"Escuchar a Nina Stemme esta noche en el Liceu ha sido un placer. Oirle cantar las canciones de Kurt Weill una descarga de adrenalina. Y eso que Mahler, Wagner y Shumann no se ha quedado a la zaga. Una pena los que se lo han perdido."
Això vaig
publicar dimarts a Facebook i només vull afegir que la soprano sueca té una veu
càlida, profunda, greu que la fan ser una de les millors dramàtiques dels
moments actuals.
Per cert que cada cop menys s'utilitza terminologia matisada
per definir els cantants: Avui hi ha tenors, barítons, baixos, sopranos,
mezzosopranos i contralts. Allò dels lírics, lleugers, spinto, o d'agilita ha
quedat una mica oblidat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada