Per començar, no es pot dir que sigui un dels grans títols del compositor de Busetto. El llibret de Piave, basat en la tragèdia de Garcia Gutiérrez, és enrevessat i complicat. A més hi ha una primera i una segona versió de la òpera (aquesta és la bona pels arrengaments literaris de Boito), tot plegat dóna una sensació de confusió.
De la posada en escena sempre s’ha de parlar de la manca de coherència temporal entre la escena i el cant (els fets passen al segle XIV segons el llibret però es juga amb les èpoques revolucionàries per accentuar el seu caràcter polític). Els valors simbòlics s’han d’explicar i això no es bo per la comprensió de l’espectacle. Les dèries del director d’escena, el seu afany de protagonisme et fa desentendre’t cada vegada més d’aquest aspecte de la representació. A mi al menys.
Dels cantants, be Krassimira Stoyanova en el paper d’Amèlia, correctes Giacomo Prestia (Jacopo Fiesco), Marco Vratogna (Paolo Albiani) i Marcello Giordani (Gabriele Adorno) encara que cadascun amb desigualtats destacables. Confesso que Anthony Michaels-Moore que assumia el paper de Simon Boccanegra substituint Carlos Àlvarez, no és sant de la meva devoció. El més que puc dir de ell és que sempre em sembla gris. Assenyalar que el veterà tenor nord-americà Neil Shicoff que havia de cantar algunes representacions va fer la primera (diuen que malalt) i va fer mutis pel for. És altra bon costum dels teatres i artistes: Posen un nom famós, arriba per fer la primera representació i se’n va a descansar o passar les festes nadalenques al seu país. Be els tres solistes menors i el cor. La orquestra, com sempre i el director musical Paolo Carignani va fer el què va poder.
Sort que encara que sigui un títol menor, es tracta de VERDI. Això ho justifica quasi tot.
De la posada en escena sempre s’ha de parlar de la manca de coherència temporal entre la escena i el cant (els fets passen al segle XIV segons el llibret però es juga amb les èpoques revolucionàries per accentuar el seu caràcter polític). Els valors simbòlics s’han d’explicar i això no es bo per la comprensió de l’espectacle. Les dèries del director d’escena, el seu afany de protagonisme et fa desentendre’t cada vegada més d’aquest aspecte de la representació. A mi al menys.
Dels cantants, be Krassimira Stoyanova en el paper d’Amèlia, correctes Giacomo Prestia (Jacopo Fiesco), Marco Vratogna (Paolo Albiani) i Marcello Giordani (Gabriele Adorno) encara que cadascun amb desigualtats destacables. Confesso que Anthony Michaels-Moore que assumia el paper de Simon Boccanegra substituint Carlos Àlvarez, no és sant de la meva devoció. El més que puc dir de ell és que sempre em sembla gris. Assenyalar que el veterà tenor nord-americà Neil Shicoff que havia de cantar algunes representacions va fer la primera (diuen que malalt) i va fer mutis pel for. És altra bon costum dels teatres i artistes: Posen un nom famós, arriba per fer la primera representació i se’n va a descansar o passar les festes nadalenques al seu país. Be els tres solistes menors i el cor. La orquestra, com sempre i el director musical Paolo Carignani va fer el què va poder.
Sort que encara que sigui un títol menor, es tracta de VERDI. Això ho justifica quasi tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada