialment prevista. Per
cansament, malaltia o gestació, no ha pogut interpretar-la quan abans ja havia
fet parella artística amb Juan Diego Flórez en el nostre Teatre.
He vist els dos repartiments d'aquesta
òpera de Bellini i faré referència només als dos papers protagonistes: Amina i
Elvino. Els altres són molt menors encara que tinguin alguna intervenció
destacada, més perquè els protagonistes descansin que pel valor de les àries o
fragments que interpretin. El mateix es pot dir del cor que tenint
intervencions sovint no te dificultats específiques.
El primer que diré és que la obra és un
dels exemples més destacats de l'anomenat bel canto (encara que cada dia més
aquest terme restringit a una època es fa extensiu a moviments musicals
posteriors). Bellini és un melodista excepcional però les seves orquestracions,
bones per acompanyar, són bastant pobres.
El primer de tot és dir que la òpera és
una meravella i que les dificultats de interpretació són molt grans.
El primer repartiment va estar encapçalat
per Patrizia Cioffi i Juan Diego Flórez. Ella va cantar molt bé amb uns aguts
esplèndids però amb uns greus rascats que es van atribuir a un constipat (per a
mi això és dubtós però m'ho creuré) amb una escena final esplèndida. Parlar de
Juan Diego Flórez és parlar de meravella. Va sortir una mica fred però així i
tot en les seves àries, duos i escenes de conjunt va destacar per sobre de
tothom. Ara per als liceistes comencen les pors: fins quan gaudirem d'una
figura excepcional com Juan Diego Flórez? La nostra economia, ens ho permetrà?.
De moment l'hem gaudit. El futur s'ha d'escriure.
Al segon repartiment encapçalat per Annick
Massis i Celso Albelo va contrastar amb el primer. La veu de la Massis és més
lleugera que la de Cioffi però la seva interpretació va ser molt bona. Les
fioriture van ser precises i els aguts ajustats però sense la força de Cioffi.
La escena final va ser molt bona (de fet és on es llueix la soprano en
una escena llarga i difícil). En Celso Albelo em va decebre. Tothom en parlava
bé d'ell i dels seus triomfs a teatres importants d'Europa. El canari a qui el
qualifiquen com a bon deixeble d' Alfredo Kraus, de moment no deixa de ser un
projecte i la comparació més que agosarada és quasi bé insultant per a en
Kraus. Té un veu maca i una potència considerable per el seu legato és dolent
si més no per al bel canto. De vagades la seva veu és sincopada i sembla més
cantar Puccini que Bellini. En canvi, algú a qui li agrada el seu cant m'havia
dit que la seva presència física era poc adequada no només per aquesta sinó per
a la òpera en general. La veritat és que encara que evidentment no te la figura
de Juan Diego Flórez, no és baixet, rabassut i poca cosa com algú havia gosat
dir.
Dues coses: posta en escena a mig camí
entre la ruptura i la tradició, trasllada la acció a un balneari dels Alps. No
té grans incongruències amb el llibret i és brillant. El detall més agosarat és
la entrada de la soprano a la darrera escena per una finestra i passant per
sobre unes taules que basculen i que ponen en risc la soprano i la darrera
escena.
I per últim la orquestra. Va estar
correcta tirant a bé però Daniel oren, el director va marcar uns tempi massa
lents.
Encara anem pel bon camí: Agripina,
Cendrillon, Sonambula i ara Tosca. Si va bé, haurem arribat al meridià de la
temporada i podrem considerar-la com a mínim aprovada a la espera de les
millors notes en les que faltin. Descartem en aquesta qualificació els maleïts
concerts Verdi de principi de temporada. Pensareu que sóc un pesat amb aquest
tema però no el puc oblidar
Aquí teniu un altra interpretació de la
escena final per Natalie Dessay
Subscriure's a:
Missatges (Atom)