AQUEST TEMPS

AQUEST TEMPS.

No sé a vosaltres (us tutejo perquè us conec de molts anys) però a mi m’està costant molt  viure avui com ho feia abans. Nostàlgia, preocupació, tristesa, angoixa. Per els més propers i pels que no ho són tant. Segur que els qui saben diran que és la edat i tindran de ben segur una part de raó, però no tota. La gent de la meva edat segur que recordarà moments de la vida en què no s’ha vist superat pels esdeveniments perquè ha cregut que podia sortir-se’n, perquè la seva empenta li permetria avançar i resoldre tots els entrebancs. No importava quina era la situació econòmica o política. I no perquè no ens interessés. Segurament no com ara, però llavors tampoc no van ser flors i violes. En fi, que nosaltres també hem hagut de lluitar. No se si ara el jovent lluita igual, jo crec que si. De vegades de manera diferent, però lluita.

Però que ens passa a nosaltres ara? Ens hem tornat escèptics. Encara que ens puguem fer il·lusions i tenir esperances en els canvis en la situació política, no la veiem clarament viable, no només pels errors propis, sinó per les adversitats externes. És això el més important? Si, és important però hi ha coses que ens toquen de més a prop. Com està la feina dels nostres fills? En el millor dels casos, pendent d’un fil i en el pitjor sense feina ni esperances immediates de tenir-la. I mentre tan, tots els lladres reunits, polítics, empresaris, banquers... El altre dia pensava en una xifra escruixidora: el 6% de la població mundial té el 60% de la riquesa. Encara que en el nostre mon occidental ens podem considerar encara afavorits per la fortuna, com es pot entendre una declaració de la renda com la del Rajoy l’altre dia? És totalment immoral però no només ara que estem en crisi sinó sempre. O el president de la CEOE que no creia que la xifra de parats fos de 6.000.000. Es clar que ell no sap contar però sí sap dir que s’han d’acomiadar molts funcionaris que només gasten paper i telèfon, i oferint unes engrunes de treballs escombraries que hauria de tenir ell: sabria el que és una declaració de la renda sense trampes ni manipulacions.

Tot depèn de la persona i el seu caràcter però també amb aquesta situació social, general i particular, que ens envolta.

En Lampedusa, a Il gattopardo, posava en boca del Príncep de Salina una frase que explicava que després de tantes civilitzacions que havien passat per Sicília prometent la alliberació sense cap resultat, l’escepticisme havia estat la seva norma de vida.: “Els sicilians hem vist moltes coses i ara son vells i estem cansats”. Doncs això.