He trigat una mica. Escric en el trànsit del sis al set de gener i el concert homenatge a Montserrat Caballé va ser el dia 3. Necessitava rumiar i pair tot plegat una mica. Encara que no sigui una gran sorpresa el què diré un sempre pensa que les coses seran diferents. Millor, vull dir.
Aquest es el correu que he enviat a un amic que em va demanar la crònica dels fets.
Et resumiré la vetllada en alguns punts
Primer: Aquests concerts tenen un caire d'estimació i nostàlgia que els fan entranyables. Jo m'hi vaig apuntar perquè estimo la Caballé, la dels anys setanta especialment, i he continuat estimant-la. També ha tingut moments dolents com la Isolda o la Mariscala però li perdono.
Ahir: Orquestra amb el preludi dels Mestres Cantaires de Nuremberg. Més tard el cor cantaria el Nabucco. Quatre alumnes de la Caballé van cantar: una coreana (Casta diva) , una russa (Pace, pace mio Dio), una sud-africana (I puritani) (aquestes últimes fantàstiques) i Nikolai Baskov. (va cantar la Tabernera del puerto amb accent rus). El concert l'havia iniciat Montserrat Caballé cantant la Havanera de Carmen. A la segona part Maria Gallego (O mio babbino caro) (la més fluixeta) Montserrat Martí amb Nikolai Baskov /El fantasma de la òpera, J.D. Flórez (La donna e mobile) Carlos Álvarez (una ària de I Puritani) Joan Pons (Cortiggiani vil razza) i Josep Carreras amb T'estimo de Grieg. Caballé va cloure el capítol individual amb una ària de Massenet (Le roi de Lahore) prou desconeguda en la actualitat.
La parella de filla i Baskov amb Caballé van cantar l'himne a la pau de Vangelis (una mica pompós) Comentaris afegits: La filla va estar molt millor del que jo recordava, Flórez va estar immens amb un do final dels que et deixen a tu sense alè. Immens (no només de mida) en Joan Pons. i em va semblar en forma el Carlos Álvarez. En Plàcido va enviar un missatge que ens van posar en pantalla (no sabia com acabar i es va allargar un munt).
Epíleg
En Carreras , què puc dir? És tan decebedor,et mostra el pes dels anys i et dona una gran tristor, una gran nostàlgia. Entre altres raons perquè tu (vull dir jo) et veus reflectit en aquest pas del temps com li passa a la Mariscala del cavaller de la Rosa.
I què t'he de dir de ella? Jo que l'havia estimat com crec que no he estimat mai a cap cantant, em va portar els records, de manera que ella posava la persona i jo posava la música perquè ja vaig veure que aquella no era la meva Caballé. Feia anys que no ho era, Però cada cop menys.
En el cas de en Josep Carreras sigui per la malaltia o per altres raons, s'ha retirat del món de la òpera i li he d'agrair. Però a ella se'm fa difícil pair que als setanta-vuit anys i amb les seves actuals potencialitats musicals vulgui continuar. Ella diu que es retirarà quan sobre un escenari. faci el ridícul. Si no ho fa ara no crec que trigui gaire. M'hagués agradat recordar-la com en els millors moments. Ara sempre hi haurà una ombra, una taca, en el meu record.
Com em demanava cinc cèntims de la vetllada li vaig contestar: “No diràs que no t'he fet més de cinc cèntims”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada