Plànol del teatre
La ciutat no té una riquesa cultural extraordinària, sobretot comparat amb altres ciutats alemanyes (Berlin. Munich) tenen dos teatres d’òpera però no us enganyeu: la Alte Opera o Antiga no fa més que concerts i convencions. I l’altra és una sala moderna, no gaire gran i que no em va semblar que tingués una excel·lent sonoritat.
Otelo em va desanimar perquè vaig pensar que si les altres dues eren igual, millor m’hagués quedat a casa. Res no va sortir bé: Per començar la posta en escena va ser globalment pobre i ininteligible. Algun detallet i poca cosa més. La orquestra em va fer enyorar la del Liceu... que ja és dir. Els cantants excepte el Marco Vratogna (Iago) van ser decepcionants especialment Otelo. Desdémona tenia una veu poc dolça per al paper. Em va semblar que algun dels papers (Casio) quedava molt diluït i el de Rodrigo massa pallaso. Paso del director després del que he dit.
Tosca
Tosca, en canvi, va ser un gran espectacle tant en les veus com la posta en escena. Grans plafons de fusta que pujaven i baixaven o en la part baixa s’obrien uns finestrals que permetien veure al cor. Un dels plafons era la pintura de la Madonna de Cavaradosi que, lògicament, desapareixia a meitat del primer acte. En el context de la òpera no em va agradar el Te Deum, no pel cant sinó pel sarcasme en que van ser tractats els personatges. I no és que a mi m’importi que es faci caricatura dels cardenals, bisbes i demés. Insisteixo que era una qüestió de context en què es feia. En el segon acte el sostre d’aquesta capsa descendia i mentre a sota era el despatx de Scarpia, a sobre es produïa la tortura de Cavaradosi. El tercer acte, el menys reeixit, no donava massa l’ambient del Castell de Sant Angelo.
Oksana Dyka com a Tosca, Zeljko Lucic (fenomenal) com Scarpia i Alfred Kim, com a Cavaradosi formaven el trio de protagonistes, el director musical va ser Hartmut Keil i la direcció escènica de Andreas Kriegenburg. Encara que ja ho sabem, la orquestra no semblava la mateixa: el director va tenir la “culpa”.
Les contes de Hoffmann
Finalment van pujar a l’escenari Els contes de Hoffman. Alfred Kim va repetir paper protagonista com a Tosca. Olimpia va ser Brenda Rae, Antonia, Katia van Kooten i Giulietta Claudia Mahnke. Les dues primeres sensacionals, la tercera més justeta.Simon Neal en els papers dels dimonis, Paula Murrihy en el de Nicklausse i Peter Marsh en el quáruple paper dels “bons”. Yuval Zorn va dirigir musicalment i Dale Duesing la escena. Sense grans innovacions va traslladar la taberna del XIX a un bar de copes del XX amb la qual cosa només uns móduls sortien dels laterals per donar la pinzellada de la història que s’estava explicant. També aquí la orquestra va estar correcta. Com a anècdota el director, de complexió menuda, quan va sortir a saludar era molt histriònic i bellugava els braços com un molinet i a sobre caminava com Harold Lloyd. Però havia dirigit bé que era del què es tractava.
Un apunt final. Com eren més de trenta a la expedició, vam tenir ocasió de parlar amb alguns d’ells i hi va haver divisió d’opinions sobre el tenor, l’Alfred Kim. Uns van considerar que era poca cosa. A mi em va semblar un molt bon tenor amb una veu lírica de línia molt clara, uns aguts ferms i macos i únicament una mica més fluixos els greus i potser la veu central. Però en determinats passatges tant de Cavaradosi com de Hoffmann a mi em va convèncer.
AH! I visca el Barça. Real Mourinho 1 Nosaltres 3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada