Sopar verdià

L’altre dia vaig dir que ja explicaria com havia anat el sopar verdià. Com havia afegit que estava una mica decebut i l’Antoni Manero em va preguntar per què, aprofitaré per explicar el sopar i les meves impressions.
Per començar diré que la meva referència del conferenciant de Simon Boccanegra, el senyor Fernando Fraga es limitava als articles que escriu a la revista Diverdi i d’un llibre sobre Giuseppe Verdi que a mi em va agradar molt en què explicava una mica de la seva vida però sobretot les seves obres.
Em va sobtar, per inesperat, el to que va donar a la conferència que un no pensa que hagi de ser avorrida i plena de referències però que esperava que fos seriosa. Els conferenciants sempre expliquen alguna anècdota divertida per trencar el to massa doctoral. Però a mi em va semblar que tota la conferència va ser massa dispersa i lleugera de manera que es perdia la possible coherència i el rigor. La mateixa Sra. Rosa Samaranch li va indicar que literàriament en García Gutierrez en què es basaven dues obres de Verdi (Simon Bocanegra i El trobador) era bastant dolent mentre ell defensava l’important paper que va tenir en el romanticisme espanyol. Defensar els dos arguments literaris i operístics pot fer riure si no plorar.
Les reunions del grup verdià es van dur a terme en l'Espai Liceu i varem assistir a més de Ramon Bassas i Antoni Manero, Marc Balcells, Quim Colomer, Albert Fernández i jo mateix. Allà s'havien tractat diversos temes com propostes d'acció, sobretot les més immediates. La Estrella Estévez estava molt esverada:"Tot són homes. A veure si espabilem noies!" Be la propera vegada alguns dels senyors ens disfressarem de "lagarterana".

Superades les formalitats de la presentació pel Ramon Bassas (que explicà la importància de que existís un grup verdià com ja hi havia un de wagnerià dintre de Amics del Liceu) i els projectes per l’Antoni Manero (un proper diàleg amb els protagonistes del Simon Bocanegra i altres a més llarg termini) el sopar va derivar cap a un camp que crec que es va polaritzar totalment en un tema en el qual molta gent pot estar d’acord però potser no era el moment. El dels directors d’escena. I a més amb molt pocs matisos: encara que hi va haver més persones que en veu més baixa van intervenir, el diàleg (?) va ser una llarga llista de retrets als directors escènics. Tots els altres varem callar, potser perquè alguns estaven totalment d’acord, però d’altres, no se sap. La qüestió és que ningú ni de la taula ni del públic va ser capaç de reconduir el tema. Jo esperava parlar de Verdi i de projectes del grup i de persones que volguessin col·laborar però com sempre vaig acabar escoltant malifetes de Bieito, Kuffer, etc. A veure si a partir d'ara parlem del què toca quan toca. Cada cosa al seu lloc i cada tema al seu moment. Si un dia necessitem parlar malament dels directors d'escena organitzem un viatge a Jerusalem i al Mur de les lamentacions anem dient tot allò que se'ns acudeixi. Com els jueus no ens entendran, tranquils. Però si us plau quan estiguem parlant o intentant parlar de Verdi, dediquem-li el temps al nostre venerat compositor. Tot lo altre és perdre el temps.