Partitura de la Incoronazione di PoppeaHarry Bicket amb l’orquestra Barroca del Liceu, constituïda per primera vegada, tenen un gran rendiment, i unes altes prestacions.
Les veus totes magnífiques i en la línea de cant que la obra demana. I això que ha faltat Vesselina Kasarova, una de les grans especialistes en el paper de Neró. No la varem trobar a faltar perquè Sarah Conolly va estar molt bé. La mezzo Maite Beaumont com Ottavia, les sopranos Miah Persson com Poppea i Ruth Rosique com a Drusilla van estar a bona alçada. Els contratenors Carlos Mena (Ottone), Guy de Mey i sobretot, Dominique Visse com Arnalta van posar aquesta nota exòtica de veus que normalment no escoltem a les òperes posteriors. El baix Franz Josef Selig (Sèneca), el tenor Francisco Vas, els baixos Marc Pujol i Josep Miquel Ramón, Marisa Martins, Olatz Situa, etc...
La escenografia és de Paul Steinberg i la direcció d’escena de David Alden. El vestuari de Buki Shiff, la il·luminació de Pat Collins i és una coproducció de la Bayerische Staatsoper de Munich i la Welsh National Opera de Cardiff.
Com no he trobat fotografies ni vídeos de la òpera (tornaré a buscar) no puc comparar amb altres produccions. És la primera vegada que es representa a Barcelona. Però les produccions operístiques actuals acostumen a tenir un doble sentiment. Globalment és un magnífic espectacle. No és tan segur que respongui al que l’autor va escriure; com a mínim hi ha contradiccions entre text i acció.
El temps no és igual per tothom ni al llarg de la òpera per a tots els personatges, i per tant es juga amb ambigüitats que no són fàcils d’esbrinar conforme es fa la representació. De vegades recorda en els colors i les formes la iconografia pop dels anys seixanta del segle passat.
Altre cosa és el to general de la representació. Els personatges seriosos pràcticament no es mouen de la seva tessitura (dramàtica, no musical). Però en canvi allò que havíem dit abans sobre el personatge de Arnalta, la dida com a contrapunt de la transcendència dels deus i els nobles, aquí s’estén a un bon grapat de personatges per acabar donant a l’obra un to de farsa amb molta ironia i sarcasme.
Per a finalitzar quan ara en el context del dia a dia sentim queixes de la manca de moralitat, si analitzeu la història que ens explica “La incoronazione...” deu n’hi do. No hi ha un pam de net. Intenteu seguir els diàlegs i traieu-ne conseqüències. No és que sigui immoral, simplement és amoral.
Les veus totes magnífiques i en la línea de cant que la obra demana. I això que ha faltat Vesselina Kasarova, una de les grans especialistes en el paper de Neró. No la varem trobar a faltar perquè Sarah Conolly va estar molt bé. La mezzo Maite Beaumont com Ottavia, les sopranos Miah Persson com Poppea i Ruth Rosique com a Drusilla van estar a bona alçada. Els contratenors Carlos Mena (Ottone), Guy de Mey i sobretot, Dominique Visse com Arnalta van posar aquesta nota exòtica de veus que normalment no escoltem a les òperes posteriors. El baix Franz Josef Selig (Sèneca), el tenor Francisco Vas, els baixos Marc Pujol i Josep Miquel Ramón, Marisa Martins, Olatz Situa, etc...
La escenografia és de Paul Steinberg i la direcció d’escena de David Alden. El vestuari de Buki Shiff, la il·luminació de Pat Collins i és una coproducció de la Bayerische Staatsoper de Munich i la Welsh National Opera de Cardiff.
Com no he trobat fotografies ni vídeos de la òpera (tornaré a buscar) no puc comparar amb altres produccions. És la primera vegada que es representa a Barcelona. Però les produccions operístiques actuals acostumen a tenir un doble sentiment. Globalment és un magnífic espectacle. No és tan segur que respongui al que l’autor va escriure; com a mínim hi ha contradiccions entre text i acció.
El temps no és igual per tothom ni al llarg de la òpera per a tots els personatges, i per tant es juga amb ambigüitats que no són fàcils d’esbrinar conforme es fa la representació. De vegades recorda en els colors i les formes la iconografia pop dels anys seixanta del segle passat.
Altre cosa és el to general de la representació. Els personatges seriosos pràcticament no es mouen de la seva tessitura (dramàtica, no musical). Però en canvi allò que havíem dit abans sobre el personatge de Arnalta, la dida com a contrapunt de la transcendència dels deus i els nobles, aquí s’estén a un bon grapat de personatges per acabar donant a l’obra un to de farsa amb molta ironia i sarcasme.
Per a finalitzar quan ara en el context del dia a dia sentim queixes de la manca de moralitat, si analitzeu la història que ens explica “La incoronazione...” deu n’hi do. No hi ha un pam de net. Intenteu seguir els diàlegs i traieu-ne conseqüències. No és que sigui immoral, simplement és amoral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada