Avui sembla que tots estem d’acord, en major o menor mesura, que la majoria de les nostres representacions operístiques (i/o teatrals) estan condicionades pels directors d’escena alguns amb experiència en el camp en què treballen i altres sense cap assaig rellevant anterior.
No hauríem d’oblidar que en el ampli mon del què parlem hi ha hagut èpoques en què uns o uns altres han imposat la seva autoritat: Al segle XIX, els divos/divas, castrati/prima donna i altres cantants exigien del compositor àries que s’ajustessin a les seves qualitats la qual cosa va provocar que moltes òperes tinguessin afegits i canvis que no figuraven en la obra original. El segle XX va tornar a ser el dels intèrprets (començant per Caruso i acabant amb Pavarotti, Domingo, Carreras, Fischer –Dieskau, Christroff, etc. o començant per Maria Caniglia i passant per la Falgstad, la Nilsson, la Callas, la Tebaldi, la Caballé, la Gruberova, la Bartoli o tantes altres). No em tingueu en compte els que no hi són. Però aquest segle XX va ser també el dels director musicals que des de Toscanini han tingut cura de retornar a les partitures originals, depurant-les de tot allò que el temps i els cantants havien anat afegint. I en algunes ocasions el propi Toscanini ha va haver de fer contra els mateixos cantants que volien imposar els seus punts de vista. No parlarem de von Karajan però si del mestre Zedda que tant ha fet per les obres de Rossini.
Per tant la conclusió és que si al llarg de la història hi ha hagut uns sectors que s’han imposat als altres, siguin els directors musicals, els cantants o els empresaris, ara que, segons tothom, hi ha crisi de veus, s’imposen els directors d’escena. I no només per això. La influència del cinema que visualment és molt més ric que el teatre o la òpera ha influït en aquest domini. I no oblidem que al cine també hi ha hagut cicles: directors, productors, actors... la fàbrica de somnis sempre ha tingut personatges sobre els quals ha girat l’espectacle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada