Comentari sobre el Faust que vaig veure

1.- Inauguració de la temporada amb Faust en versió de concert y retallada. La crisi? Només la crisi?

2.- Orquestra i cor fent la pretemporada i el director Vallet, també.

3.- Veus: excel·lent el tenor Beczala amb una qualitat vocal que feia temps que no sentia. Els seus aguts, nítids i sostinguts són dels que s’escolten molt poques vegades. Molt bé la Stoyanova, potser una mica freda en determinats passatges de major emoció de la protagonista. L'uruguaià i marit de la Netrebko, Erwin Schrott és una d'aquestes "figures" mediàtiques que a més pertany a aquest grup de veus que se'n diuen baix-baríton i de les que no recordava haver-ne sentir parlar. Finalment acaba passant com amb els tenors heroics wagnerians que com han desaparegut com els dinosaures s’han d’inventar veus que puguin cantar els corresponents papers. No són ni una cosa ni una altra o al menys en aquest cas no era Mefistòfil: li faltaven greus profunds, encara que la escenificació la va fer-la prou bé (dintre d'un ordre). Amb els retalls, Siebel i Marte van passar desapercebudes i només Tezier va demostrar la seva immensa categoria de baríton com a Valentí en les seves àries “Avant de quitter ces lieux” i “Ecoute moi bien” en la escena de la mort. Em va impressionar.

4.- Des d’altra perspectiva es podria aventurar que tots necessitem que una òpera com el Faust (Uf, tant llarga, cinc actes, no s’acaba mai i demà a treballar) ens la donin en píndoles, les més saboroses, les més conegudes. Són com un meadley: les millors àries de Verdi i apa, Traviata, trovatore Cor del Nabucco... Com una sèrie curteta de la televisió. És clar que els melòmans no ens conformem a meadley, volem una obra sencera amb tots els ets i uts que la òpera exigeix.