Alguna ja està pasada però...
EPS (El País semanal) de 22-02-2009 Esperancio e Inocenza de Maruja Torres
La conveniencia de la inconveniencia
de Javier Cercas
LA ENTREVISTA A JEFFREY WEEKS.
PSICOLOGIA:¡NO QUIERO HACERME MAYOR.
De El País de 26 de febrer de 2009. Julián Casanova. La historia que queda en el callejero, en Opinión
dijous, 26 de febrer del 2009
dimecres, 25 de febrer del 2009
dimarts, 10 de febrer del 2009
Mancança
A pesar dels meus esforços no he aconseguit cap vídeo de la incoronazione di Poppea. Molt malament.
Recomanacions
Dos articles de El País. El primer de 7 de febrer de 2009, de Luís Izquierdo: "Unas notas para elnúmero dos del Vaticamo". Y el segon de Josep Ramoneda, també a El País del dia 10 de febrer, "Eluana y los cuervos". De tota manera d'aquest últim, m'agradaria que algú m'aclarís, si pot, la frase referida a Itàlia "¿Tan pesada es la herencia del sistema triangular de posguerra: el Vaticano, la mafia y el partido comunista?
Frase apropiada para estos tiempos
“Desde el punto de vista moral, es lo mismo atracar un banco que fundarlo.”
Bertold Brecht.
Bertold Brecht.
ESPERPENTO HISPANO
Uno está convencido de que en todas el mundo cuecen habas pero también de que el cocinero no siempre es un chapuzas. En cambio aquí, aunque más en el centro que en la periferia, se acaban quemando todos los pasteles. Ahora entre las puñaladas políticas y la crisis saldrá a flote mucha de la mierda de la burbuja inmobiliaria que ha estado y sigue aplastando a nuestra sociedad. Las fotos no necesitan comentario especialmente la del mafioso-chulo del siglo XXI a quien no le importa mostrar su apariencia que demuestra totalmente lo que es. País...
dijous, 5 de febrer del 2009
La primera funció de La incoronazione di Poppea
Estrena al Liceu, 3 de febrer de 2009, 366 anys després de que Monteverdi la estrenés al teatre dels Sants Giovanni i Paolo de Venècia.
No afegiré gaires coses més a les ja dites al comentari de la pre-estrena. Només remarcar la clara divisió entre els qui gaudeixen d’espectacles musicals barrocs, de l’època inicial, de Monteverdi, i els qui per raons molt diverses (falta de costum, per mandra, per la llarga durada, per una certa monotonia musical....etc.) van buidant el teatre al llarg de la obra. És clar que els qui es queden són entusiastes del gènere i la època i van quedar molt contents. Ovacions als cantants-actors al director musical i divisió d'opinions per al director d'escena amb escridassades i aplaudiments repartits.
Com en tantes altres coses s’ha de fer un esforç i aprendre a estimar la òpera de Monteverdi i els compositors i les obres barroques. Potser les nostres preferides continuaran essent unes altres, però podrem afegir noves formes musicals al nostre repertori.
No afegiré gaires coses més a les ja dites al comentari de la pre-estrena. Només remarcar la clara divisió entre els qui gaudeixen d’espectacles musicals barrocs, de l’època inicial, de Monteverdi, i els qui per raons molt diverses (falta de costum, per mandra, per la llarga durada, per una certa monotonia musical....etc.) van buidant el teatre al llarg de la obra. És clar que els qui es queden són entusiastes del gènere i la època i van quedar molt contents. Ovacions als cantants-actors al director musical i divisió d'opinions per al director d'escena amb escridassades i aplaudiments repartits.
Com en tantes altres coses s’ha de fer un esforç i aprendre a estimar la òpera de Monteverdi i els compositors i les obres barroques. Potser les nostres preferides continuaran essent unes altres, però podrem afegir noves formes musicals al nostre repertori.
dilluns, 2 de febrer del 2009
L'ASSAIG GENERAL
Partitura de la Incoronazione di PoppeaHarry Bicket amb l’orquestra Barroca del Liceu, constituïda per primera vegada, tenen un gran rendiment, i unes altes prestacions.
Les veus totes magnífiques i en la línea de cant que la obra demana. I això que ha faltat Vesselina Kasarova, una de les grans especialistes en el paper de Neró. No la varem trobar a faltar perquè Sarah Conolly va estar molt bé. La mezzo Maite Beaumont com Ottavia, les sopranos Miah Persson com Poppea i Ruth Rosique com a Drusilla van estar a bona alçada. Els contratenors Carlos Mena (Ottone), Guy de Mey i sobretot, Dominique Visse com Arnalta van posar aquesta nota exòtica de veus que normalment no escoltem a les òperes posteriors. El baix Franz Josef Selig (Sèneca), el tenor Francisco Vas, els baixos Marc Pujol i Josep Miquel Ramón, Marisa Martins, Olatz Situa, etc...
La escenografia és de Paul Steinberg i la direcció d’escena de David Alden. El vestuari de Buki Shiff, la il·luminació de Pat Collins i és una coproducció de la Bayerische Staatsoper de Munich i la Welsh National Opera de Cardiff.
Com no he trobat fotografies ni vídeos de la òpera (tornaré a buscar) no puc comparar amb altres produccions. És la primera vegada que es representa a Barcelona. Però les produccions operístiques actuals acostumen a tenir un doble sentiment. Globalment és un magnífic espectacle. No és tan segur que respongui al que l’autor va escriure; com a mínim hi ha contradiccions entre text i acció.
El temps no és igual per tothom ni al llarg de la òpera per a tots els personatges, i per tant es juga amb ambigüitats que no són fàcils d’esbrinar conforme es fa la representació. De vegades recorda en els colors i les formes la iconografia pop dels anys seixanta del segle passat.
Altre cosa és el to general de la representació. Els personatges seriosos pràcticament no es mouen de la seva tessitura (dramàtica, no musical). Però en canvi allò que havíem dit abans sobre el personatge de Arnalta, la dida com a contrapunt de la transcendència dels deus i els nobles, aquí s’estén a un bon grapat de personatges per acabar donant a l’obra un to de farsa amb molta ironia i sarcasme.
Per a finalitzar quan ara en el context del dia a dia sentim queixes de la manca de moralitat, si analitzeu la història que ens explica “La incoronazione...” deu n’hi do. No hi ha un pam de net. Intenteu seguir els diàlegs i traieu-ne conseqüències. No és que sigui immoral, simplement és amoral.
Les veus totes magnífiques i en la línea de cant que la obra demana. I això que ha faltat Vesselina Kasarova, una de les grans especialistes en el paper de Neró. No la varem trobar a faltar perquè Sarah Conolly va estar molt bé. La mezzo Maite Beaumont com Ottavia, les sopranos Miah Persson com Poppea i Ruth Rosique com a Drusilla van estar a bona alçada. Els contratenors Carlos Mena (Ottone), Guy de Mey i sobretot, Dominique Visse com Arnalta van posar aquesta nota exòtica de veus que normalment no escoltem a les òperes posteriors. El baix Franz Josef Selig (Sèneca), el tenor Francisco Vas, els baixos Marc Pujol i Josep Miquel Ramón, Marisa Martins, Olatz Situa, etc...
La escenografia és de Paul Steinberg i la direcció d’escena de David Alden. El vestuari de Buki Shiff, la il·luminació de Pat Collins i és una coproducció de la Bayerische Staatsoper de Munich i la Welsh National Opera de Cardiff.
Com no he trobat fotografies ni vídeos de la òpera (tornaré a buscar) no puc comparar amb altres produccions. És la primera vegada que es representa a Barcelona. Però les produccions operístiques actuals acostumen a tenir un doble sentiment. Globalment és un magnífic espectacle. No és tan segur que respongui al que l’autor va escriure; com a mínim hi ha contradiccions entre text i acció.
El temps no és igual per tothom ni al llarg de la òpera per a tots els personatges, i per tant es juga amb ambigüitats que no són fàcils d’esbrinar conforme es fa la representació. De vegades recorda en els colors i les formes la iconografia pop dels anys seixanta del segle passat.
Altre cosa és el to general de la representació. Els personatges seriosos pràcticament no es mouen de la seva tessitura (dramàtica, no musical). Però en canvi allò que havíem dit abans sobre el personatge de Arnalta, la dida com a contrapunt de la transcendència dels deus i els nobles, aquí s’estén a un bon grapat de personatges per acabar donant a l’obra un to de farsa amb molta ironia i sarcasme.
Per a finalitzar quan ara en el context del dia a dia sentim queixes de la manca de moralitat, si analitzeu la història que ens explica “La incoronazione...” deu n’hi do. No hi ha un pam de net. Intenteu seguir els diàlegs i traieu-ne conseqüències. No és que sigui immoral, simplement és amoral.
L’INCORONAZIONE DI POPPEA
Claudio Monteverdi.
Estrenada al Teatre SS. Giovanni e Paolo de Venècia el 1643.
L’argument explica la historia de Poppea i Nerò (històricament no gaire equilibrat) i de com la cortesana, per ambició arribarà a ser emperadriu. Per això haurà d’eliminar la influència que sobre l’emperador tenen Sèneca i Ottavia, esposa de Nerò. En el pròleg, l’Amor pronostica a la Virtut i la Fortuna que ell vencerà sobre totes les coses. La llarga història d’amors diversos, acabarà amb la mort de Sèneca, el desterrament d’Ottavia, Drusilla (enamorada d’Otone) i Otone (amant de Poppea) i les noces de Nerò i Poppea. A més de las tres deeses citades, Venus, Mercuri i Cronos també prendran part en la història. I amb ells una munió de personatges com petits cors acompanyants de Sèneca, de Amor, cònsols, capitans de guàrdia, soldats, Lucà, Valetto, patge de l’emperadriu, damiseles... fins a un total de trenta personatges interpretats per vint-i-un cantants. La història real, (no la de l’òpera) continuarà i Nerò acabarà matant Poppea.
La obra correspon a la època i a la idea de “recitar cantant” que Monteverdi aplicava a les seves òperes. La diferència és que en aquesta que és la primera que es celebra en un teatre “pagant” (les anteriors s’escenificaven als palaus dels Gonzaga a Mantua). És possible que això canviï algunes coses. En primer lloc els deus i herois de les òperes inicials (L’Orfeo, Il ritorno d’Ulisse in patria) es barregen amb els homes i apareixen personatges que poden considerar-se fills de la Commedia dell’Arte. Arnalta, la dida de Poppea, està interpretada per un contratenor transvestit que posa el contrapunt als personatges i situacions transcendents de la obra (Poppea, Nerone, Otone, Ottavia, I parlant de veus, s’ha de tenir en compte que com no hi ha castrati els seus papers són interpretats per mezzosopranos o contratenors, principalment, encara que en algun moment i obra han estat interpretats per tenors o barítons. En el cas de l’obra que ens ocupa hi ha tres contratenors, cosa no massa habituals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)