Jonas Kaufmann: Alegria i tristesa.

No podré dir mai que no em va agradar el Winterreise de Schubert que Jonas Kaufmann va cantar al Liceu. Pensava que les versions de baríton  (Thomas  Quasthoff, Mathias Goerne i el mític Fisher-Dieskau) eren més apropiades que les de tenor. Com en Kaufmann te una veu que s’apropa de vegades al color greu no es pot apreciar diferencia amb les bones versions baritonals. Això sense oblidar les esplèndides característiques vocals i la seva expressivitat amb uns pianos magníficament executats.

Havent-lo escoltat a la Missa Solemnis al Liceu, a  un recital a Munich el 2011 i a aquest Winterreise del 2014, em queda pendent sentir-lo en directe en una òpera.

Però això com no tinc gaires oportunitats de fer-ho, m’hagués agradat sentir-li. una ària d’òpera encara que fos en una “propina”.

Vaig quedar decebut. Ja sé que els cantants no tenen cap obligació de cantar alguna cosa més que l’estricte programa anunciat. Fins aquí, res a dir. Però un artista que canta una obra de 75 minuts, que per a ell  (amb tota seva qualitat) és un exercici de manteniment per arribar a les grans obres que farà al dia següent o al cap de dos dies, no hagués estat de més que hagués donat una mica de peixet als seus incondicionals, cantant  algun fragment d’òpera de l’extens i versàtil repertori que té.

Avui que ja no s’estilen els “divos” vaig tenir la impressió de que ell es comportava com a tal: com excel·lent artista però com a persona que es considera superior al altres. Ho sento però ha perdut un fan: necessito creure que un gran cantant és una bellíssima persona  o si  més no, tenir detalls que ho facin creure. Quina tristesa.