Un pot passar de la esperança a la desesperació en poc temps. S'entén en el tema del Liceu, encara que també seria aplicable a la resta d'aspectes de la vida.
Sempre quedava una mica d'esperança de que encara que havien retallat diners, la direcció general del teatre trobaria una solució per amb menys diners mantenir la temporada com estava prevista. Alguna negociació amb els cantants i els teatres propietaris de les escenografies, alguna òpera (més) en versió de concert, no sé algun gest. Però mantenir la temporada.
No. Després de l'anunci quasi off the record, el silenci de la direcció general. Quan ja estiguin convençuts que el globus sonda ha fet efecte, ens donaran la clatellada definitiva en forma de espectacles concrets que se suspenen. I estarem tan acostumats que no direm res: “Es lo que hay”. No faré comentaris sobre la frase perquè serien ofensius.
Els abonats, els espectadors, la gent del carrer, els treballadors del Gran teatre,què hem de fer? Esperar que ens portin a 'escorxador? I la crítica internacional, quina imatge tindrà i transmetrà del teatre?I en aquesta tessitura com es pot esperar que la renovació i venda de nous abonaments sigui positiva? Aquesta bola de neu que ha començat a caure pel pendent quan s'aturarà? Tindrà aturador? Mira que vam haver de fer esforços per reconstruir el teatre. Per això mai em vaig poder imaginar que ens trobaríem en una situació pitjor que la del dia del incendi. I de fet es pitjor perquè la reconstrucció espiritual d'un teatre és molt més llarga i difícil que la física.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada