FELIÇ ANY NOU 2012

Avui, 31 de desembre de 2011 només vull desitjar a tothom un feliç i operístic 2012. Encara que no pinta gaire bé hauríem de tenir les esperances de que tot anés de la millor manera possible. Que en la nostra vida personal hi hagi molts bons moments, acompanyats d'una bona salut. I en el terreny operístic que gaudissim de la meravella que és aquest nostre estimat espectacle des dels intérprets fins els directius i el públic. És un any de traspàs i segons diuen els que ho creuen, porta sort. Que aquesta ens acompanyi. BON ANY.

ASSAIG GENERAL DE LINDA DE CHAMONIX

Això dels nadals és un gran invent per oblidar-te de la rutina quotidiana. Però també la rutina fa una mica de falta perquè si no, hi ha coses que es queden endarrerides i el que es pitjor, quan les escrius, ja no tenen el mateix valor, se’ls ha passat el temps.
De tota manera, com és important i destacat no me’n puc estar d’explicar-vos l’assaig general de Linda de Chamounix de Gaetano Donizetti. El llibret és bastant tòpic, no dona gaire joc. La música de la darrera obra de Donizetti, segueix l’estil del compositor de Bergam, és a dir melòdic i ric en variacions. Millors el segon i tercer actes que el primer (una mica pessadet). El secret de les representacions d’aquests dies al Liceu està en els intèrprets: Una immensa Diana Damrau, dominadora de tos els registres, de la melodia pura, dels aguts estratosfèrics, dels ornaments exactes i amb una resistència física total i increïble fins a la última nota. Encara que l’any passat havia cantat El rapte del serrall i el paper de Konstanze no és precisament senzill, a mi m’ha sorprès molt favorablement, i això que com ja senyalava al comentari de l’inici de la temporada esperava que seria una de les grans triomfadores.



El rapte en el serrall.

“Les florezentes” (apasionades hooligans del J.D. Flórez) no em perdonaran mai que hagi començat per la Damrau i no pel seu ídol. Però no pot ser. El paper, sent important i difícil, no té comparació amb el de Linda. Carlo intervé força i en algunes àries compromeses però la protagonista (ja es veu al títol) és ella. JDF està esplèndid, com el dia del recital. Està vivint uns anys de maduresa (no d’edat sinó de cant) que el fan inaccessible per a qualsevol competidor de la seva corda. La seva línia elegant, el seu legato, el seu fiato i els seus aguts inacabables posen la pell de gallina, emocionen i penses que ja pot acabar la temporada, que ja en tens prou; que el que vingui després només et confirmarà que no hi ha res com ELL, com la seva veu i el seu cant.



Hi va haver més sorpreses agradables. El paper del prefecte va ser confiat a Simon Orfila, el baix que tots coneixem de fer papers més o menys secundaris al llarg de totes les temporades del Liceu. Doncs bé en aquesta ocasió té un paper més destacat i a fe que el va aprofitar. La seva bella veu de baix pur amb uns greus magnífics i la bona interpretació no van ser res comparat amb l’ària que a duo canta amb J.D. Flórez. Orfila li va aguantar l’agut final fins que el tenor va acabar. No sé si li faria gaire gràcia.
Amb ell el paper en transvestit de Pierotto, interpretat per la mezzosoprano Silvia Tro Santafé va tenir una gran qualitat encara que no tingui temes individuals destacats.
Amb aquest panorama els dos barítons van complir sense complicacions ni grans alegries. Un d’ells fa un paper bufo (Boisfleury) que deu ser el que dona el caràcter de òpera semiseria a la composició de Donizetti. Perquè es vegi el caràcter rutinari del llibret no manca una escena de bogeria per a lluïment de la soprano encara que no sigui tan coneguda com la Lucia di Lamermoor i altres.
En Marco Armiliato va dirigir la orquestra i ho va fer molt bé tenint en compte les limitacions que en altres ocasions ens ha donat la dita orquestra. Encara que ja se sap, si el mestre concertador sap fer-ho bé, la orquestra funciona millor. El cor també va tenir un bon paper.

Així van anar els quatre dies a Frankfurt

Opernhaus Frankfurt

Plànol del teatre

Otelo

La ciutat no té una riquesa cultural extraordinària, sobretot comparat amb altres ciutats alemanyes (Berlin. Munich) tenen dos teatres d’òpera però no us enganyeu: la Alte Opera o Antiga no fa més que concerts i convencions. I l’altra és una sala moderna, no gaire gran i que no em va semblar que tingués una excel·lent sonoritat.

Otelo em va desanimar perquè vaig pensar que si les altres dues eren igual, millor m’hagués quedat a casa. Res no va sortir bé: Per començar la posta en escena va ser globalment pobre i ininteligible. Algun detallet i poca cosa més. La orquestra em va fer enyorar la del Liceu... que ja és dir. Els cantants excepte el Marco Vratogna (Iago) van ser decepcionants especialment Otelo. Desdémona tenia una veu poc dolça per al paper. Em va semblar que algun dels papers (Casio) quedava molt diluït i el de Rodrigo massa pallaso. Paso del director després del que he dit.

Tosca

Tosca, en canvi, va ser un gran espectacle tant en les veus com la posta en escena. Grans plafons de fusta que pujaven i baixaven o en la part baixa s’obrien uns finestrals que permetien veure al cor. Un dels plafons era la pintura de la Madonna de Cavaradosi que, lògicament, desapareixia a meitat del primer acte. En el context de la òpera no em va agradar el Te Deum, no pel cant sinó pel sarcasme en que van ser tractats els personatges. I no és que a mi m’importi que es faci caricatura dels cardenals, bisbes i demés. Insisteixo que era una qüestió de context en què es feia. En el segon acte el sostre d’aquesta capsa descendia i mentre a sota era el despatx de Scarpia, a sobre es produïa la tortura de Cavaradosi. El tercer acte, el menys reeixit, no donava massa l’ambient del Castell de Sant Angelo.

Oksana Dyka com a Tosca, Zeljko Lucic (fenomenal) com Scarpia i Alfred Kim, com a Cavaradosi formaven el trio de protagonistes, el director musical va ser Hartmut Keil i la direcció escènica de Andreas Kriegenburg. Encara que ja ho sabem, la orquestra no semblava la mateixa: el director va tenir la “culpa”.

Les contes de Hoffmann

Finalment van pujar a l’escenari Els contes de Hoffman. Alfred Kim va repetir paper protagonista com a Tosca. Olimpia va ser Brenda Rae, Antonia, Katia van Kooten i Giulietta Claudia Mahnke. Les dues primeres sensacionals, la tercera més justeta.Simon Neal en els papers dels dimonis, Paula Murrihy en el de Nicklausse i Peter Marsh en el quáruple paper dels “bons”. Yuval Zorn va dirigir musicalment i Dale Duesing la escena. Sense grans innovacions va traslladar la taberna del XIX a un bar de copes del XX amb la qual cosa només uns móduls sortien dels laterals per donar la pinzellada de la història que s’estava explicant. També aquí la orquestra va estar correcta. Com a anècdota el director, de complexió menuda, quan va sortir a saludar era molt histriònic i bellugava els braços com un molinet i a sobre caminava com Harold Lloyd. Però havia dirigit bé que era del què es tractava.

Un apunt final. Com eren més de trenta a la expedició, vam tenir ocasió de parlar amb alguns d’ells i hi va haver divisió d’opinions sobre el tenor, l’Alfred Kim. Uns van considerar que era poca cosa. A mi em va semblar un molt bon tenor amb una veu lírica de línia molt clara, uns aguts ferms i macos i únicament una mica més fluixos els greus i potser la veu central. Però en determinats passatges tant de Cavaradosi com de Hoffmann a mi em va convèncer.

AH! I visca el Barça. Real Mourinho 1 Nosaltres 3

Don Giovanni (en cine)

Dimecres, 7 de desembre de 2010. 18 hores. Cinesa Heron City. Don Giovanni W.A. Mozart (directe)

San Ambrosi Inauguració de la temporada a la Scala. Luxe i glamour.

Posta en escena de Robert Carsen, de qualitat però altres vegades ha estat més brillant i això que la escenografia tenia un gran dinamisme. Dirigeix Daniel Baremboim amb gran brillantor encara que des dels pisos alts al començament del segon acte li van cridar “Piu lento”. En fi... que sempre hi ha que sap massa. On queda la RE-creació, d’una obra musical, com d’una obra de teatre, de ballet...?

Excel·lent commendatore de Kwangchul Youn. D’una gran qualitat musical el Don Giovanni de Peter Mattei, un magnífic Leporello de Bryn Terfel, molt fluix el Don Ottavio de Giuseppe Filanoti i a molt bon nivell la Zerlina de Anna Prohaska i el Masetto de Stefan Kocán. Y sensacionals la Donna Anna d’Anna Netrebko i la Donna Elvira de Barbara Frittoli. Jo que he estat enamorat de la Netrebko crec que aquesta vegada la Fritolli va estar lleugerament millor.

Viatge operístic

Avui veurem al cinema el Don Giovanni de la Scala que inaugura la temporada.

Demà anem a Frankfurt amb la Marga (i trenta més) a veure més òpera. El programa és popular encara que els alemanys poden fer heretgies amb les postes en escena. Otelo, Tosca i Els contes de Hoffman són les tres òperes a veure. A la tornada us ho explico.

Cessa di piu resistere

JDF amb Vincenzo Scalera interpreten l'ària final de Almaviva a El barbero de Sevilla

Nit de triomf. J.D.Flórez

Juan Diego Flórez i Vincenzo Scalera

Encara que ja ens té acostumats no per això vam gaudir menys de la actuació del tenor Juan Diego Flórez. És un cantant de veu clara capaç d’arribar als “pinyols” més agosarats de les melodies dels compositors de tots els temps. Però també el seu fiato i el seu legato, la seva mezza voce i els seus greus són fantàstics: tant que de vegades només ens fixem en la pirotècnia dels aguts que no ens permeten paladejar la exquisidesa de la resta.

Com succeeix en els recitals va començar amb un parell de peces lleugeres per escalfar la veu i a continuació va continuar amb les cançons més brillants del seu repertori, sobretot Rossini.

La segona part es va allargar amb els bisos que també com quasi bé sempre, són el més esperat pel públic. Boieldieu, Lalo, peces del seu darrer disc de cançons populars espanyoles (Princesita, Amapola, Adios Granada), una divertida ària de La belle Helene de Offenbach i una altra de Rita de Donizetti van donar pas al deliri amb Granada, El último romántico (Bella enamorada), A mes amis (de la Fille du regiment), l’ària final del comte d’Almaviva de El Barbero de Sevilla i La dona e mobile de Rigoletto.

Ovacions a dojo, flors, entusiasme i incomptables sortides a saludar.

Va estar acompanyat pel pianista Vincenzo Scalera, gran especialista en l’acompanyament dels grans cantants en recitals des de fa molts anys.

Concert Phippe Jaroussky

La primera vegada que vaig sentir cantar a un contratenor pensava que aquella veu havia de ser obra del enginyer de so; es clar que no era en directe i per tant tenia una part de raó. Tenia una sensació ambigua: d'una banda "sonava estrany" i de l'altra et donava la possibilitat d'apropar-te a les veus dels castrati, encara que en la realitat això és impossible.

La pel·lícula Farinelli que ens apropava a la veu dels castrati si que havia jugat amb dues veus (mezzo i sopranista) per aconseguir la veu del castrat.

Però a poc a poc van entrar en els circuits operístics les veus dels contratenors. Joaquen Kowalsky i René Jacobs serien de la generació anterior. David Daniels i Andreas Scholl (que han actuat al Liceu) han donat pas als més joves: Bejun Mehta i Max Emanuel Cencic que cantaren el Tamerlano el juliol de 2011 i ara Philippe Jaroussky el jove francès de 33 anys que ens va oferir un programa de Haendel que va resultar magnífic. Acompanyat de la orquestra barroca de Freiburg que brillà tant en els fragments simfònics com en l'acompanyament del solista. Les dues àries del final de la primera part van ser electritzants (una d'Imeneo i la segona de Ariodante). La segona part va ser molt lluïda, àries de Giulio Cesare, Alcina, Radamisto i sobretot Agripina (una ària amb una pirotècnia endimoniada que va resoldre amb brillantor. Va afegir una cançó de Porpora, una ària de Rinaldo i Ombra mai fu, el Largo de Xerxes. La veritat és que varem gaudir del programa però també de la magnífica veu de Philippe Jaroussky,

Ah! vaig tenir la debilitat d'anar a que em signés un CD i fer-me una foto amb ell. Quan encara estigui més amunt en consideració, cachet etc. us ensenyaré la foto, el CD i la signatura.

Concert

Demà us explico com ha anat el concert amb el Philippe Jaroussky.

Mazarino y Colbert

Aunque algunos lo hayan recibido espero que sea interesante para los demás. Ya sé que no es musical pero hay veces que ejemplos como este y en estas circunstancias, valen la pena.

*Dialogo entre Colbert y Mazarino, durante el reinado de Luís XIV de Francia*:

*Colbert*: Para conseguir dinero, hay un momento en que, engañar al
contribuyente ya no es posible.Me gustaría, Señor Superintendente, que me
explicara cómo es posible continuar gastando cuando ya se está endeudado
hasta al cuello...

*Mazarino*: Si se es un simple mortal, claro está, cuando se está cubierto
de deudas, se va a parar a la prisión. Pero el Estado... ¡¡ cuando se
habla del Estado, eso ya es distinto!!! No se puede mandar el Estado a
prisión. Por tanto, el Estado puede continuar endeudándose. Todos los
Estados lo hacen!

*Colbert*: Ah ¿sí? ¿Usted piensa eso? Con todo, precisamos de dinero. ¿Y
cómo hemos del obtenerlo si ya creamos todos los impuestos imaginables?

*Mazarino*: Se crean otros.

*Colbert*: Pero ya no podemos lanzar más impuestos sobre los pobres.

*Mazarino*: Es cierto, eso ya no es posible.

*Colbert*: Entonces, ¿sobre los ricos?

*Mazarino*: Sobre los ricos tampoco. Ellos no gastarían más y un rico que
no gasta, no deja vivir a centenares de pobres. Un rico que gasta, si.

*Colbert*: Entonces ¿cómo hemos de hacer?

*Mazarino*: Colbert! ¡¡Tú piensas como un queso de gruyere o como el
orinal de un enfermo!!. ¡¡ Hay una cantidad enorme de gente entre los
ricos y los pobres!! Son todos aquellos que trabajan soñando en llegar
algún día a enriquecerse y temiendo llegar a pobres. Es a esos a los que
debemos gravar con más impuestos..., cada vez más..., siempre más! ¡¡
Esos, cuanto más les quitemos, más trabajarán para compensar lo que les
quitamos¡¡. ¡¡ Son un reserva inagotable!!.

EL GRAN MACABRE

Espero que l'Àngel i la Lluïsa no llegeixin aquest comentari: A ells els va semblar sobre tot la música impresentable. Tampoc el text els va semblar una novetat (home, parlar de la mort s’ha fet des dels inicis de la Humanitat). I per tant la posta en escena (interessant) no lligava gaire amb lo anterior. En fi, un desastre.

La teoria de que si un no enten el que veu en una manifestació artística és que hi ha alguna cosa que no funciona és molt discutible. D’una banda moltes de les manifestacions artístiques que “ens agraden” estan mediatitzades per la formació que hem rebut i per la tradició; a més tenen la qualitat de la immediatesa: analitzeu un quadre de Velázquez, una obra de Shakespeare, la arquitectura de Víctor Horta, la escultura de Bernini o la música de Verdi. No estem “sensibilitzats” en aquestes manifestacions artístiques? Les entenem? En part si perquè el seu tema és tangible, identificable.

Què ens passa quan hem de canviar el chip i enfrontar-nos amb una arquitectura racionalista, una escultura o una pintura no figuratives, una música no melòdica sinó serialista (en sentit molt ampli) que utilitza nous sons? Que llavors volem entendre-les amb el codi de les manifestacions artístiques anteriors. I això no és possible. És intentar entendre una llengua que no coneixem amb el nostre alfabet. TOT l’art contemporani necessita un procés de coneixement dels llenguatges artístics que els anteriors tenien en menor mesura.

Ara bé, dit això, estic d’acord amb l’Angel que un espectacle t’ha de tocar la sensibilitat, si no malament. Però insistint en què el què hem vist com tantes altres coses necessiten tenir-los apamats abans d’anar-los a veure.

Què ens deia la obra? És la mort vista des de un punt de vista individual i col·lectiu, en to irònic i sarcàstic, és una anti-òpera, com la va definir el seu autor, plena de referències a compositors anteriors de Beethoven a Offenbach. Amb un gag final d’acord amb aquests principis: la mort pot esperar, gaudim de la vida i brindem amb cava.

Michael Boder, va dirigir amb autoritat i bons resultats una orquestra fluixa des de fa temps i poc acostumada a aquest repertori.

El gran triomf se la nit va ser per la posta en escena de la Fura dels Baus. Una enorme Nina a quatre grapes presideix, la escena, gira, adquireix diferents aspectes per la il·luminació i per diferents forats corporals deixa sortir els protagonistes. Part dels moviments escènics recullen la ironia de la obra amb discoteca anys seixanta però ball de Michael Jackson.

Valia la pena. Tenia molts valors: No vaig plorar com faré a La Boheme però vaig riure amb algunes de les guspires de humor que la obra ens ofereix.

BALLET DEL TEATRE MARINSKY

Bé, jo que no soc un fan del ballet he de dir que va resultar una vetllada agradable. Ballaven Il Corsaro, segons un poema de Lord Bayron, en tres actes i amb cinc figures destacades: Corrado, el corsari, Medora, Gulnara, Said i Selima. Tots ells grans figures que van demostrar el què tots sabem: la alta categoria de la escola russa.

La música, de diferents autors fa que de vegades sigui irregular però va ser molt ben interpretada per la orquestra del mateix teatre de San Petersburg.

Però al que últimament no estam gaire acostumats és al retorn als vells decorats (molt ben realitzats) i els vestuaris tradicionals. Per a mi va valer la pena.

Programa/ Comentari del concert

Es que falta temps per a tot.

Divendres vaig anar a l'Auditori (Barber-Tchaikovski)

Demà Mariinsky

Demà passat El gran Macabre.

Es un no-viure.

Vaig anar a l'Auditori a sentir la Patètica de Txaikovski i em va agradar com no podia ser d'altra manera. Una obra de un compositor jove, espanyol de Saragossa, de gran orquestra, enorme percussió i ritme consistent. Però sobre tot tenia moltes ganes de sentir en directe l'Adagio per a cordes de Samuel Barber. I va ser sensacional perquè t'arriba a l'ànima, perquè se't fica dintre i no te'l pots treure

Serse G.F. Haendel

És una peça molt coneguda que de vegades s'utilitza en enterraments o casaments a Anglaterra

(Pobre Haendel).

Us recomano la versió de Katheleen Ferrier la contralt més important de meitat segle XX.

OMBRA MAI FU. LARGO.

JERJES
(Bajo el plátano)
Frondas (hojas) tiernas y bellas
de mi plátano amado,
¡que os favorezca el destino!

Que truenos, relámpagos y tempestades
no turben vuestra preciosa calma,
ni os profane el viento del sur.

Nº 2 – Arioso

Jamás sombra
la de la naturaleza
fue más suave
querida y amable.

(Contempla el árbol)

Al contrari del què s’espera d’un tirà aconseguí reflectir en la primera ària de la òpera la bellesa de la ombra d’un arbre.

Projectes del Liceu pel 2012-2013, 2013-2014,...

Us podeu imaginar que el que es diu aquí és el que els rumors i agenda de cantants prometen. No hi ha cap confirmació oficial. Després es veurà si tot això és veritat.

La temporada 2012-2013

El festival de Bayreuth inicia la temporada al setembre:

L’holandès errant

Lohengrin

Tristany i Isolda

Després:

La forza del destino amb un gran repartiment.

Rusalka, amb Klaus Florian Vogt (el darrer Parsifal) i Anne Schwanewilms

Les contes de Hoffmann, Amb Natalie Dessay (no cantarà la Olimpia, o així ho va dir)

Madama Butterfly, Roberto Alagna (no crec que faci de Butterfly però no sé qui és ella)

Lucio Silla, amb Patricia Petibon, la extraordinària Lulu, d'aquesta temporada.

Das Rheingold, un altra Wagner al maig del 2013

Il turco in Itàlia, amb un repartiment rossinià de campanetes: Ildebrando d'Arcangelo, Nino Machaidze, Pietro Spagnoli...

Aggripina, dirigida per René Jacobs

Il Pirata, amb Mariella Devia i Josep Bros

Iolanta, Ana Netrebko

Oedipe, amb escenografia d'Alex Ollé (La fura...)

La Traviata, Amb Dessay i Patrizia Cioffi en el segon repartiment.

Die frau ohne shaten. (No se’n sap res)

Hi haurà segur un concert del contratenor Bejun Mehta de grat record en el Tamerlano del juliol del 2011.

La veritat és que me'n sobren, crec que són masses però... Hi ha les tres de Bayreuth més tretze en la temporada. Quan any rere any el número de títols disminueix no s'entén que l'any que ve augmentin.

Seguim: Temporada 2013-2014 queda una mica més difusa i incompleta

Tatachan: la gran traca final VERDI: La bataglia di Legnano amb Cedolins i Stoyanova, Bros

Cendrillon

Die Walküre repartiment de luxe

La sonambula J.D. Florez, Patrizia Ciofi

Tosca

Arabella

Maria Estuarda

La ciudad invisible de Kitege

Estava previst Les Troyens però sembla que ha caigut de la programació.

Hi haurà un recital de Edita Gruberova

2014-2015

Sigfried. Lance Ryan, Albert Dohmen. 2015.

Io de Benet Casablancas. Estreno mundial.

Macbeth. Martina Serafin.

Nabucco. Michele Pertusi.

Pelléas et Mélisande.

Il trovatore. Anna Netrebko, Roberto Alagna.

West Side Story.

2015-2016

I Capuleti e i Montecchi. Elīna Garanča.

Noticies petites

Aquests dies estem com una mica adormits, des del punt de vista liceístic. Però sempre hi ha activitat des de ballet a concerts de músiques diverses. El que més sorprèn veient l'escenari és l'enorme figura una mica difícil de descriure que, se suposa, és l'element central del Gran Macabre: La fura han fet una figura mig home mig dona d'un color groguenc que veurem quin joc dóna.

Respecte al grup verdià estem en plena feina per presentar la Linda de Chamounix a mitjans desembre. No creieu que no ens barallem, hem hagut de suar molt per arribar a definir el tema que tractaríem. Finalment la primera part serà evidentment dedicada a Linda i la segona a escenes de la bogeria de diverses obres barroques i romàntiques.

Ah! Espero fer enveja dient-vos que els dies 8-9-10 de desembre me'n vaig a Frankfurt a veure Otelo, Tosca i els contes de Hoffmann. Ja us ho explicaré.

En marxa

Ja estem en plena temporada operística a tota Europa. Els divos canten a tot arreu i nosaltres aquí esperant "El gran macabre". No perdem les esperances.

L'altra dia a Milà va cantar Juan Diego Flórez amb Joyce di Donato, Daniella Barcellona i Simon Orfila la òpera de Rossini La donna del lago. Èxit. Ah! I també va dirigir un concert a la orquestra de la Scala, el mestre Daniel Baremboin. Si haguèssiu pogut segur que us haguèssiu apuntat

Sense figures estelars com les anomenades espodrà veure a Frankfurt un trio de títols clàssics que també són sempre molt apreciats: Otelo, Tosca i els Contes d'Hoffman.

Si no podeu anar a un directe, penseu que el 7 de desembre als Cinesa fan el Don Giovanni en directe des de la Scala amb un repartiment... Elles són Netrebko i Fritolli i entre ells està en Terfel en el paper de Leporello.

Òpera d'Oslo

Segurament molt haureu vist el reportatge que sobre Oslo va fer diumenge 30 d'octubre un dels aspectes del qual estava destinat a la Òpera de la ciutat. L'edifici, de marbre de Carrara i vidre és com un gran boc de gel sobre el fiord de Oslo. A la sala gran hi caben 1400 espectadors però en te algunes de més petites per altres activitats. Ah! una curiositat: l'escenari està 16 metres per sota del nivell del mar. Admireu les fotografies.

Goethe, Fausto, Shumann

Dijous passat no vaig poder anar al Liceu a sentir les Escenes del Faust de Goethe de Robert Shumann. Si he de dir la veritat no sentia entusiasme per aquesta mig òpera mig simfonia, a més sense escenografia (cosa, d’altre banda difícil de fer). Sembla que la primera part és una mica més pesada però la segona és interessant des del punt de vista musical i de text. De fet és com la obra de Goethe: la primera part més filosòfica, la segona més vital. Els cantants, la orquestra i el director van estar en un bon to.

Com sempre va anar la Ll. i, en aquesta ocasió, el seu marit J. També hi va anar el meu amic i abonat al Liceu l’A. Que es va endur una bona enrabiada perquè es pensava que era el Faust de Gounod, el què anava a sentir. No va quedar gaire convençut de les explicacions que li varen donar i fins i tot em va enviar un sms en què mostrava la seva decepció.

Aquest any ens han confós amb tots els Faust. I encara queda el Faust dels ballets de Montecarlo. No et preocupis, no ens toca.

Jo crec que ets una mica exagerat: pensa que fins i tot a l’Alier li ha agradat i això si que és notícia.

Psè.Ni fu ni fa.

Ja veieu que els crítics no es mullen, quasi bé mai. Només en Cester és elmés crític. Però la veritat és que com ho fan tant en les òperes de repertori com en les modernes, de vegades és millor no llegir les crítiques i anar amb l'esperit obert.clàssiques

Jaume Radigales

Jaume Radigales. La Vanguardia

DALÍ, ARA A BARCELONA

En el seu moment, vàrem veure i aplaudir Yo, Dalí quan es va estrenar a La Zarzuela de Madrid. Recuperada si us plau per força per a la seva presentació al Gran Teatre del Liceu, l’espectacle ha guanyat en diversos aspectes. En primer lloc, el depurat treball de Miquel Ortegadavant d’una orquestra com la del Liceu, si bé s’ha acusat la manca d’assajos per a una òpera molt exigent; en segon, per la caracterització dels personatges, especialment el Dalí que encarna amb convicció Joan Martín-Royo. En canvi, la posada en escena de Xavier Albertí, sintètica, intel.ligent i molt linial, perd consistència i emoció en un espai massa gran com el del Liceu.

Escoltada de nou, l’òpera de Xavier Benguerel i llibret de Jaime Salom segueix sent molt defensable, sobretot per les textures instrumentals i l’emoció progressiva, aconseguida especialment a partir de l’arribada de Dalí a Nova York. Amb tot, i com ja vam intuir en escoltar-la a Madrid, l’òpera tracta en excés la veu com a instrument, cosa que dificulta el treball dels intèrprets i, d’altra banda, no sempre permet que l’atenció de l’espectador es mantingui al mateix nivell, davant d’un cant massa integrat en l’orquestra.

Calia, però, estrenar aquesta òpera a casa nostra, tant per la seva vàlua com pel que significa generacionalment el seu compositor. I l’equip aplegat a l’escenari liceistic ha tingut la qualitat requerida. Joan Martin-Royo, a banda d’un actor excel.lent, és un baríton de veu fresca (tot i que de volum no sempre audible) i s’ha fet seu el personatge del pintor empordanès. Marisa Martins dibuixa una Gala sinuosa i sensual, però també autoritària, amb domini de l’exigent cant intervàlic exigit per la partitura. Antoni Comas en la pell d’Éluard i de Superstar resol amb convicció les seves intervencions al costat d’un equip complementat eficaçment per José Antonio García, Àlex Sanmartí, Vicenç Esteve Madrid i Mariano Viñuales entre d’altres.
No va ser, acceptem-ho, una vetllada especialment càlida per part del públic, que més aviat va respondre amb correcció i sense entusiasme (ben diferent al que va succeir a Madrid, per cert). Certament, una partitura com la de Yo, Dalí no és fàcil per a ningú. Però tampoc n’hi havia per desertar, com van fer alguns, en plena representació.

Xavier Cester

Bigotis mustis

21/10/11 02:00 - Xavier Cester email protegit

La insatisfacció difusa que va provocar Jo, Dalí té unes causes no fàcils d'escatir. Fins a quin punt el problema rau en l'obra en si o en la plasmació pràctica? Un pecat original és el llibret de Jaime Salom. Més enllà de l'exactitud o no dels fets que explica, el text és discursiu en excés, i si la primera part vol abraçar massa coses, amb escenes curtes que imposen un ritme entretallat i personatges anecdòtics (Lorca, Buñuel) que no responen a cap necessitat dramàtica, la segona, en aparença més colorista i concentrada, degenera en una confrontació entre Dalí i Gala digna d'un serial de tercera.

La posada en escena de Xavier Albertí va lluitar sense èxit contra les dimensions de l'escenari, però una cosa és la sensació de buidor i foscor general, i una altra abandonar a la seva sort tot aquell que no fos un dels protagonistes.

Miquel Ortega només va poder extreure un so opac de l'orquestra, per no dir res d'un cor de resposta boirosa. Va afectar això l'impacte de la música de Benguerel? És possible, perquè l'interès de la partitura rau més en el fossat, amb una efervescent escriptura per a percussió, que no pas en unes línies vocals sense relleu. Sort que un incansable Joan Martín-Royo i Marisa Martins (fantàstica en l'escena de la mort) van fer de Dalí i Gala dues figures de carn i ossos, intenses en les seves passions i els seus odis, malgrat una projecció limitada, sobretot al costat d'un percussor Antoni Comas.

El pitjor de tot plegat, tanmateix, era la sensació que el Liceu presentava Jo, Dalí no per convicció sinó per obligació, que és la millor manera d'enterrar en vida una obra.

‘Jo, Dalí'
de Benguerel

Director: Miquel Ortega

Gran Teatre del Liceu,
19 d'octubre.

Darrera actualització ( Divendres, 21 d'octubre del 2011 02:00 )

Publicat a

· El Punt Avui. Edició Nacional 21-10-2011 Pàgina 52

Xavier Pujol

Intensos Gala y Dalí

XAVIER PUJOL - YO, DALÍ - 24/10/2011

Llegó finalmente al Liceo Yo, Dalí, la ópera del compositor Xavier Benguerel sobre libreto de Jaime Salom estrenada en junio pasado en el Teatro de la Zarzuela de Madrid.

YO, DALÍ

Xavier Benguerel sobre libreto de Jaime Salom. Miquel Ortega, dirección musical. Xavier Albertí, dirección escénica. Coproducción del Liceo, Zarzuela y Operadhoy. Barcelona, 19 de octubre.

A través de 13 escenas repartidas en cuatro actos la ópera recorre la vida del pintor y de Gala, su esposa, desde su primer encuentro en París en 1929 hasta la muerte de Dalí en 1989. La circunstancia biográfica, sin embargo, es lo de menos en esta obra. Lo que aquí importa no es la verdad histórica, lo que fue o no fue o si hubo o no hubo una Gala y un Dalí como los que se nos presentan, lo que se cuenta aquí es la verdad dramática, la verdad de los personajes y en este sentido Yo, Dalí cuenta con dos personajes teatrales muy potentes, intensos, complejos y llenos de matices, con una Gala que, convertida en una especie de reencarnación de Lady Macbeth, es dramáticamente más importante que el propio Dalí.

Sostenida por un hábil libreto de Jaime Salom, un texto predominantemente en castellano, con algunas escenas en catalán y en inglés y frases en francés, la obra arranca lentamente, la presentación de los personajes y los contextos se hace larga, pero en la segunda parte -con los protagonistas convertidos en unos viejos patéticos, esclavos, cada uno por su lado, de sus retorcidas sexualidades, con el pintor convertido en un esperpéntico fantoche que falsifica su propia obra instigado por su ambiciosa esposa- ofrece situaciones dramáticas de gran intensidad.

Musicalmente, Yo, Dalí presenta una orquestación muy interesante, tímbricamente sofisticada, rítmicamente compleja, sin acumulaciones instrumentales que ahoguen el canto y con un tratamiento de la orquesta a menudo camerístico. El principal problema musical de la obra, un problema grave tratándose de una ópera, está en el canto. Escrito casi siempre en una zona muy central que no fuerza la voz de los intérpretes, la línea del canto, muy difícil y exigente, solo muy parcialmente es capaz de hacerse eco, de reflejar las emociones que agitan a los personajes.

Yo, Dalí, que fue presentada en el Liceo por el mismo equipo de artistas que estrenó la obra en Madrid, recibió una interpretación de primera categoría con Joan Martín-Royo y Marisa Martins absolutamente metidos en los personajes de Dalí y Gala tanto en lo musical como en lo escénico. Lo mismo vale para Antoni Comas en el doble personaje de Paul Eluard y Superstar, el primer marido y el amante de Gala, respectivamente.

Miquel Ortega se desempeñó muy bien ante una partitura compleja y que presenta mucho trabajo para el director. El coro y la orquesta del Liceo también asumieron a muy buen nivel sus partes.

La eficaz dirección escénica de Xavier Albertí resultó clave, supo leer la obra, se centró en lo fundamental y presentó las situaciones de una manera sugerente, inteligible, inteligente y visualmente intensa.

Els crítics i Jo, Dalí

Crítica de Jo, Dalí ABC Pablo Meléndez Hadad

La ópera «Jo, Dalí», de Xavier Benguerel, estrenada el pasado mes de junio en el madrileño Teatro de La Zarzuela, aterriza a partir de mañana en el Liceu después de más de una década de espera. El compositor explicó el origen de esta nueva obra contemporánea española: «Se iba a estrenar en La Zarzuela en 2004, cuando Xavier Casal dirigía ese teatro, pero dimitió y su sustituto, José Antonio Campos, me dijo que la ópera debía estrenarse en el Real o en el Liceu». Y así pasó una década. El caso es que esta nueva creación por fin ha podido ver la luz y recala a partir de mañana, con tres funciones, en el Gran Teatre con idéntico reparto al de la première madrileña, un montaje que firma teatralmente Xavier Albertí y Miquel Ortega en su vertiente musical.

El libreto, en cuatro actos, es del dramaturgo Jaime Salom, quien se basó en una obra suya, «Casi una diosa», sobre la vida de Gala Dalí. Según Benguerel, «la ópera nace y se desarrolla partiendo de lo que el libreto expresa: es la acción de lo que las palabras dicen lo que me sugiere no solo la música, sino también la acción dramática». El compositor escribió la ópera entre 1999 y 2001, con miras al entonces centenario del nacimiento de Dalí que se celebró en 2004 y constituye su mayor reto compositivo en el ámbito teatral. «Me ayudó mi larga experiencia con la voz humana, que está presente en muchas de mis composiciones», apunta.

Velázquez y Vermeer

Xavier Albertí, por su parte, comentó que para la producción se inspiró en la obra pictórica del propio Dalí —pese a que en la ya que en la ópera no aparecen obras de Dalí— pero también en la de Velázquez y Vermeer, en concreto en dos de sus obras más representativas, «Las Meninas» y «El arte de la pintura».

El vestuario historicista pretende acercarse a lo que Benguerel y Salom intentaban describir: «una reflexión sobre la función del creador en el mundo contemporáneo, sobre las pulsiones humanas que hay en este conflicto. Gracias a Velázquez y Vermeer hemos inventado un engranaje en el que la imagen iconográfica de la pintura de Dalí es usada con cuentagotas, mientras que sí aparecen los reversos de los cuadros para que el espectador intuya lo que pinta Dalí de espaldas, que no es otra cosa que toda una época, en la que el pintor ampurdanés fue un centro de gravedad». Para Miquel Ortega la ópera es como «una gran sinfonía, con una sección de percusión que tiene un protagonismo especial y una música que siempre está explicando lo que sucede en escena a partir de un lenguaje atonal, pero sin pedir cosas imposibles a las voces».

La obra, una coproducción del Festival Operadhoy, el Teatro de La Zarzuela y el Liceu, contará con las voces de, entre otros, Joan Martín-Royo, Marisa Martins y Antoni Comas.

Muti, divertit i trascendent

No necessita comentari

Gràcies Muti

El pasado 12 de marzo, Silvio Berlusconi debió enfrentarse a la

realidad. Italia festejaba el 150 aniversario de su creación y en

esta ocasión se representó en Roma la ópera Nabucco, de Giuseppe Verdi, dirigida por el maestro Ricardo Muti.

Nabucco evoca el episodio de la esclavitud de los judíos en

Babilonia, y el bien conocido "Va pensiero" es el canto del coro de esclavos oprimidos. En Italia, este canto es un símbolo de la búsqueda de la libertad (en los años en que se escribió la Ópera, Italia estaba bajo el imperio de los Habsburgo).

Antes de la representación, Gianni Alemanno, alcalde Roma, subió al escenario para pronunciar un discurso en el que denunciaba los recortes del presupuesto de cultura que estaba haciendo el Gobierno, a pesar de que Alemanno es miembro del partido gobernante y había sido ministro de Berlusconi. Esta intervención del alcalde, en presencia de Berlusconi que asistía a la representación, produjo un efecto inesperado.

Ricardo Muti, director de la orquesta, declaró al "Times":

"La Ópera se desarrolló normalmente hasta que llegamos al famoso "Va pensiero". Inmediatamente sentía que el público se ponía en tensión. Hay cosas que no se pueden describir, pero que uno las siente. Era el silencio del público el que se hacía sentir hasta entonces, pero cuando empezó el "Va Pensiero", el silencio se llenó de verdadero fervor. Se podía sentir la reacción del público ante el lamento de los esclavos que cantan: "Oh patria mía, tan bella y tan perdida." Cuando el coro llegaba a su fin, el público empezó a pedir un bis, mientras gritaba "Viva Italia" y "Viva Verdi".

A Muti no le suele gustar hacer un bis en mitad de una representación. Sólo en una ocasión, en la Scala de Milan, en 1986, había aceptado hacer un bis del "Va pensiero". "Yo no quería sólo hacer un bis. Tenía que haber una intención especial para hacerlo" - dijo Muti -.

En un gesto teatral, Muti se dio la vuelta, miró al público y a

Berlusconi a la vez, y se oyó que alguien entre el público gritó:

"Larga vida a Italia!". Muti dijo entonces:

"Sí, estoy de acuerdo: "Larga vida a Italia", pero yo ya no tengo 30 años, he vivido ya mi vida como italiano y he recorrido mucho mundo. Hoy siento vergüenza de lo que sucede en mi país. Accedo, pues, a vuestra petición de un bis del "Va Pensiero". No es sólo por la dicha patriótica que siento, sino porque esta noche, cuando dirigía al Coro que cantó "Ay mi país, bello y perdido" , pensé que si seguimos así­ vamos a matar la cultura sobre la cual se construyó la historia de Italia. En tal caso, nuestra patria, estaría de verdad "bella y perdida".

Muchos aplausos, incluidos los de los artistas en escena. Muti

prosiguió:

"Yo he callado durante muchos años. Ahora deberíamos darle sentido a este canto. Les propongo que se unan al coro y que cantemos todos el "Va pensiero". Toda la Ópera de Roma se levantó. Y el coro también. Fue un momento mágico. Esa noche no fue solamente una representación de Nabucco, sino también una declaración del teatro de la capital para llamar la atención a los políticos.

Sessió sobre Faust

Com ja hem assenyalat en algun altre lloc, els verdians fem sessions sobre altres autors de l’àmbit llatí (italians, francesos, espanyols) que responen també al nostre gust musical. Com tampoc es representen gaires obres de Verdi al llarg de l’any, procurem donar a conèixer obres, compositors, cantants i escenografies de tota classe i condició.

Ahir, 19 d’octubre de 2011, va ser la sessió de Faust. Gounod i Boito amb Berlioz varen ser els compositors de referència però també varem veure escenes de Robert le Diable, Les contes de Hoffmann i The rake progress.

Aquesta vegada per raons diverses (hi havia òpera al Liceu, jugava el Barça, la sessió s’havia endarrerit respecte al què és normal) varem ser menys assistents (una quarantena). I per primera vegada vam ajustar els temps de manera que no fos massa llarg.

Un aspecte interessant és que, a més de demanar la col·laboració dels verdians presents i absents, es van anunciar les properes òperes que tindran un sessió de Amics del Liceu (secció verdians). Seran: Linda de Chamounix, La Boheme, Adriana Lecouvreur, i l’únic Verdi de la temporada: Aida. A més hi haurà un recull de actuacions de Montserrat Caballé amb motiu del seu 50 aniversari del seu debut al Liceu.

Convidem a tothom de Amics del Liceu a assistir a aquestes sessions i a col·laborar amb la seva participació i els seus comentaris en el bon resultat de les mateixes.

Per fer comentaris

Com se que esteu desitjosos d'enviar comentaris, receptes de cuina com la de la Marta, fotografies, vídeos, etc. us dono unes petites indicacions per poder-ho fer.

Al final de cada article trobareu uns signe : un llapis, un sobre, etc. i un número amb la paraula COMENTARIS, precedida d’un número (quasi sempre el 0). CLICANT A SOBRE DE COMENTARIS PODREU enviar els vostres textos, les adreces de fotografies o vídeos, etc.

No us precipiteu. D'un en un, sense empènyer.

Crema de Carabassa

Aquí va la recepta de la crema de carabassa més o menys per a 4 persones:

L'únic problema és que tot ho faig a ull...

Una carabassa mitjana

Una ceba tendra o un porro gran

Una patata mitjana

1/2 litre de brou de pollastre

1/2 litre d'aigua (aproximadament).

Sal

Oli d'oliva

Opcional: un o dos formatgets.

Pelem i tallem a daus grans la carabassa, la ceba o el porro, i la patata. Ho rentem.

Posem un rajolí d'oli en una cassola i hi afegim la verdura i la patata. Ho sofregim una mica a foc lent remenant tota l'estona per evitar que s'aferri a la cassola.

Quan s'hagi empapat una mica amb l'oli, hi afegim el brou i una vegada arrenqui el bull deixem que cogui a foc lent. Mentre, posem l'aigua al foc en una cassola a part per mantenir-la calenta a punt de bullir.

Una vegada s'hagi abeurat tot el brou, hi afegim l'aigua que cobreixi just els trossos de verdura i ho deixem coure fins que estiguin ben tous (uns 30 minuts).

Finalment, ho corregim de sal (la carbassa és molt dolça) i ho passem per la batedora. Hi anem afegint aigua fins a aconseguir l'espessor desitjada mentre ho batem.

Opcional:

Abans de passar-ho per la batedora hi afegim els formatgets (substitueix la nata i fa que la crema sigui cremosa però lleugera).

Variant:

Aquesta crema es pot fer amb qualsevol verdura però sempre mantenint la ceba tendra o el porro. La crema de porros sols, queda molt fina i suau (és la que més m'agrada).

Estic molt content de rebre aquesta recepta de cuina amb diferents variants que a molts en servirà per renovar els menús. I moltes gràcies especialment a la Marta,per ser la primera col·laboradora que de ben segur animarà altres lectors i a veure si li encomana a A.

Gala i Dalí

Joan Martin-Royo i Marisa Martins en Jo, Dalí

Una mica trista?

Em refereixo a la temporada del Liceu 2011-2012. En sentit estricte podem considerar com a òperes de repertori Linda de Chamounix, La boheme i Adriana Lecouvreur i, de resquitllo, Pelleas et Melisande i El burbero de buon cuore. La flauta màgica i les noces de Fígaro són una reposició de produccions ja vistes. Altres temporades l'òpera catalana ha estat agafada amb pinces; aquest any en tenim quatre exemples: Jo, Dalí, El gato con botas, El girvolt de maig i la ja citada Il burbero di buon cuore. No oblidem la versió de concert de Faust. Dues estrenes del segle XX: El gran macabre de Ligeti i Una tragèdia florentina i El nan de von Zemlinski.

Dels dos grans, Verdi i Wagner, poca cosa (com passa últimament) Com venen al setembre del 2012 els cosos estables del Festival de Bayreuth amb tres obres, aquesta temporada no toca. Al pobre Verdi li han reservat la òpera del mes de juliol, Aida, amb els ja repetits decorats de Mestres Cabanes.

Serà bona? Serà mediocre? Encara que el temps és jutge inapel·lable, costa de pensar que la recordarem amb entusiasme.

Dues coses més: Els recitals i concerts prometen molt; i el merescut concert homenatge dels 50 anys de Montserrat Caballé al Liceu té un component nostàlgic però també molt merescut.

Finalment sembla ser l'any de Faust: A més de la versió de concert de la òpera de Gounod, tindrem un concert de Les escenes de Faust de Goethe de Shumann i el ballet de Montecarlo ballarà Faust. Quina passada!

Ja, ja, ja...

Coses divertides també passen en època de crisi... o potser per això.

Normalment el Liceu convida els voluntaris a l’assaig general de les òperes que s’estrenen si aquest assaig és obert `perquè de vegades pot ser tancat. Envien un correu electrònic en que pregunten si s’està interessat en assistir-hi. Respons i et confirmen una localitat.

Estranyat, perquè sabia que els Amics del Liceu ens havien dit que l’assaig de Jo, Dalí era el diumenge 16 d’octubre a la tarda, he trucat dilluns i m’han dit que el departament que ens havia d’avisar no ho havia fet. Una petita queixa i poca cosa més; al cap i a la fi Jo, Dalí pot ser dura de pair però si se’n descuiden una Boheme assaltem el palau d’hivern.

Semblava que tot havia acabat quan aquesta tarda des dels Amics m’han comunicat que l’assaig general va ser tancat i per tant no hi va anar ningú...

Algú pot entendre tanta descoordinació?