LICEU: LES NOCES DE FIGARO

Aquesta setmana han començat al Liceu les representacions de Le nozze di Figaro, l'òpera de W.A. Mozart. Com totes les seves és una obra molt important i sempre omple els sentits amb la seva música. La representació a la qual vaig asistir dijous dia 13 va ser molt bona. En primer lloc l’equip de cantants (se’n necessiten cinc que tenen molt paper i cinc més que són uns secundaris amb molta partitura) va ser molt bo i sobretot equilibrat, molt ben compenetrats perquè el mestre Ros Marbá i l’orquestra van estar a bon nivell. Van destacar les dues sopranos Emma Bell i Ofelia Sala, el baríton Ludovic Tezier i el baix-baríton Kyle Ketelsen i la mezzosoprano Sophie Koch que representaven respectivament els papers de la Comtessa, Susana, el comte d’Almaviva, Figaro i Cherubino. A més del conjunt van destacar en diverses àries com “Non piu andrai, farfallone amoroso” (Figaro) ,”Voi che sapete” (Cherubino) “Dove sono” (comtesa) que va ser molt emocionant i aplaudida i el duet de Susana i el compte “Crudel perché fin’ora”.
El tema de les escenografies dona sempre molt de joc. Com ja es sabut avui dia ja no tenim la tirania dels cantants divos (estan en extinció si no ho han fet ja), ni dels directors d’orquestra autoritaris tipus Karajan, però el seu lloc l’han ocupat els directors d’escena que volen sobresortir en l’espectacle. Sigui perquè estan convençuts (una mica) sigui perquè el que volen és escandalitzar i el seu ego creix amb les escridassades del públic el cas és que es difícil veure un muntatge que no te l’hagin d’explicar. I això no és. Ens demanen que llegim un llibre en un idioma del que desconeixem l’alfabet y per tant el lèxic, la sintaxi, etc. La posta en escena d’aquestes “Nozes” no va ser radicalment revolucionaria, és més en molts sentits va ser brillant… si no fos perquè de forma gratuïta trasllada l’acció als anys trenta del segle XX quan la acció com tots sabem té lloc al segle XVIII. Això vol dir que quan alguns personatges parlen de drets feudals no s’entengui que pugui passar en aquesta època que assenyalàvem. Lluís Pascual va ser el director d’escena amb un equip important que en alguns casos va ser més fluix del què acostumen (Franca Squarciapino en el vestuari i Albert Faura en la il·luminació).