Espero que l'Àngel i la Lluïsa no llegeixin aquest comentari: A ells els va semblar sobre tot la música impresentable. Tampoc el text els va semblar una novetat (home, parlar de la mort s’ha fet des dels inicis de la Humanitat). I per tant la posta en escena (interessant) no lligava gaire amb lo anterior. En fi, un desastre.
La teoria de que si un no enten el que veu en una manifestació artística és que hi ha alguna cosa que no funciona és molt discutible. D’una banda moltes de les manifestacions artístiques que “ens agraden” estan mediatitzades per la formació que hem rebut i per la tradició; a més tenen la qualitat de la immediatesa: analitzeu un quadre de Velázquez, una obra de Shakespeare, la arquitectura de Víctor Horta, la escultura de Bernini o la música de Verdi. No estem “sensibilitzats” en aquestes manifestacions artístiques? Les entenem? En part si perquè el seu tema és tangible, identificable.
Què ens passa quan hem de canviar el chip i enfrontar-nos amb una arquitectura racionalista, una escultura o una pintura no figuratives, una música no melòdica sinó serialista (en sentit molt ampli) que utilitza nous sons? Que llavors volem entendre-les amb el codi de les manifestacions artístiques anteriors. I això no és possible. És intentar entendre una llengua que no coneixem amb el nostre alfabet. TOT l’art contemporani necessita un procés de coneixement dels llenguatges artístics que els anteriors tenien en menor mesura.
Ara bé, dit això, estic d’acord amb l’Angel que un espectacle t’ha de tocar la sensibilitat, si no malament. Però insistint en què el què hem vist com tantes altres coses necessiten tenir-los apamats abans d’anar-los a veure.
Què ens deia la obra? És la mort vista des de un punt de vista individual i col·lectiu, en to irònic i sarcàstic, és una anti-òpera, com la va definir el seu autor, plena de referències a compositors anteriors de Beethoven a Offenbach. Amb un gag final d’acord amb aquests principis: la mort pot esperar, gaudim de la vida i brindem amb cava.
Michael Boder, va dirigir amb autoritat i bons resultats una orquestra fluixa des de fa temps i poc acostumada a aquest repertori.
El gran triomf se la nit va ser per la posta en escena de la Fura dels Baus. Una enorme Nina a quatre grapes presideix, la escena, gira, adquireix diferents aspectes per la il·luminació i per diferents forats corporals deixa sortir els protagonistes. Part dels moviments escènics recullen la ironia de la obra amb discoteca anys seixanta però ball de Michael Jackson.
Valia la pena. Tenia molts valors: No vaig plorar com faré a La Boheme però vaig riure amb algunes de les guspires de humor que la obra ens ofereix.
2 comentaris:
Tens tota la raó, Ferran. Segur que aproximar-nos a manifestacions artístiques contemporànies requereix un esforç previ, una preparació que ens permeti comprendre i apreciar les claus del nou llenguatge. També crec que en l'obsessió o la moda per la recerca del modern, moltes vegades l'avantguarda ha hagut de traspassar les fronteres de l'absurd. L'alernativa era reconèixer la derrota artística de tornar al passat. Davant d'això, molts artistes s'han refugiat en llenguatges personals, amb una càrrega intelectual molt elevada, segurament valuosos, però incomprensibles. Malgrat tot, per mi també va valer la pena.
Només voldria afegir que ara les manifestacions artístiques modernes ens semblen més complicades que el que seran d'aquí a un temps. Com deia la Eva Marton referint-se als montatges operístics, els que siguin bons serán reconeguts i els altres s'oblidaran. Quants compositors barrocs, classicistes o romàntics són reconeguts? Quants han estat oblidats?
Publica un comentari a l'entrada