Il burbero i Les noces

Aprofito per explicar-vos que em va semblar El burbero. Com ja havia avançat la obra no és excepcional. és més, en un cert sentit es pot dir que és una mica plana, sense relleu i en ocasions aborrida. L'argument és la característica comedia d'embolics heretada de la Commedia de l'arte amb un final feliç després de desgràcies més o menys significatives: parelles que s'estimen però els hi ho impedeixen (il burbero) parelles que s'arruinen però són salvades pel mateix rondinaire (és el que significa burbero) etc. Té dues àries compostes per Mozart per la partitura de Martin i Soler que es noten massa en el conjunt de l'obra.una escenografia realista, uns cantants prou correctes encapçalats per Les noces evidentment sempre són altra cosa: Podriem estar tota la vida escoltant Mozart i no ens cansariem. Una reposició de la que es va presentar fa uns anys, dirigida per Lluís Pascual, va tenir l'alicient de ser cantada per joves de la casa: Maite Alberola, Joan Martín Royo, Ainoha Garmendia. Maite Beaumont i Borja Quiza van formar un equip espléndid. La direcció de Christophe Rousset impecable.

Si voleu llegir les crítiques especialitzades dono els dies de la seva publicació:

El País

El Mundo