QUIN CANSAMENT!

Aquest és el relat que he presentat a un concurs de la Caixa per a gent gran i que demanava entre altres grups de temes el de les activitats

En Ferran té seixanta-sis anys i ja en fa sis que es va jubilar (bé, quan dic jubilar vull dir de la feina per la que cobrava un sou). Jo he estat al llarg de tota la vida company i amic seu: vam anar plegats al col·legi dels “hermanos”, al Institut i a la Universitat i, quan pensàvem que les nostres vides començaven a divergir, varem acabar treballant de professors al mateix  centre d’ensenyament i estiuejant al mateix poble costaner.

De sempre, l’he vist accelerat. De jove, les seves activitats es succeïen sense interrupció: estudiava, ajudava en el negoci dels seus pares, feia esport i participava en activitats culturals. Jo sempre li deia que havia de gaudir de les coses i ell em contestava que el més important era tastar-ne moltes i saber apreciar-les totes.

I continua sent així. Ja jubilat, va estar dos anys donant classes d’alfabetització a l’Associació Bayt al-Taqafa on anava dues tardes a la setmana. Allà va conèixer homes i dones del Magrib, dels quals va aprendre dels seus costums, de la seva sensibilitat i del seu tarannà.

El centre cívic del seu barri li enviava publicitat sobre activitats i tallers. Ell, que era un usuari d’informàtica que només feia servir l’ordinador com a màquina d’escriure, va anar a diferents cursos per millorar el Word i iniciar-se en l’Excel. Es va convertir en un mestre del Power Point com demostraven les seves felicitacions nadalenques farcides de sensibilitat  i recursos cada cop més sofisticats (a casa ja l’esperàvem). Quan va considerar que coneixia prou les eines del Office, començà a treballar, i continua fent-lo, amb el Photoshop per retocar les fotografies que realitza amb la seva nova màquina i a digitalitzar fotos antigues que ordena per anys i temes.    

En un dels fulletons informatius del centre cívic va trobar també un curs d’escriptura que el va interessar molt. Va començar llavors una feina que el té enganxat: vol aprendre a escriure contes. Com és molt impulsiu i massa impacient, quan troba una idea, la redacta sense parar atenció a regles i normes que li han donat a classe i sovint esguerra la història; llavors rep les lògiques correccions de la professora i l’ha de repetir. En els tallers ha fet amistat amb altres aspirants a escriptor com ell amb els quals estudien noves formes de treballar i conversen sobre la literatura i la vida. Són una majoria aclaparadora les dones fantàstiques amb les quals es reuneix cada dijous. No sempre els temes són transcendents, també hi ha safareig: qualsevol pot passar pels seus esmolats ganivets dialèctics. Llavors s’ho passen d’allò més bé i ell mostra el seu caràcter divertit i bromista. Es va posar content com una criatura quan va guanyar un petit premi amb un conte que li van publicar i que li va servir d’estímul a continuar.

Ara bé, el que més li agrada és l’Òpera. Fa més de cinquanta anys que assisteix al Liceu i es pot considerar un entès. Quan la Associació d’Amics del Liceu, a la qual pertany, va oferir als seus membres la possibilitat de fer de guies al teatre, no s’ho va pensar. De cinc anys ençà fa una visita en la qual ensenya als visitants la sala, el saló dels miralls, el cercle del Liceu, el vestíbul (a la foto el podeu veure) i el foyer; i una altra que recorre l’escenari on els visitants poden constatar la complexitat organitzativa perquè una funció arribi a bon port. Sovint sent una certa nostàlgia professional en veure nens, adolescents i joves que observen embadalits i sorpresos tot allò que veuen per primer cop. Ell diu que algunes de les seves expressions són impagables i que el reconcilien amb la Humanitat per la seva innocència i la seva frescor.

“Em falta temps, Robert” – em diu de tant en tant. “Si pogués, te’n donaria una mica del meu; per les tardes no sé gaire què fer” –  responc amb ironia.

Ja fa anys que li dic que per què no redueix la seva activitat, que l’edat no perdona, que la salut és el més important. Però no em fa cas. La seva dona ja l’ha deixat per impossible: després de tres infarts i un càncer, tots comencem a pensar que té set vides com els gats i que encara ens enterrarà a tots.

Ah! I us he escrit aquesta història perquè quan li ho vaig suggerir, el Ferran m’ho va encarregar perquè ell està massa ocupat.