Juan Diego Flórez i Vincenzo ScaleraEncara que ja ens té acostumats no per això vam gaudir menys de la actuació del tenor Juan Diego Flórez. És un cantant de veu clara capaç d’arribar als “pinyols” més agosarats de les melodies dels compositors de tots els temps. Però també el seu fiato i el seu legato, la seva mezza voce i els seus greus són fantàstics: tant que de vegades només ens fixem en la pirotècnia dels aguts que no ens permeten paladejar la exquisidesa de la resta.
Com succeeix en els recitals va començar amb un parell de peces lleugeres per escalfar la veu i a continuació va continuar amb les cançons més brillants del seu repertori, sobretot Rossini.
La segona part es va allargar amb els bisos que també com quasi bé sempre, són el més esperat pel públic. Boieldieu, Lalo, peces del seu darrer disc de cançons populars espanyoles (Princesita, Amapola, Adios Granada), una divertida ària de La belle Helene de Offenbach i una altra de Rita de Donizetti van donar pas al deliri amb Granada, El último romántico (Bella enamorada), A mes amis (de la Fille du regiment), l’ària final del comte d’Almaviva de El Barbero de Sevilla i La dona e mobile de Rigoletto.
Ovacions a dojo, flors, entusiasme i incomptables sortides a saludar.
Va estar acompanyat pel pianista Vincenzo Scalera, gran especialista en l’acompanyament dels grans cantants en recitals des de fa molts anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada