Això dels nadals és un gran invent per oblidar-te de la rutina quotidiana. Però també la rutina fa una mica de falta perquè si no, hi ha coses que es queden endarrerides i el que es pitjor, quan les escrius, ja no tenen el mateix valor, se’ls ha passat el temps.
De tota manera, com és important i destacat no me’n puc estar d’explicar-vos l’assaig general de Linda de Chamounix de Gaetano Donizetti. El llibret és bastant tòpic, no dona gaire joc. La música de la darrera obra de Donizetti, segueix l’estil del compositor de Bergam, és a dir melòdic i ric en variacions. Millors el segon i tercer actes que el primer (una mica pessadet). El secret de les representacions d’aquests dies al Liceu està en els intèrprets: Una immensa Diana Damrau, dominadora de tos els registres, de la melodia pura, dels aguts estratosfèrics, dels ornaments exactes i amb una resistència física total i increïble fins a la última nota. Encara que l’any passat havia cantat El rapte del serrall i el paper de Konstanze no és precisament senzill, a mi m’ha sorprès molt favorablement, i això que com ja senyalava al comentari de l’inici de la temporada esperava que seria una de les grans triomfadores.
El rapte en el serrall.
“Les florezentes” (apasionades hooligans del J.D. Flórez) no em perdonaran mai que hagi començat per la Damrau i no pel seu ídol. Però no pot ser. El paper, sent important i difícil, no té comparació amb el de Linda. Carlo intervé força i en algunes àries compromeses però la protagonista (ja es veu al títol) és ella. JDF està esplèndid, com el dia del recital. Està vivint uns anys de maduresa (no d’edat sinó de cant) que el fan inaccessible per a qualsevol competidor de la seva corda. La seva línia elegant, el seu legato, el seu fiato i els seus aguts inacabables posen la pell de gallina, emocionen i penses que ja pot acabar la temporada, que ja en tens prou; que el que vingui després només et confirmarà que no hi ha res com ELL, com la seva veu i el seu cant.
Hi va haver més sorpreses agradables. El paper del prefecte va ser confiat a Simon Orfila, el baix que tots coneixem de fer papers més o menys secundaris al llarg de totes les temporades del Liceu. Doncs bé en aquesta ocasió té un paper més destacat i a fe que el va aprofitar. La seva bella veu de baix pur amb uns greus magnífics i la bona interpretació no van ser res comparat amb l’ària que a duo canta amb J.D. Flórez. Orfila li va aguantar l’agut final fins que el tenor va acabar. No sé si li faria gaire gràcia.
Amb ell el paper en transvestit de Pierotto, interpretat per la mezzosoprano Silvia Tro Santafé va tenir una gran qualitat encara que no tingui temes individuals destacats.
Amb aquest panorama els dos barítons van complir sense complicacions ni grans alegries. Un d’ells fa un paper bufo (Boisfleury) que deu ser el que dona el caràcter de òpera semiseria a la composició de Donizetti. Perquè es vegi el caràcter rutinari del llibret no manca una escena de bogeria per a lluïment de la soprano encara que no sigui tan coneguda com la Lucia di Lamermoor i altres.
En Marco Armiliato va dirigir la orquestra i ho va fer molt bé tenint en compte les limitacions que en altres ocasions ens ha donat la dita orquestra. Encara que ja se sap, si el mestre concertador sap fer-ho bé, la orquestra funciona millor. El cor també va tenir un bon paper.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada