dimecres, 17 de desembre del 2008

UNA DIVA ÚNICA Y UNA GRAN DIVA

Montserrat Caballé va cantar aquesta NORMA a Orange el 1974. Bufava un mestral inclement però la Caballé, en el seu esplendor, va poder imposar-se al vent i va fer una de les millors representacions de la seva carrera cantant una de les millors obres del seu repertori. Ella és una lírica que ha intentat conrear diferents repertoris i es pot considerar que els seus èxits se centren a la dècada dels setanta. Ha tingut una llarga carrera sobretot comparada amb l'altra intèrpret, Maria Callas, que va concentrar els seus èxits en quinze anys (entre el 1950 y 1965), mentre Montserrat Caballé l'ha allargada més de quaranta. La Caballé té la seva virtut principal en el fiato (la capacitat de regular la sortida de l'aire des del abdomen). Això li ha permès cantar amb uns filats primíssims que es transformaven en fortes i tornaven al fil de veu mantenint-la sense respirar amb la qual cosa els personatges de Donizetti, Bellini, Rossini, Puccini o R. Strauss i els barrocs ens parlaven sense respirar amb un legato (unió de frases sense tallar)insuperable. A mi em sembla que els grans èxits els ha tingut en la trilogia Tudor de Donizetti: les seves Anna Bolena, Isabel d'Anglaterra o Maria Estuarda son impresionants i la seva Lucrezia Borgia la catapultà a Nova York substituint la Marylin Horne. La seva oració de Maria Estuarda és inoblidable. Y en l'altre extrem la seva Salomé era colpidora. No podem oblidar la seva Tosca però tampoc alguns personatges de l'òpera francesa o alemanya.
I ara he de parlar de la Callas? Doncs si, perquè com és UNICA no tinc cap problema a dir que és tan genial que les altres, TOTES les altres, queden molt lluny. I això que les figures aquells anys eren abundants i extraordinàries: Schwarzkhopf, Grummer, Resnik, Tebaldi, D'Angelo, Victoria dels Angels, Birgit Nilsson...En els seus inicis, era una lírica amb traços de lleugera que podia tenir agilitats i cantar la Rosina del Barbero, però el que més destacava en la seva veu era la expressivitat, la intenció i poder arribar a greus profunds. Es a dir que la seva tesitura podia recòrrer desde els greus d'una mezzo als aguts d'una lírica. La creació o recreació de personatges com Medea o Norma van consagrar-la com la figura que va canviar el món de l'òpera al segle XX. En la seva interpretació, en la seva veu estava la tragèdia grega. En cert sentit el paper que va jugar Toscanini en la direcció d'orquestra, el va representar Maria Callas en el cant de l'òpera. Ordre, veritat, fidelitat a la partitura que en molts casos s'havien perdut, van començar a recuperar-se aquests anys i han continuat fins avui. És cert que la seva personalitat moldejada per una situació familiar complexa, va influir negativament en la seva carrera, curta com ja hem dit, i que després de importants pèrdues de veu es va arruinar de manera definitiva volent ser la reina de la jet set de la ma d'aquell impresentable que era l'Onassis. Què li veurien les dones? Millor no imaginar.